Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Fe i destrucció

Tota la vida he tingut por del buit i de l'existència finita, de la mort i de la no continuïtat del que hem arribat a entendre per l'ànima. He pal·liat aquesta por amb la meva educació d'escola i família devota, anant a missa els diumenges i guardant-me de pecar en dies sants, i n'he tret un rèdit personal comparable a drogar-se. No m'he drogat mai, ni tan sols tastat un peta, només he begut i bec en quantitats regularment abundants passant per períodes d'abstinència clínica autoimposada. Dic això perquè no sé com és drogar-se, però al final me'n puc fer una idea seguint les bajanades que diu, explica i amaga tothom.

Nego d'entrada que vulgui assimilar la idea certa que la religió, com tantes altres idealitzacions materialitzables, sigui l'opi del poble. Vull ser cada cop menys categòric amb tot perquè al cap i a la fi podria ser ben cert que fóssim aquí per res o per tot, i no caldria anar abrasant el personal amb les nostres conviccions. De forma preventiva, s'entengui. M'agrada veure que podem ser gent bastant normal tot i els honors que ens pengem una mica entre tots. La religió, per tant, és per cadascú un element propi, impropi, imposat i defenestrat de la manera més humana possible.

La religió, la fe i la litúrgia de cada element místic que ho acompanya són cultura popular, elitista, clàssica, moderna en un sentit brutal i mil aspectes més. Són essències primitives punyents en els nostres cossos que ens emanen de forma latent a les nits en vetlla, als matins més sòrdids enmig dels braus de la civilització o a les tardes més reposades després d'un dinar amb amanida verda i pit d'indiot a la planxa. Barret de palla i peus a la riba de la platja. La fe és fe en tots els moments i se sol reconèixer només en estats extasiats de la matèria humana, com quan ens enfonsem en un marcador advers i el Madrid aixecant Champions o quan sabem perfectament que la bota d'un argentí és un apèndix diví.

La fe també és fe quan Jordi Savall i Montserrat Figueras es van trobar sota guiatge celestial per repassar tota la història musical, fent brollar tot l'amor i tota la ira que el nostre imaginari sobre Déu ens permeti als habitants que hi ha des de Fisterra a Istambul. Amb el meu company de pis vam arribar a la conclusió que clar que s'havia de creure en Déu si aquest permetia aitals belleses musicals sorgides de ments mecànicament perfectes davant les partitures.

Tot això és tan cert com el fet que simplement l'humà sigui capaç de coses que ens semblen increïbles sense inferències divines de cap mena. La veritat m'importa poc. El que sí que m'importa més és que aquesta idea mística, aquesta idea bella, aquesta idea que ha menat a la construcció d'imaginaris infinits sigui un element imprescindible i necessari per una altra construcció: l'estat religiós. La religió, l'acte de transformar una inquietud humana en una doctrina social que atorga un poder a una conducta, és una creença i una estructura, i al llarg de la història aquesta estructura ens ha absorbit com a espècie. La religió marca la societat perquè hi delimita de forma molt precisa una finalitat: néixer, créixer, reproduir-se i morir dignament. Aquest fil natural de la vida té un sentit amb la religió.

El que és molt fàcil veure des de la negació de Déu, el nihilisme i el plegat de Schopenhauers que corren per arreu lliures i sense que malauradament ningú els dispari és que cal acabar amb aquesta construcció social religiosa i abocar-se al lliure albir de l'existència. El que no és tan fàcil és prendre la via khemèrica de la situació i acabar realment amb tota estructura social aliena a l'home, incloent l'home a la llista de coses que cal exterminar. Traient aquesta petita baula sobreeixida del discurs, podem observar la vida com un ens únic que es pot lloar o no però sobretot viure sense la imposició d'una veritat possiblement absurda.

La religió ha copsat tots els afers infinitament petits de l'existència des d'una treballada cursa cap al cel del poder per després tornar a baixar i convertir-se en una essència popular que ho lliga tot. L'explicació bíblica de la vida en tots els seus versicles és una obra d'art aconseguida a base de sang. La presència de la fe a cada cantonada és una victòria a llarg termini de la religió, que a través de l'Estat ara és una espècie protegida per molt que el règim liberal-capitalista occidental faci veure que se la vol carregar substituint-la pels diners. No m'agrada fer servir paraules pròpies de gent llegida, entesa i sobretot molt pesada, però la deconstrucció que m'estic marcant és força èpica.

