Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dijous, 30 d’abril de 2020

No ens sabem morir

Aquests dies estem perdent gent estimada, persones properes planyen la dissort els seus i qui més qui menys ens anem quedant més sols. La solitud que espanta i es fa real és l'autèntica fi del món, que és més quotidiana del que volem admetre. Els vells sense sort es moren en residències mig abandonats pel sistema i pel nostre menester diari, oblidat de cures i entregat al consum d'hores i hores buides. Hores buides que ens fan viure, ves. Mataria per aquestes hores eternes. Per no fer res.

No ens sabem morir, no sabem enterrar els morts. Cadascú sap com s'ho ha de fer, per deixar descansar els seus i plorar-los, i les professons van per l'estómac com millor poden. Perquè els estómacs són allà per aguantar el món. Tothom sap que si Déu existeix és als budells. I dramem pèrdues de la mateixa manera que dramem robatoris, sense fer cas a l'estómac. El cos ens demana trinxar-nos com pupil·les de penitència, amb les esquenes ensangonades teixides de culpa, pecat i redempció. Oblidem els morts en el moment que es comencen a morir, som tan narcisistes que només pensem en nosaltres mateixos, en el nostre pobre pàncrees secretor d'insulina que ens destrossa l'ànim amb els sucres amunt i avall.

És l'única explicació que trobo al fet que encara no ens morim per la pública. Volem no pensar-hi tan fort que encara hem de pagar el sou de mesos per acomiadar parts de la nostra vida, sobretot a propietaris de cases i cotxes enormes i cars. I que el paperam que fem és com qui fa la declaració de renda. Hòstia puta, que és un mort, que era una persona, que és tota una vida que se'n va, que no ens podeu obligar a seguir no sé quin coi de procediments. Que no el vull per res, aquest cadàver, que vull que se'n vagi bé i tranquil i no pensar en que m'arruïna que se'n vagi, que li vull oferir el millor pel meu cos i pel seu estómac inert.

Hem d'afrontar les morts com el que són: persones amb qui canvia la nostra relació. No podem deixar que se'n vagin enmig d'un tràmit opac i ple de beneficis. Reconec que la feina d'enterramorts no és la que voldria per mi, però necessito que tinguem un debat greu sobre com morir-se en comú. Sabem que morim sols però no pot ser que ens deixem anar d'aquesta manera.

dilluns, 6 d’abril de 2020

L'abril és el millor mes de l'any

No sóc el primer que ho diu ni segurament el darrer. Però el sol que entrava avui per la finestra no pot ser dolent. De petit sempre esperava aquest mes, el del meu aniversari, i en gaudia com l'inici del final de curs, de les sempre boniques vacances de Setmana Santa i les escapades a la mar. Curiosament, la vida sempre es pot estroncar en els seus millors punts.

Fa vint anys que mon pare es va posar malalt. Just aquesta època. Van ser uns mesos molt cardats i tot es va tòrcer com una columna vaticana. Jo en vivia un xic al marge però des de llavors, com per un mal averany fortuït, em quedava sense la figura que tots els meus amics podien gaudir i jo no. Com un dòmino, ell perdia la salut, la feina i l'equilibri natural que fa que tot segueixi encara que pel pedregar. El veia poc sovint, hi podia comptar a vegades i ben bé mai estava bé. S'havia aturat. Alguna reviscolada, com la dels ceps immortals que treuen fulla però ja s'ha fos la vinya.

Tothom qui tingui un malalt crònic a casa (o ho sigui) sabrà de què parlo quan dic que és una via del tren amb sotracs que saps perfectament on acaba, i la marxa es fa lenta i forçada. Tens la màquina funcionant, però treu més fum que no camina.

Ara segueixo esperant l'abril i els seus dies de 20 graus, de mans que no es refreden i poder seure a l'aire lliure sense 3 capes de roba. La il·lusió dels dies més llargs i sopar amb llum. Enguany és prou icònic, doncs s'albira un final pel que només era una grip. Algun dia els passarem pels ganivets.

Hi ha molta gent que ha perdut i perdrà els seus, i la mala hòstia de saber que no s'hi pot ser, que la soledat se'ns menja i se'ls endú. Que no hi haurà abraçada ni reconciliació a l'extrema unció. Que la carn es fon i no hi hem sigut per ni tan sols dir que tot va bé, que descansis i ja ens veurem. Que aquí no s'oblida ningú.

Jo fa 20 anys que estic passant el dol. El dol és un acte diari que es treballa de mica en mica. Quan dimecres a les 0.15 moria mon pare, jo ja feia setmanes que sabia que no el veuria mai més. Ho tens dins, no saps com hi entra però s'hi queda. Ja hi era, de fet. Des que es va llevar un dia i va saber que es moriria malalt, fa molts anys, i tot el que hem fet ha sigut acompanyar-nos. I estimar-nos, a la nostra manera, sense escarafalls. Anar bastint el dolor sense desmesura, que no es trenqui.

Caldrà passar comptes amb tothom qui ha aconseguit que aquest país no pugui permetre's acomiadar els seus sense posar en risc a la resta. Fins que no arribi, però, acolliu-vos amb respecte i cuideu-vos. Tingueu-vos compassió i fermesa alhora: no s'hi pot fer res, ara. Ja ho fareu. Hi ha persones que se'n curen i que, abans que personal sanitari, són gent que plora. Plora per vosaltres i fa que el tràmit de morir-se es faci el millor possible.

