Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

divendres, 2 d’agost de 2019

Això de viatjar

Quan l'Antoni va escriure això fa uns dies, em va frapar la coincidència amb el meu cas.

Per mi viatjar ha sigut sempre un tràngol. Els tràfecs de la maleta, el trasllat a no sé on i el pànic que li he pres als avions que no porto jo, que m'han fet odiar tots els aeroports on he estat, que no són pocs. Tot i això, de tots els vols que he agafat només 3 han sigut per plaer i en edat adulta. La feina i els castells (he fet castells a molts llocs) et menen pertot i remarco això d'edat adulta perquè viatjar de menut és un absurd gros: si no pots caminar sol per la teva ciutat què coi has d'apreciar els carrers d'un altre lloc. I aquí entronco el que vull dir així fort: primer coneix casa teva i després vés a espatllar la dels altres.

He trigat 29 anys a saber on són situades al mapa i a la distància física vora 38 comarques de Catalunya, quins paisatges conformen el Principat i per què funciona com funciona l'espai físic de la meva llengua. Quan sóc a un cim i no reconec els cims que tinc al voltant em sento brut, buit i idiota. No cal saber-s'ho tot, no cal ser un erudit de la vida i l'imaginari col·lectiu, però no puc redreçar el cop que em suposa veure'm com un salvatge sense estima pel que no coneix. El mateix per qualsevol coi de cala, plaja, reguerol, vall, carretera i branca de pi. M'omple l'horror.

No en puc donar queixa als pares, m'han dut pertot on han pogut i he gaudit com pocs de cingleres, marees i formatges destructius que no trobaríem aquí. Però em planyo un xic de no haver copsat el país abans i anar-lo desfent a cops d'instagram i dièsel, sol i acompanyat. Ara gaudeixo molt més dels viatges entre les serres prelitorals, el massí pirinencs i els turons que ens llencen al mar, me'n sé els pobles, me'n sé les ciutats i em deleixo quan descobreixo personatges com aquest bon home, capaç de documentar al seu arxiu personal TOTS els pobles de Catalunya.

Quedar-se atrapat amb l'horitzó de la Segarra és quelcom que recomano.

dimarts, 17 d’abril de 2018

Folklore

Una de les paraules que cal odiar més que qualsevol altra en el català d'avui dia és folklore. Folklore vindica la part més encartonada de qualsevol expressió de cultura popular que aparegui pels nostres espais polítics, civils i socials, allò que es destina a ser una imatge buida del que altrament era quelcom viu. La solidaritat, les proclames enfervorides, els desitjos alçats a viva veu enmig d'un camp literat d'expressions profundes que no esdevenen res. Tot això no és res si no va acompanyat d'un acte material que llevi les paraules del seu cadenat eteri i les transformi en fets tangibles que ens treguin de la letargia.

Les paraules són també imatges, són éssers plastificats en un discurs i en unes direccions opaques i ben visibles alhora. Són titulars prefabricats en una premsa controlada per interessos molt concrets i molt coneguts, en polvos mal pal·liats i sopars travessats a l'estómac de mala manera. Són identitats frustrades i són poble passant sobre polítics com un tractor.

500.000. Un milió. Una muntanya de persones quietes davant la càmera que no ensenyarà al seu públic el que aquest no vol veure. Si algú es pensa que convocant manifestacions massives es convencerà el món que ara sí, aquesta ha de ser la bona; els nostres veïns, els que donen suport a les estomacades democràtiques de la policia i els que s'ho miren amb plaent indiferència, aquests que volem convèncer; els senyors i senyores que s'ho miren des de dalt del presbiteri, on ho manen tot, i que ens han perdut la por - tot això no es convenç amb folklore.

Si vas voler posar la por al cos d'aquesta gent, si vols que s'asseguin a negociar, si vols que se sumin al que estàs fent, si vols que vegin que canviaràs la realitat i que s'hi han de posar de bones o no hi seran, si vols convèncer a algú que faràs el que dius que vols fer, ho has de fer.