M'és molt difícil no emocionar-me amb la saeta del pas de l'Esperança Macarena, amb la força bruta i neta de les passes dels portants (costaleros) de la Setmana Santa andalusa. Reconec la fe més bella en la música religiosa de totes les èpoques. Se'm posa la pell de gallina amb el pas de la Dansa de la Mort enmig d'un silenci absolut de mil persones obrint-se al seu camí (la de Manresa és espectacular). M'és obligada la visita habitual als temples de la cristiandat com el meu Monestir, la capella de la Moreneta, parlar amb ella que sé que m'escolta sempre. Santa Maria del Mar, la Seu de Lleida, el vertigen de la catedral de Girona. La rosassa de la de Tarragona. La llum i la pulcritud de totes les pedres. Jo agafo tots aquests actes de fe dins els aprenentatges de la humanitat, i em són igual de propis que la barbàrie salvatge de descarregar un castell límit amb els meus, de picar com mai els bastons, de gaudir del millor concert de la meva vida, de perdre el cor enmig d'un partit de futbol que ni tan sols seguia.

La religió és tot aquest acte natural. I plasmar-ho en un llibre és una deriva humana autocondescendent per pal·liar la buidor de la mort i el sensesentit de la vida i viceversa. Podria ser que Déu i el seu amor infinit no existís i que tota la gent morta d'amor mori exactament per això. Aviat només em quedarà el dubte de si cal cremar i derruir fins les cendres totes les esglésies d'aquest país i que cadascú faci el que cregui amb les seves respectives pàtries.

divendres, 30 de desembre de 2016

Els meus castells - 2016 (I)

No ho faig cada any, però aquest em ve molt de gust. He viscut un 2016 casteller prou bèstia i vull compartir-ho amb la gent que ha viscut les mateixes places que jo, en físic o no. Enguany he quedat astorat com mai. Pels que no són castellers se'ls comença a fer repetitiva la cançoneta de "la millor temporada de la història", però és que fa uns anys que no tenim temps per respirar entre fita i fita. Les grans no paren d'abatre mites i construir llegendes del nostre món i les "petites" no paren de fer-se grans.

Voldria que fos ràpid, però no em vull deixar res i hi haurà unes parts ben boniques:


  • Minyons de Terrassa: la millor colla del nord casteller, la pionera dels castells moderns i de les fites impossibles, com la d'incorporar la dona als castells. Ho han tornat a fer descarregant la millor actuació de la història dels castells comptant el pilar, però això m'és igual. La manera de portar Terrassa i el Vallès a les actuacions arreu del país, de dur els castells al límit i descarregar-los per trencar registres com pocs. El 3 de 10, el 4 de 10, el 3 amb agulla, el pilar de 8, el 2 de 8 net descarregat a l'assaig, els assaigs amb aquell punt de màgia. El fet de paralitzar-nos a la plaça Vella de Terrassa per tornar a veure un 4 de 10 increïble, repetint la fita de l'any anterior, com portar i descarregar el 3 de 10 a Girona i Barcelona.


  •  Colla Vella dels Xiquets de Valls: la gloriosa. Un any quasi perfecte, on tots hem vist com la camisa rosada arribava al cim del món casteller amb el 3 de 10 del Firagost, el primer descarregat, el 4 de 10 que més ha costat finalment descarregat, el 4 de 9 net que cada cop és més màgic i el 3 de 9 net que va ser un instant massa efímer d'història, sumat al 4 de 9 amb agulla que no podem oblidar dins de tot aquest sac d'animalades. La Vella és la Vella i l'han feta gegant: aquests no es deixen anar per res.
  • Castellers de Vilafranca: la perfecció que costa. Aquest any han tornat a guanyar el concurs, han tornat a ser colla puntera en molts trams de la temporada, i descarregar el 3 i el 4 de 10 a la mateixa actuació ha sigut la seva recompensa a ser els millor. És una animalada, com el fet de no caure pràcticament mai i descarregar gammes extres i castells de 9 amb la facilitat espectacular de sempre. Fan fàcil allò difícil, però les espines seguiran allà amb el 2 de 8 net, amb el Sant Fèlix que podria haver sigut millor i amb el Tot Sants que no va reeixir com tocava. Però segueixen allà dalt de tot i no sembla que n'hagin de baixar.