És important morir bé, i per fer-ho cal ser conscient que no pot morir ningú per tu. Una partida de cartes macabra: un se'n lleva, l'altre seu i el joc continua. Mors tu, mor la teva carn i no hi ha fil que te'n salvi. Però és bo pensar que quan es plora la mort no es plora el mort, sinó la dissort de seguir vius essent un de menys. Encara us podeu gaudir de vosaltres i del que us envolta. Gaudiu, és important.

divendres, 2 d’agost de 2019

Això de viatjar

Quan l'Antoni va escriure això fa uns dies, em va frapar la coincidència amb el meu cas.

Per mi viatjar ha sigut sempre un tràngol. Els tràfecs de la maleta, el trasllat a no sé on i el pànic que li he pres als avions que no porto jo, que m'han fet odiar tots els aeroports on he estat, que no són pocs. Tot i això, de tots els vols que he agafat només 3 han sigut per plaer i en edat adulta. La feina i els castells (he fet castells a molts llocs) et menen pertot i remarco això d'edat adulta perquè viatjar de menut és un absurd gros: si no pots caminar sol per la teva ciutat què coi has d'apreciar els carrers d'un altre lloc. I aquí entronco el que vull dir així fort: primer coneix casa teva i després vés a espatllar la dels altres.

He trigat 29 anys a saber on són situades al mapa i a la distància física vora 38 comarques de Catalunya, quins paisatges conformen el Principat i per què funciona com funciona l'espai físic de la meva llengua. Quan sóc a un cim i no reconec els cims que tinc al voltant em sento brut, buit i idiota. No cal saber-s'ho tot, no cal ser un erudit de la vida i l'imaginari col·lectiu, però no puc redreçar el cop que em suposa veure'm com un salvatge sense estima pel que no coneix. El mateix per qualsevol coi de cala, plaja, reguerol, vall, carretera i branca de pi. M'omple l'horror.

No en puc donar queixa als pares, m'han dut pertot on han pogut i he gaudit com pocs de cingleres, marees i formatges destructius que no trobaríem aquí. Però em planyo un xic de no haver copsat el país abans i anar-lo desfent a cops d'instagram i dièsel, sol i acompanyat. Ara gaudeixo molt més dels viatges entre les serres prelitorals, el massí pirinencs i els turons que ens llencen al mar, me'n sé els pobles, me'n sé les ciutats i em deleixo quan descobreixo personatges com aquest bon home, capaç de documentar al seu arxiu personal TOTS els pobles de Catalunya.

Quedar-se atrapat amb l'horitzó de la Segarra és quelcom que recomano.

dimarts, 17 d’abril de 2018

Folklore

Una de les paraules que cal odiar més que qualsevol altra en el català d'avui dia és folklore. Folklore vindica la part més encartonada de qualsevol expressió de cultura popular que aparegui pels nostres espais polítics, civils i socials, allò que es destina a ser una imatge buida del que altrament era quelcom viu. La solidaritat, les proclames enfervorides, els desitjos alçats a viva veu enmig d'un camp literat d'expressions profundes que no esdevenen res. Tot això no és res si no va acompanyat d'un acte material que llevi les paraules del seu cadenat eteri i les transformi en fets tangibles que ens treguin de la letargia.

Les paraules són també imatges, són éssers plastificats en un discurs i en unes direccions opaques i ben visibles alhora. Són titulars prefabricats en una premsa controlada per interessos molt concrets i molt coneguts, en polvos mal pal·liats i sopars travessats a l'estómac de mala manera. Són identitats frustrades i són poble passant sobre polítics com un tractor.

500.000. Un milió. Una muntanya de persones quietes davant la càmera que no ensenyarà al seu públic el que aquest no vol veure. Si algú es pensa que convocant manifestacions massives es convencerà el món que ara sí, aquesta ha de ser la bona; els nostres veïns, els que donen suport a les estomacades democràtiques de la policia i els que s'ho miren amb plaent indiferència, aquests que volem convèncer; els senyors i senyores que s'ho miren des de dalt del presbiteri, on ho manen tot, i que ens han perdut la por - tot això no es convenç amb folklore.

Si vas voler posar la por al cos d'aquesta gent, si vols que s'asseguin a negociar, si vols que se sumin al que estàs fent, si vols que vegin que canviaràs la realitat i que s'hi han de posar de bones o no hi seran, si vols convèncer a algú que faràs el que dius que vols fer, ho has de fer.

Tota l'acció de l'independentisme ha ocorregut com una reacció a la repressió sistèmica de l'estat, a la guerra bruta i soterrada d'aquesta Espanya fastigosa. L'única acció propositiva ha sigut justament la que ha desencadenat la resposta més autèntica dels límits de l'estat de dret i la societat civil, i era l'única que ha sumat, tal i com s'ha vist, més suports que mai. L'1 d'octubre, el 3 d'octubre, el 8 de novembre. Tots els efectes d'aquells dies són el que ens han fet existir salvant-nos de diluir-nos en res. Si busquem parapetar-nos en el folklore dels símbols, les jugades mestres i l'aparador lasciu de les imatges boniques ens quedarem més sols encara i més buits que mai.