Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimarts, 17 d’abril de 2018

Folklore

Una de les paraules que cal odiar més que qualsevol altra en el català d'avui dia és folklore. Folklore vindica la part més encartonada de qualsevol expressió de cultura popular que aparegui pels nostres espais polítics, civils i socials, allò que es destina a ser una imatge buida del que altrament era quelcom viu. La solidaritat, les proclames enfervorides, els desitjos alçats a viva veu enmig d'un camp literat d'expressions profundes que no esdevenen res. Tot això no és res si no va acompanyat d'un acte material que llevi les paraules del seu cadenat eteri i les transformi en fets tangibles que ens treguin de la letargia.

Les paraules són també imatges, són éssers plastificats en un discurs i en unes direccions opaques i ben visibles alhora. Són titulars prefabricats en una premsa controlada per interessos molt concrets i molt coneguts, en polvos mal pal·liats i sopars travessats a l'estómac de mala manera. Són identitats frustrades i són poble passant sobre polítics com un tractor.

500.000. Un milió. Una muntanya de persones quietes davant la càmera que no ensenyarà al seu públic el que aquest no vol veure. Si algú es pensa que convocant manifestacions massives es convencerà el món que ara sí, aquesta ha de ser la bona; els nostres veïns, els que donen suport a les estomacades democràtiques de la policia i els que s'ho miren amb plaent indiferència, aquests que volem convèncer; els senyors i senyores que s'ho miren des de dalt del presbiteri, on ho manen tot, i que ens han perdut la por - tot això no es convenç amb folklore.

Si vas voler posar la por al cos d'aquesta gent, si vols que s'asseguin a negociar, si vols que se sumin al que estàs fent, si vols que vegin que canviaràs la realitat i que s'hi han de posar de bones o no hi seran, si vols convèncer a algú que faràs el que dius que vols fer, ho has de fer.

Tota l'acció de l'independentisme ha ocorregut com una reacció a la repressió sistèmica de l'estat, a la guerra bruta i soterrada d'aquesta Espanya fastigosa. L'única acció propositiva ha sigut justament la que ha desencadenat la resposta més autèntica dels límits de l'estat de dret i la societat civil, i era l'única que ha sumat, tal i com s'ha vist, més suports que mai. L'1 d'octubre, el 3 d'octubre, el 8 de novembre. Tots els efectes d'aquells dies són el que ens han fet existir salvant-nos de diluir-nos en res. Si busquem parapetar-nos en el folklore dels símbols, les jugades mestres i l'aparador lasciu de les imatges boniques ens quedarem més sols encara i més buits que mai.

divendres, 30 de març de 2018

Ovidi 4

L’espectacle és a punt de començar i ja saps que el que veuràs no és normal perquè hi ha whisky sobre la taula. Jameson, Irlanda, entre Derry, Long Kesh i els camps d’Athenry, perquè a la guerra s’hi va amb les cançons preparades i el pap ple. No és normal tampoc perquè el moment no és normal ni ho ha de ser. Cuidem-nos, en diuen, sense exclamar què vol dir això exactament. La figura d’un cantautor sonat i amb un valencià suau, tendre i massacrat per anys i anys d’odi. Viu, tot i això.

La torradora habitual de cites ben disparades, com una tachanka lenta, a càrrec del millor soldat que podríem tenir els que ens agrada que la veu vagi caient a mida que creix la brutalitat del que es diu. Totes les veritats són brutals. Afinar la guitarra i que soni la veu de Mireia Vives, País Valencià fet veu fina i esmolada perquè aquestes setmanes necessitarem que ens cantin com millor es pugui. I colem-hi més poesia perquè el que es canta ja ens ho coneixem totes i caldrà que aparegui la veu del blues més greu, sever i dur com un cop de puny d’un Mosso d’Esquadra a un manifestant que ofereix resistència pacífica contra la Policia Nacional o la Guàrdia Civil. Ho escric en català perquè en el nostre idioma també es poden dir les pitjors paraules, que per això el tenim. Borja Peñalba i la seva mania de fer-ho bé tan a sobre com a sota. Quina animalada de personatge.