  • Colla Jove Xiquets de Tarragona: la Jove, la colla més gran de la capital del sud i la que més impressiona per volum de camises a assaigs i actuacions. La colla que podrà sumar-se a desfer mites i convertir-se'n en un després de recuperar el 5 de 9, de descarregar el 3 de 9 amb agulla i, ara sí, descarregar el 3 de 10. Han aconseguit fer-se seus els gamma extres i el reconeixement de gran part del món casteller: se'ls ha de tenir en compte per molt més que els castells. Són model de colla a seguir.

 
  • Castellers de Sants: els "borinots", la colla model de barri, lligam social amb una història urbana, i gegant. Amb poques coses he fet salts d'alegria com amb el seu 5 de 9 descarregat a Tots Sants de Vilafranca. La camisa grisa ha arribat a la gamma extra per quedar-s'hi amb el pilar de 8, el 2 emmanillat i la catedral folrada per seguir fent gran la zona no tradicional i ser la colla més animal de la capital.

  • Capgrossos de Mataró: una de les millors alegries que m'he endut aquest any és que he tornat els Capgrossos de quan vaig començar amb els castells. Estructures fermes, caps dins el castell i feina de formiga per treure aquells castells que costen. Uns animals enmig del Maresme que fan feinades de por per treure gammes extres en una colla que tot just ha celebrat el seu 20è aniversari. Colla gran.


  • Colla Joves Xiquets de Valls: la creu. No es pot mai dir que has tingut un mal any quan has descarregat el 5 de 9 i el 2 de 9, i si has carregat el 4 de 9 net tampoc, però les expectatives eren molt més altes que això. Els "a 2 segons de la glòria" són instants que es queden en res quan caus d'un 3 de 10 i d'un 2 de 8, i menys esperonadors encara quan apreten més les ganes que l'assegurança de l'assaig. La Joves lluita contra ella mateixa en una ciutat on competeix directament amb una gent que estan fent temporades inabastables. Són molt bons, molt, i ho han demostrat amb escreix moltes vegades. Sabem que poden tornar-hi, però volem una Joves que ho descarrega tot.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Saps?

una amiga em demana que publiqui això aquí. és la seva experiència personal, és la seva vida. ara per ara no vol fer públic qui és, però vol fer la passa d'explicar-ho.

Saps?
Després de 6 anys d’alliberar-me de la relació, he aconseguit tornar-ho a explicar sense ser jutjada. Sí, em vaig sentir dir que era una mentidera, exagerada, manipuladora, egoista, destrossa vides, que erets incapaç de fer alguna cosa similar, que havia estat una mala parella per no voler tenir relacions amb tu,... i un llarg etcètera que porto a sobre. Aquesta motxilla plena de barbaritats són les que em van fer callar, fer veure que no passava res, conviure a prop teu per no allunyar-te dels “amics” comuns, sobreviure a les crítiques,...
Realment, no estic segura de quin sentiment tinc cap a tu, però vindria a ser una barreja d’odi, decepció, tristesa i fàstic. Però ara, després de tants anys i obrir els ulls, aquests sentiments també s’han traslladat a aquells que t’han defensat i m’han humiliat com a persona. Gràcies a tots per destrossar-me la vida.
Per molt que tanqués els ulls a l’evidència, ara s’ha imposat la realitat. El cert és que vas començar abusant de mi, amb tocaments sense permís, i vas acabar violant-me repetides vegades, amb penetracions sense consentiment mentre dormia (com podia donar-te permís si no era conscient? Si no podia dir-te “SÍ”? Si no responia a les teves paraules?). Tot ho justificaves amb aquelles maleïdes frases: “Pensava que estaves desperta” o “ no siguis exagerada, són coses normals amb els nois perquè sempre en tenim ganes”. Les teves cruels paraules les tindré gravades dins meu durant molt de temps. Em vas fer servir per alliberar les teves ganes de sexe. Ets un monstre.
L’angoixa m’ofegava per dins sense poder respirar, però vaig trigar dos anys a dir-ho. Tot i així, la resposta va ser tan malparida que vaig seguir “perquè si ets la seva parella, ja té el teu consentiment”. I em vaig arrossegar mig any més fins que et vaig deixar un dia al despertar-me i trobar-te’m dins meu.
Dubto que tots aquells que vau dir-me les aberracions que vau deixar anar per la boca visquéssiu alguna sensació semblant. Però els farts de plorar que vaig tenir cada vegada que me n’adonava no ho sap ningú. I sí, ell va destrossar-me la vida, però vosaltres hi vau col·laborar.
Després de tot el que em vaig sentir dir al deixar-ho i explicar-ho, vaig callar fins ara. Per tant, parlo de 6 anys aguantant la càrrega emocional, no podent descansar quan dormo amb algú, tenint malsons i despertant-me als crits de “PARA”.
Les seqüeles són moltes més, però la que més us podeu imaginar és la dificultat de tenir relacions sexuals normals. Sí, és un problema, però si trobes les persones correctes, ho pots aconseguir. Tot i així, dubto que pugui viure sense totes les conseqüències, quedar neta del tot, perquè la feina de confiança que he de fer  és brutal amb cada persona nova que apareix a la meva vida.
M’heu intentat deixar sense forces entre tots, però crec que ara sóc més forta que mai. Alliberar-me de les cadenes i allunyar-me de tothom que formi part del problema, és a dir, els còmplices.
I, justament, escric tot això per no fer invisible el problema, perquè m’ho dec a mi mateixa.

