Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dijous, 30 d’abril de 2020

No ens sabem morir

Aquests dies estem perdent gent estimada, persones properes planyen la dissort els seus i qui més qui menys ens anem quedant més sols. La solitud que espanta i es fa real és l'autèntica fi del món, que és més quotidiana del que volem admetre. Els vells sense sort es moren en residències mig abandonats pel sistema i pel nostre menester diari, oblidat de cures i entregat al consum d'hores i hores buides. Hores buides que ens fan viure, ves. Mataria per aquestes hores eternes. Per no fer res.

No ens sabem morir, no sabem enterrar els morts. Cadascú sap com s'ho ha de fer, per deixar descansar els seus i plorar-los, i les professons van per l'estómac com millor poden. Perquè els estómacs són allà per aguantar el món. Tothom sap que si Déu existeix és als budells. I dramem pèrdues de la mateixa manera que dramem robatoris, sense fer cas a l'estómac. El cos ens demana trinxar-nos com pupil·les de penitència, amb les esquenes ensangonades teixides de culpa, pecat i redempció. Oblidem els morts en el moment que es comencen a morir, som tan narcisistes que només pensem en nosaltres mateixos, en el nostre pobre pàncrees secretor d'insulina que ens destrossa l'ànim amb els sucres amunt i avall.

És l'única explicació que trobo al fet que encara no ens morim per la pública. Volem no pensar-hi tan fort que encara hem de pagar el sou de mesos per acomiadar parts de la nostra vida, sobretot a propietaris de cases i cotxes enormes i cars. I que el paperam que fem és com qui fa la declaració de renda. Hòstia puta, que és un mort, que era una persona, que és tota una vida que se'n va, que no ens podeu obligar a seguir no sé quin coi de procediments. Que no el vull per res, aquest cadàver, que vull que se'n vagi bé i tranquil i no pensar en que m'arruïna que se'n vagi, que li vull oferir el millor pel meu cos i pel seu estómac inert.

Hem d'afrontar les morts com el que són: persones amb qui canvia la nostra relació. No podem deixar que se'n vagin enmig d'un tràmit opac i ple de beneficis. Reconec que la feina d'enterramorts no és la que voldria per mi, però necessito que tinguem un debat greu sobre com morir-se en comú. Sabem que morim sols però no pot ser que ens deixem anar d'aquesta manera.

dilluns, 6 d’abril de 2020

L'abril és el millor mes de l'any

No sóc el primer que ho diu ni segurament el darrer. Però el sol que entrava avui per la finestra no pot ser dolent. De petit sempre esperava aquest mes, el del meu aniversari, i en gaudia com l'inici del final de curs, de les sempre boniques vacances de Setmana Santa i les escapades a la mar. Curiosament, la vida sempre es pot estroncar en els seus millors punts.

Fa vint anys que mon pare es va posar malalt. Just aquesta època. Van ser uns mesos molt cardats i tot es va tòrcer com una columna vaticana. Jo en vivia un xic al marge però des de llavors, com per un mal averany fortuït, em quedava sense la figura que tots els meus amics podien gaudir i jo no. Com un dòmino, ell perdia la salut, la feina i l'equilibri natural que fa que tot segueixi encara que pel pedregar. El veia poc sovint, hi podia comptar a vegades i ben bé mai estava bé. S'havia aturat. Alguna reviscolada, com la dels ceps immortals que treuen fulla però ja s'ha fos la vinya.

Tothom qui tingui un malalt crònic a casa (o ho sigui) sabrà de què parlo quan dic que és una via del tren amb sotracs que saps perfectament on acaba, i la marxa es fa lenta i forçada. Tens la màquina funcionant, però treu més fum que no camina.

Ara segueixo esperant l'abril i els seus dies de 20 graus, de mans que no es refreden i poder seure a l'aire lliure sense 3 capes de roba. La il·lusió dels dies més llargs i sopar amb llum. Enguany és prou icònic, doncs s'albira un final pel que només era una grip. Algun dia els passarem pels ganivets.

Hi ha molta gent que ha perdut i perdrà els seus, i la mala hòstia de saber que no s'hi pot ser, que la soledat se'ns menja i se'ls endú. Que no hi haurà abraçada ni reconciliació a l'extrema unció. Que la carn es fon i no hi hem sigut per ni tan sols dir que tot va bé, que descansis i ja ens veurem. Que aquí no s'oblida ningú.

Jo fa 20 anys que estic passant el dol. El dol és un acte diari que es treballa de mica en mica. Quan dimecres a les 0.15 moria mon pare, jo ja feia setmanes que sabia que no el veuria mai més. Ho tens dins, no saps com hi entra però s'hi queda. Ja hi era, de fet. Des que es va llevar un dia i va saber que es moriria malalt, fa molts anys, i tot el que hem fet ha sigut acompanyar-nos. I estimar-nos, a la nostra manera, sense escarafalls. Anar bastint el dolor sense desmesura, que no es trenqui.

Caldrà passar comptes amb tothom qui ha aconseguit que aquest país no pugui permetre's acomiadar els seus sense posar en risc a la resta. Fins que no arribi, però, acolliu-vos amb respecte i cuideu-vos. Tingueu-vos compassió i fermesa alhora: no s'hi pot fer res, ara. Ja ho fareu. Hi ha persones que se'n curen i que, abans que personal sanitari, són gent que plora. Plora per vosaltres i fa que el tràmit de morir-se es faci el millor possible.

És important morir bé, i per fer-ho cal ser conscient que no pot morir ningú per tu. Una partida de cartes macabra: un se'n lleva, l'altre seu i el joc continua. Mors tu, mor la teva carn i no hi ha fil que te'n salvi. Però és bo pensar que quan es plora la mort no es plora el mort, sinó la dissort de seguir vius essent un de menys. Encara us podeu gaudir de vosaltres i del que us envolta. Gaudiu, és important.