Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dijous, 14 de desembre de 2017

Els nostres morts

Cada dia que passa hi ha més persones que veuen clar que el que ha passat aquest darrer impàs de tres mesos no ens ho esperàvem ningú. Podíem aventurar que l'independentisme sortiria al carrer, que el govern anunciaria un full de ruta possibilista, adient als resultats més que previsibles d'un referèndum sense garanties (pròpies i impròpies), i que l'estat espanyol contraatacaria amb una judicialització més o menys moderada per por a perdre popularitat pel fet d'atacar un procés democràtic. Però no.

Setmanes més tard de l'1 d'octubre, ens trobem amb unes eleccions imposades on hi anem amb l'ànim de no fer-nos-hi massa mal, com a bloc independentista, per poder rosegar una mica d'autonomia tot esperant que no ens acabi de caure la darrera garrotada. Totalment a la mercè d'un estat dirigit per gent que ens odia i amb tota la llei i democràcia de la seva banda. Ells tenen els seus vots i ens els estan passant per sobre.

Què ha passat? Doncs que ens hem encolomat els nostres morts. No ens crèiem capaços de plantar cara a 10.000 policies per dur a terme una votació il·legal (perquè ho era i ho seguirà sent mentre seguim les regles democràtiques de l'estat, encara que es despenalitzés no m'importa quan) i ho vam fer: l'1 d'octubre ha sigut el major acte de desobediència civil d'aquest país i dels voltants. I sense poders estatals estrangers donant suport militar i logístic des del darrere. 2 milions de persones van anar a votar en un procés dut a terme gràcies a 300 mil homes i dones que van estar 72 hores permanentment mobilitzats. És que hi penso i m'entren ganes de tirar-me pel balcó.

Ens van apallissar, ens van deixar el cos desfet perquè era impossible quedar-se com si res després de veure la guàrdia civil i la policia nacional atonyinant iaies perquè sí. Encara no hi puc pensar sense tremolar. Quan em ve al cap aquell dia i tota la resta de seguida faig el que sigui per pensar en una altra cosa. M'abandono a la vanitat i el gaudi ràpid de qualsevol merda. Aquests desgraciats m'han deixat el cap pitjor del que el podia tenir.

Vam sortir al carrer a guanyar-nos el nostre país i ens hem trobat una colla de tacticistes i estrategues mediocres que no han sabut gestionar la victòria. El dia 1 guanyem, el dia 3 paralitzem el país i anem més calents que els forns de Satanàs i ningú pren mal perquè no hi ha moment que no surti el paranoide de torn a calmar els ànims i dir que havíem d'esperar al Govern, quan teníem les eines (gent i cotxes) per esclafar-los. Aconseguim estar més o menys tranquils sense matar ningú i arribem al dia 10 disposats a tot. A TOT. Qui digui que no és que s'enganya per autocondescendència.

Ens vam trobar que el govern i JpS no tenien la més remota idea de què fer. No havien pensat res i tot fa pensar que no s'esperaven que l'1 d'octubre anés com va anar. No sé si esperaven que ens quedéssim a casa en veure el primer picoleto diagonal amunt o que entreguéssim les urnes al primer mosso d'esquadra que amablement ens digués que allò no ho podíem fer, però està clar que no esperaven que la gent fes el que volia fer. La voluntat popular es va expressar de forma física i amb això, dins del marc mental de la revolució dels somriures, no hi comptava ningú.

D'aquí a la suspensió de la declaració, allargada en el temps fins el 27 i posada de manifest quan el mateix dia l'estat anuncia la supressió de l'autonomia, hi van 4 setmanes on la violència policial queda impune, el marc mental de l'independentisme comença a preparar unes eleccions autonòmiques trinxants i els representants públics queden a mercè i presó de l'estat, i tot el que s'ha fet és delegar, per part de la ciutadania, la capacitat de decidir què fer com a bloc a la improvisació del discurs tenim la raó i la democràcia sempre guanya. A la queixa, al recurs judicial i a la campanya mediàtica, sense opció de guanyar en cap dels fronts.

Podíem impedir que detinguessin a ningú si haguéssim fet la DUI com tocava, si l'haguéssim defensat igual que vam defensar urnes el dia 1. No ens van deixar, no ens van permetre ser el que havíem esdevingut. Mireu, si no, a què anem a aquestes eleccions: a impedir que Arrimadas sigui presidenta. Sabem que si aquests miserables entren a la Generalitat ho destrossaran tot, serà la fi efectiva del procés i l'independentisme quedarà en un folklore paupèrrim i unes fotos precioses que faran vergonya mirar.

Jo no sé com no se'ns cau la puta cara de vergonya veient justament les imatges de l'1 i 3 d'octubre i el 8 de novembre. Gires el cap un moment i veus a Rovira somicant a un debat trampós, Puigdemont envoltat de misticisme electoral quan realment és el president a l'exili d'una república mal proclamada i la CUP carregant-se de raons davant de l'impossible, que és guanyar per la institució el que s'ha de seguir guanyant al carrer. No ens queda una altra que votar-nos de nou fins a l'extenuació perquè podíem haver guanyat la república aquells deu dies d'octubre i ens vam perdre.

Ara tinc por, i la por que tinc de veure com podem perdre el poc poder que ens protegeix ara mateix m'encega de veure què podem fer a partir del dia 22 si guanyem. Hem de guanyar com sigui, i tornar a començar.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Fe i destrucció

Tota la vida he tingut por del buit i de l'existència finita, de la mort i de la no continuïtat del que hem arribat a entendre per l'ànima. He pal·liat aquesta por amb la meva educació d'escola i família devota, anant a missa els diumenges i guardant-me de pecar en dies sants, i n'he tret un rèdit personal comparable a drogar-se. No m'he drogat mai, ni tan sols tastat un peta, només he begut i bec en quantitats regularment abundants passant per períodes d'abstinència clínica autoimposada. Dic això perquè no sé com és drogar-se, però al final me'n puc fer una idea seguint les bajanades que diu, explica i amaga tothom.