David Caño és la nota que, a oïdes d’aquestes línies, fa més de figurant, en principi. Però potser és la ignorància i la mala praxi habitual dels illetrats com servidora de rebutjar la poesia pel fet d’haver quedat obsoleta passat Verdaguer i Maragall. Amb ells es va acabar el contacte entre el poble i Déu, i van haver de venir Espriu, Papasseit i Estellés per fer que el poble es connectés amb ell mateix. A l’Ovidi 4 del Teatre l’Aurora d’Igualada va passar més o menys això. I, de fet, des d’Olot ens van plasmar com ningú que, efectivament, los del sud ens mataran a tots. Cal entendre això, més enllà del cofoi bufonatge, perquè tenim el país fet una merda.

Plorar, riure, observar com la malta barrejada va pujant al cap dels energúmens de l’escenari mentre el missatge va quedant cada cop més clar: no ens traureu d’aquí, puix que en sortireu escaldats. Érem a casa perquè vam veure el mateix que hom fa a casa seva amb els amics: cuidar-se. Cadascú com bonament pugui. I elles, a primera línia, i ella, sempre un pas endavant, perquè l’Anna no es toca. Ni a ella ni a cap de les imprescindibles, que ho són totes.

dimecres, 31 de gener de 2018

L'aldarull

La policia del nostre país,  aquella que un 17 d'agost es va guanyar per mèrit propi el títol de "la nostra policia", ha fet fora del voltant del nostre Parlament a un grup nombrós de persones que habitualment anomenaríem manifestants. Un manifestant és algú que considera que ha de fer sentir la seva veu en públic per reclamar quelcom públic i col·lectiu. Això que hi havia davant del Parlament aquest 30 de gener era una manifestació que exigia el compliment d'un pacte sargit per una força bruta un dia qualsevol de desembre, novembre, octubre i més enllà.

Vivim un estat d'excepció imposat per una voluntat política superior (en nombre i armes) i acceptat per una indefensió dolguda però assumida, que ens ha dut a un estat d'histèria col·lectiva que recorda a un estat de preguerra insofrible. A alguns se'ls acaben les ganes, la força i les paraules a canvi de seguir mantenint als nostres altars, dilapidats a força de cops de tancar els ulls, a una gernació de pollastres sense cap amb un sou pagat per independentistes i no independentistes.

La nostra policia ha hagut de foragitar els elements més alterats de la torba independentista, que demanaven per la resolució d'una batalla nominal i una discussió pueril que no resulta en res més que el desencant per degoteig de les intencions més fermes en aquests darrers ja 8 anys.

L'aldarull que esperàvem ha arribat de les mans d'una presa de decisions fallida, sense consens i sense contingut més enllà de l'eterna espera que un factor extern i externalitzant ens desllorigui de les nostres pròpies excuses.

dijous, 14 de desembre de 2017

Els nostres morts

Cada dia que passa hi ha més persones que veuen clar que el que ha passat aquest darrer impàs de tres mesos no ens ho esperàvem ningú. Podíem aventurar que l'independentisme sortiria al carrer, que el govern anunciaria un full de ruta possibilista, adient als resultats més que previsibles d'un referèndum sense garanties (pròpies i impròpies), i que l'estat espanyol contraatacaria amb una judicialització més o menys moderada per por a perdre popularitat pel fet d'atacar un procés democràtic. Però no.

Setmanes més tard de l'1 d'octubre, ens trobem amb unes eleccions imposades on hi anem amb l'ànim de no fer-nos-hi massa mal, com a bloc independentista, per poder rosegar una mica d'autonomia tot esperant que no ens acabi de caure la darrera garrotada. Totalment a la mercè d'un estat dirigit per gent que ens odia i amb tota la llei i democràcia de la seva banda. Ells tenen els seus vots i ens els estan passant per sobre.

