Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Saps?

una amiga em demana que publiqui això aquí. és la seva experiència personal, és la seva vida. ara per ara no vol fer públic qui és, però vol fer la passa d'explicar-ho.

Saps?
Després de 6 anys d’alliberar-me de la relació, he aconseguit tornar-ho a explicar sense ser jutjada. Sí, em vaig sentir dir que era una mentidera, exagerada, manipuladora, egoista, destrossa vides, que erets incapaç de fer alguna cosa similar, que havia estat una mala parella per no voler tenir relacions amb tu,... i un llarg etcètera que porto a sobre. Aquesta motxilla plena de barbaritats són les que em van fer callar, fer veure que no passava res, conviure a prop teu per no allunyar-te dels “amics” comuns, sobreviure a les crítiques,...
Realment, no estic segura de quin sentiment tinc cap a tu, però vindria a ser una barreja d’odi, decepció, tristesa i fàstic. Però ara, després de tants anys i obrir els ulls, aquests sentiments també s’han traslladat a aquells que t’han defensat i m’han humiliat com a persona. Gràcies a tots per destrossar-me la vida.
Per molt que tanqués els ulls a l’evidència, ara s’ha imposat la realitat. El cert és que vas començar abusant de mi, amb tocaments sense permís, i vas acabar violant-me repetides vegades, amb penetracions sense consentiment mentre dormia (com podia donar-te permís si no era conscient? Si no podia dir-te “SÍ”? Si no responia a les teves paraules?). Tot ho justificaves amb aquelles maleïdes frases: “Pensava que estaves desperta” o “ no siguis exagerada, són coses normals amb els nois perquè sempre en tenim ganes”. Les teves cruels paraules les tindré gravades dins meu durant molt de temps. Em vas fer servir per alliberar les teves ganes de sexe. Ets un monstre.
L’angoixa m’ofegava per dins sense poder respirar, però vaig trigar dos anys a dir-ho. Tot i així, la resposta va ser tan malparida que vaig seguir “perquè si ets la seva parella, ja té el teu consentiment”. I em vaig arrossegar mig any més fins que et vaig deixar un dia al despertar-me i trobar-te’m dins meu.
Dubto que tots aquells que vau dir-me les aberracions que vau deixar anar per la boca visquéssiu alguna sensació semblant. Però els farts de plorar que vaig tenir cada vegada que me n’adonava no ho sap ningú. I sí, ell va destrossar-me la vida, però vosaltres hi vau col·laborar.
Després de tot el que em vaig sentir dir al deixar-ho i explicar-ho, vaig callar fins ara. Per tant, parlo de 6 anys aguantant la càrrega emocional, no podent descansar quan dormo amb algú, tenint malsons i despertant-me als crits de “PARA”.
Les seqüeles són moltes més, però la que més us podeu imaginar és la dificultat de tenir relacions sexuals normals. Sí, és un problema, però si trobes les persones correctes, ho pots aconseguir. Tot i així, dubto que pugui viure sense totes les conseqüències, quedar neta del tot, perquè la feina de confiança que he de fer  és brutal amb cada persona nova que apareix a la meva vida.
M’heu intentat deixar sense forces entre tots, però crec que ara sóc més forta que mai. Alliberar-me de les cadenes i allunyar-me de tothom que formi part del problema, és a dir, els còmplices.
I, justament, escric tot això per no fer invisible el problema, perquè m’ho dec a mi mateixa.

Saps?
Ara tinc l’esperança que el món serà just i rebràs el que et mereixes. Ara s’ha acabat el silenci.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Trencat

Hi ha nits que t'adones trencat, atapeït per tu mateix i pel sentit capficat en una sola direcció. He après que quan res va com vols, tot s'escapa del teu control i no tens ni tan sols la certesa que estàs essent sincer amb tu mateix, quan tot és caos mediocre, t'has de plantar i refer-te. Un cop la vida no té cap més sentit que repetir els esquemes d'obrir i tancar etapes que et vius any rere any, a llarg o curt termini, quan veus que no vols ser un tu mateix més sense ànsia, plantar-se i refer-se és plantar-se i refer-se sobre el mateix sentit pèssim que t'ha dut fins aquí, així que tot plegat esdevé buit.

La buidor, però, és una font de vitalitat. Respectar-se a un mateix per mitjà de la buidor interior, la negació del neguit artificial i l'assoliment del content (que no la felicitat) és viure la vida de la forma més plena de la que s'és capaç si no s'és capaç de més.

El fet de fer pel simple fet de no ser conscient de la pròpia respiració, que és una bajanada com una catedral, ens atribueix la capacitat de fer el que ens roti. El lliure albir, aquesta indecència pre-civilitzadora, és l'expressió més senzilla i brutal de la que en som capaços. Ficar el cap dins l'aigua, reposar el cos al terra de casa, ennegrir les parets de l'habitació amb les mans, donant voltes amb els dits a totes les imperfeccions de la pintura. Dinar malament.

No tinc ni idea de quines són les fites a assolir en aquesta vida més enllà d'honorar pare i mare si mereixen tal honor. En el meu cas, cadascú a la seva manera, sí. Cuidar dels teus i ser-hi de la forma menys egoista possible. El món és un lloc diferent a les meves pulsions però em sé capaç de redreçar aquest vigor en l'entorn i fer-me necessari per altra gent. Fins on pugui, que sempre és molt.

Cal disposar la vida com l'amor propi que ningú més no omplirà. Cal ser-lo infinit.

Per això la militància en espais polítics i a la societat és imprescindible per mantenir la valentia, el cos sencer i el cap clar per circular per la vida lluny de ser un usuari d'un acte consum com pot ser viure. Transformar l'entorn a través de l'acció individual cap a l'acció col·lectiva és molt més important que ser la cara visible de res, que omplir la vanitat d'indulgència totalment prescindible, roïna i lasciva. La compassió pròpia és acceptable només si realment aquesta serveix per transformar el nostre límit en un punt més de l'espai. Ser-hi, ser-hi sempre per higiene i per entorn i per tendir a la unió de transformacions per no deixar-se'n cap i no prioritzar res.

Em costa lligar com voldria les meves essències i fer-les coherents amb la meva acció directa amb l'entorn, per excés de voluntat i per decés d'ímpetu. Tanmateix, és necessari, i sempre més que ahir, que de les pròpies capacitats en fem una oportunitat pels més propers per no allunyar-se i mantenir actiu tothora l'embat per deconstruir un món vell i fer-ne un de nostre. Cal saber-nos a una vida sense sentit però cal comprometre'ns a viure el que tenim de la millor manera possible.