Saps?
Ara tinc l’esperança que el món serà just i rebràs el que et mereixes. Ara s’ha acabat el silenci.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Trencat

Hi ha nits que t'adones trencat, atapeït per tu mateix i pel sentit capficat en una sola direcció. He après que quan res va com vols, tot s'escapa del teu control i no tens ni tan sols la certesa que estàs essent sincer amb tu mateix, quan tot és caos mediocre, t'has de plantar i refer-te. Un cop la vida no té cap més sentit que repetir els esquemes d'obrir i tancar etapes que et vius any rere any, a llarg o curt termini, quan veus que no vols ser un tu mateix més sense ànsia, plantar-se i refer-se és plantar-se i refer-se sobre el mateix sentit pèssim que t'ha dut fins aquí, així que tot plegat esdevé buit.

La buidor, però, és una font de vitalitat. Respectar-se a un mateix per mitjà de la buidor interior, la negació del neguit artificial i l'assoliment del content (que no la felicitat) és viure la vida de la forma més plena de la que s'és capaç si no s'és capaç de més.

El fet de fer pel simple fet de no ser conscient de la pròpia respiració, que és una bajanada com una catedral, ens atribueix la capacitat de fer el que ens roti. El lliure albir, aquesta indecència pre-civilitzadora, és l'expressió més senzilla i brutal de la que en som capaços. Ficar el cap dins l'aigua, reposar el cos al terra de casa, ennegrir les parets de l'habitació amb les mans, donant voltes amb els dits a totes les imperfeccions de la pintura. Dinar malament.

No tinc ni idea de quines són les fites a assolir en aquesta vida més enllà d'honorar pare i mare si mereixen tal honor. En el meu cas, cadascú a la seva manera, sí. Cuidar dels teus i ser-hi de la forma menys egoista possible. El món és un lloc diferent a les meves pulsions però em sé capaç de redreçar aquest vigor en l'entorn i fer-me necessari per altra gent. Fins on pugui, que sempre és molt.

Cal disposar la vida com l'amor propi que ningú més no omplirà. Cal ser-lo infinit.

Per això la militància en espais polítics i a la societat és imprescindible per mantenir la valentia, el cos sencer i el cap clar per circular per la vida lluny de ser un usuari d'un acte consum com pot ser viure. Transformar l'entorn a través de l'acció individual cap a l'acció col·lectiva és molt més important que ser la cara visible de res, que omplir la vanitat d'indulgència totalment prescindible, roïna i lasciva. La compassió pròpia és acceptable només si realment aquesta serveix per transformar el nostre límit en un punt més de l'espai. Ser-hi, ser-hi sempre per higiene i per entorn i per tendir a la unió de transformacions per no deixar-se'n cap i no prioritzar res.

Em costa lligar com voldria les meves essències i fer-les coherents amb la meva acció directa amb l'entorn, per excés de voluntat i per decés d'ímpetu. Tanmateix, és necessari, i sempre més que ahir, que de les pròpies capacitats en fem una oportunitat pels més propers per no allunyar-se i mantenir actiu tothora l'embat per deconstruir un món vell i fer-ne un de nostre. Cal saber-nos a una vida sense sentit però cal comprometre'ns a viure el que tenim de la millor manera possible.