Què ha passat? Doncs que ens hem encolomat els nostres morts. No ens crèiem capaços de plantar cara a 10.000 policies per dur a terme una votació il·legal (perquè ho era i ho seguirà sent mentre seguim les regles democràtiques de l'estat, encara que es despenalitzés no m'importa quan) i ho vam fer: l'1 d'octubre ha sigut el major acte de desobediència civil d'aquest país i dels voltants. I sense poders estatals estrangers donant suport militar i logístic des del darrere. 2 milions de persones van anar a votar en un procés dut a terme gràcies a 300 mil homes i dones que van estar 72 hores permanentment mobilitzats. És que hi penso i m'entren ganes de tirar-me pel balcó.

Ens van apallissar, ens van deixar el cos desfet perquè era impossible quedar-se com si res després de veure la guàrdia civil i la policia nacional atonyinant iaies perquè sí. Encara no hi puc pensar sense tremolar. Quan em ve al cap aquell dia i tota la resta de seguida faig el que sigui per pensar en una altra cosa. M'abandono a la vanitat i el gaudi ràpid de qualsevol merda. Aquests desgraciats m'han deixat el cap pitjor del que el podia tenir.

Vam sortir al carrer a guanyar-nos el nostre país i ens hem trobat una colla de tacticistes i estrategues mediocres que no han sabut gestionar la victòria. El dia 1 guanyem, el dia 3 paralitzem el país i anem més calents que els forns de Satanàs i ningú pren mal perquè no hi ha moment que no surti el paranoide de torn a calmar els ànims i dir que havíem d'esperar al Govern, quan teníem les eines (gent i cotxes) per esclafar-los. Aconseguim estar més o menys tranquils sense matar ningú i arribem al dia 10 disposats a tot. A TOT. Qui digui que no és que s'enganya per autocondescendència.

Ens vam trobar que el govern i JpS no tenien la més remota idea de què fer. No havien pensat res i tot fa pensar que no s'esperaven que l'1 d'octubre anés com va anar. No sé si esperaven que ens quedéssim a casa en veure el primer picoleto diagonal amunt o que entreguéssim les urnes al primer mosso d'esquadra que amablement ens digués que allò no ho podíem fer, però està clar que no esperaven que la gent fes el que volia fer. La voluntat popular es va expressar de forma física i amb això, dins del marc mental de la revolució dels somriures, no hi comptava ningú.

D'aquí a la suspensió de la declaració, allargada en el temps fins el 27 i posada de manifest quan el mateix dia l'estat anuncia la supressió de l'autonomia, hi van 4 setmanes on la violència policial queda impune, el marc mental de l'independentisme comença a preparar unes eleccions autonòmiques trinxants i els representants públics queden a mercè i presó de l'estat, i tot el que s'ha fet és delegar, per part de la ciutadania, la capacitat de decidir què fer com a bloc a la improvisació del discurs tenim la raó i la democràcia sempre guanya. A la queixa, al recurs judicial i a la campanya mediàtica, sense opció de guanyar en cap dels fronts.

Podíem impedir que detinguessin a ningú si haguéssim fet la DUI com tocava, si l'haguéssim defensat igual que vam defensar urnes el dia 1. No ens van deixar, no ens van permetre ser el que havíem esdevingut. Mireu, si no, a què anem a aquestes eleccions: a impedir que Arrimadas sigui presidenta. Sabem que si aquests miserables entren a la Generalitat ho destrossaran tot, serà la fi efectiva del procés i l'independentisme quedarà en un folklore paupèrrim i unes fotos precioses que faran vergonya mirar.

Jo no sé com no se'ns cau la puta cara de vergonya veient justament les imatges de l'1 i 3 d'octubre i el 8 de novembre. Gires el cap un moment i veus a Rovira somicant a un debat trampós, Puigdemont envoltat de misticisme electoral quan realment és el president a l'exili d'una república mal proclamada i la CUP carregant-se de raons davant de l'impossible, que és guanyar per la institució el que s'ha de seguir guanyant al carrer. No ens queda una altra que votar-nos de nou fins a l'extenuació perquè podíem haver guanyat la república aquells deu dies d'octubre i ens vam perdre.

Ara tinc por, i la por que tinc de veure com podem perdre el poc poder que ens protegeix ara mateix m'encega de veure què podem fer a partir del dia 22 si guanyem. Hem de guanyar com sigui, i tornar a començar.