Nego d'entrada que vulgui assimilar la idea certa que la religió, com tantes altres idealitzacions materialitzables, sigui l'opi del poble. Vull ser cada cop menys categòric amb tot perquè al cap i a la fi podria ser ben cert que fóssim aquí per res o per tot, i no caldria anar abrasant el personal amb les nostres conviccions. De forma preventiva, s'entengui. M'agrada veure que podem ser gent bastant normal tot i els honors que ens pengem una mica entre tots. La religió, per tant, és per cadascú un element propi, impropi, imposat i defenestrat de la manera més humana possible.

La religió, la fe i la litúrgia de cada element místic que ho acompanya són cultura popular, elitista, clàssica, moderna en un sentit brutal i mil aspectes més. Són essències primitives punyents en els nostres cossos que ens emanen de forma latent a les nits en vetlla, als matins més sòrdids enmig dels braus de la civilització o a les tardes més reposades després d'un dinar amb amanida verda i pit d'indiot a la planxa. Barret de palla i peus a la riba de la platja. La fe és fe en tots els moments i se sol reconèixer només en estats extasiats de la matèria humana, com quan ens enfonsem en un marcador advers i el Madrid aixecant Champions o quan sabem perfectament que la bota d'un argentí és un apèndix diví.

La fe també és fe quan Jordi Savall i Montserrat Figueras es van trobar sota guiatge celestial per repassar tota la història musical, fent brollar tot l'amor i tota la ira que el nostre imaginari sobre Déu ens permeti als habitants que hi ha des de Fisterra a Istambul. Amb el meu company de pis vam arribar a la conclusió que clar que s'havia de creure en Déu si aquest permetia aitals belleses musicals sorgides de ments mecànicament perfectes davant les partitures.

Tot això és tan cert com el fet que simplement l'humà sigui capaç de coses que ens semblen increïbles sense inferències divines de cap mena. La veritat m'importa poc. El que sí que m'importa més és que aquesta idea mística, aquesta idea bella, aquesta idea que ha menat a la construcció d'imaginaris infinits sigui un element imprescindible i necessari per una altra construcció: l'estat religiós. La religió, l'acte de transformar una inquietud humana en una doctrina social que atorga un poder a una conducta, és una creença i una estructura, i al llarg de la història aquesta estructura ens ha absorbit com a espècie. La religió marca la societat perquè hi delimita de forma molt precisa una finalitat: néixer, créixer, reproduir-se i morir dignament. Aquest fil natural de la vida té un sentit amb la religió.

El que és molt fàcil veure des de la negació de Déu, el nihilisme i el plegat de Schopenhauers que corren per arreu lliures i sense que malauradament ningú els dispari és que cal acabar amb aquesta construcció social religiosa i abocar-se al lliure albir de l'existència. El que no és tan fàcil és prendre la via khemèrica de la situació i acabar realment amb tota estructura social aliena a l'home, incloent l'home a la llista de coses que cal exterminar. Traient aquesta petita baula sobreeixida del discurs, podem observar la vida com un ens únic que es pot lloar o no però sobretot viure sense la imposició d'una veritat possiblement absurda.

La religió ha copsat tots els afers infinitament petits de l'existència des d'una treballada cursa cap al cel del poder per després tornar a baixar i convertir-se en una essència popular que ho lliga tot. L'explicació bíblica de la vida en tots els seus versicles és una obra d'art aconseguida a base de sang. La presència de la fe a cada cantonada és una victòria a llarg termini de la religió, que a través de l'Estat ara és una espècie protegida per molt que el règim liberal-capitalista occidental faci veure que se la vol carregar substituint-la pels diners. No m'agrada fer servir paraules pròpies de gent llegida, entesa i sobretot molt pesada, però la deconstrucció que m'estic marcant és força èpica.

M'és molt difícil no emocionar-me amb la saeta del pas de l'Esperança Macarena, amb la força bruta i neta de les passes dels portants (costaleros) de la Setmana Santa andalusa. Reconec la fe més bella en la música religiosa de totes les èpoques. Se'm posa la pell de gallina amb el pas de la Dansa de la Mort enmig d'un silenci absolut de mil persones obrint-se al seu camí (la de Manresa és espectacular). M'és obligada la visita habitual als temples de la cristiandat com el meu Monestir, la capella de la Moreneta, parlar amb ella que sé que m'escolta sempre. Santa Maria del Mar, la Seu de Lleida, el vertigen de la catedral de Girona. La rosassa de la de Tarragona. La llum i la pulcritud de totes les pedres. Jo agafo tots aquests actes de fe dins els aprenentatges de la humanitat, i em són igual de propis que la barbàrie salvatge de descarregar un castell límit amb els meus, de picar com mai els bastons, de gaudir del millor concert de la meva vida, de perdre el cor enmig d'un partit de futbol que ni tan sols seguia.

La religió és tot aquest acte natural. I plasmar-ho en un llibre és una deriva humana autocondescendent per pal·liar la buidor de la mort i el sensesentit de la vida i viceversa. Podria ser que Déu i el seu amor infinit no existís i que tota la gent morta d'amor mori exactament per això. Aviat només em quedarà el dubte de si cal cremar i derruir fins les cendres totes les esglésies d'aquest país i que cadascú faci el que cregui amb les seves respectives pàtries.