Tota l'acció de l'independentisme ha ocorregut com una reacció a la repressió sistèmica de l'estat, a la guerra bruta i soterrada d'aquesta Espanya fastigosa. L'única acció propositiva ha sigut justament la que ha desencadenat la resposta més autèntica dels límits de l'estat de dret i la societat civil, i era l'única que ha sumat, tal i com s'ha vist, més suports que mai. L'1 d'octubre, el 3 d'octubre, el 8 de novembre. Tots els efectes d'aquells dies són el que ens han fet existir salvant-nos de diluir-nos en res. Si busquem parapetar-nos en el folklore dels símbols, les jugades mestres i l'aparador lasciu de les imatges boniques ens quedarem més sols encara i més buits que mai.

divendres, 30 de març de 2018

Ovidi 4

L’espectacle és a punt de començar i ja saps que el que veuràs no és normal perquè hi ha whisky sobre la taula. Jameson, Irlanda, entre Derry, Long Kesh i els camps d’Athenry, perquè a la guerra s’hi va amb les cançons preparades i el pap ple. No és normal tampoc perquè el moment no és normal ni ho ha de ser. Cuidem-nos, en diuen, sense exclamar què vol dir això exactament. La figura d’un cantautor sonat i amb un valencià suau, tendre i massacrat per anys i anys d’odi. Viu, tot i això.

La torradora habitual de cites ben disparades, com una tachanka lenta, a càrrec del millor soldat que podríem tenir els que ens agrada que la veu vagi caient a mida que creix la brutalitat del que es diu. Totes les veritats són brutals. Afinar la guitarra i que soni la veu de Mireia Vives, País Valencià fet veu fina i esmolada perquè aquestes setmanes necessitarem que ens cantin com millor es pugui. I colem-hi més poesia perquè el que es canta ja ens ho coneixem totes i caldrà que aparegui la veu del blues més greu, sever i dur com un cop de puny d’un Mosso d’Esquadra a un manifestant que ofereix resistència pacífica contra la Policia Nacional o la Guàrdia Civil. Ho escric en català perquè en el nostre idioma també es poden dir les pitjors paraules, que per això el tenim. Borja Peñalba i la seva mania de fer-ho bé tan a sobre com a sota. Quina animalada de personatge.

David Caño és la nota que, a oïdes d’aquestes línies, fa més de figurant, en principi. Però potser és la ignorància i la mala praxi habitual dels illetrats com servidora de rebutjar la poesia pel fet d’haver quedat obsoleta passat Verdaguer i Maragall. Amb ells es va acabar el contacte entre el poble i Déu, i van haver de venir Espriu, Papasseit i Estellés per fer que el poble es connectés amb ell mateix. A l’Ovidi 4 del Teatre l’Aurora d’Igualada va passar més o menys això. I, de fet, des d’Olot ens van plasmar com ningú que, efectivament, los del sud ens mataran a tots. Cal entendre això, més enllà del cofoi bufonatge, perquè tenim el país fet una merda.

Plorar, riure, observar com la malta barrejada va pujant al cap dels energúmens de l’escenari mentre el missatge va quedant cada cop més clar: no ens traureu d’aquí, puix que en sortireu escaldats. Érem a casa perquè vam veure el mateix que hom fa a casa seva amb els amics: cuidar-se. Cadascú com bonament pugui. I elles, a primera línia, i ella, sempre un pas endavant, perquè l’Anna no es toca. Ni a ella ni a cap de les imprescindibles, que ho són totes.

dimecres, 31 de gener de 2018

L'aldarull

La policia del nostre país,  aquella que un 17 d'agost es va guanyar per mèrit propi el títol de "la nostra policia", ha fet fora del voltant del nostre Parlament a un grup nombrós de persones que habitualment anomenaríem manifestants. Un manifestant és algú que considera que ha de fer sentir la seva veu en públic per reclamar quelcom públic i col·lectiu. Això que hi havia davant del Parlament aquest 30 de gener era una manifestació que exigia el compliment d'un pacte sargit per una força bruta un dia qualsevol de desembre, novembre, octubre i més enllà.

Vivim un estat d'excepció imposat per una voluntat política superior (en nombre i armes) i acceptat per una indefensió dolguda però assumida, que ens ha dut a un estat d'histèria col·lectiva que recorda a un estat de preguerra insofrible. A alguns se'ls acaben les ganes, la força i les paraules a canvi de seguir mantenint als nostres altars, dilapidats a força de cops de tancar els ulls, a una gernació de pollastres sense cap amb un sou pagat per independentistes i no independentistes.

La nostra policia ha hagut de foragitar els elements més alterats de la torba independentista, que demanaven per la resolució d'una batalla nominal i una discussió pueril que no resulta en res més que el desencant per degoteig de les intencions més fermes en aquests darrers ja 8 anys.

L'aldarull que esperàvem ha arribat de les mans d'una presa de decisions fallida, sense consens i sense contingut més enllà de l'eterna espera que un factor extern i externalitzant ens desllorigui de les nostres pròpies excuses.