Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimecres, 7 de setembre de 2016

La diada de tots

La imatge que tenim de qualsevol festa nacional de qualsevol estat-nació normalet és la d'una parafernàlia amb colors, passejades amb molta gent al carrer i la televisió nacional emetent tot el dia els actes de moderada i oficial presentació. Alguna desfilada militar, honors als caiguts i salutacions al monarca de torn. Diguin-ne tràmit institucional sense més contingut que aquest. A Catalunya, fins ara, el nostre dia nacional s'emmarca en una derrota militar i social que encara dura. Fins fa uns anys hi havia actes en record dels morts de 1714 al Fossar de les Moreres on posteriorment ens atonyinàvem com bons camarades i patriotes. Manis, algunes, sense unitat, creuant recorreguts. Ho recordo amb tendresa. Un dia estrany amb un escenari amb concerts independentistes. Un dia estrany on el fet essencial de l'11 de setembre quedava amagat sota el tòpic que els catalans només celebrem derrotes, quedant tota la "celebració" en el concert a l'Arc de Triomf i quatre patuflades més. No hi havia celebració en això com tampoc n'hi ha ara.

L'11 de setembre és ara una celebració multitudinària d'un esperit nacional molt més ampli que acull els actes institucionals més propis d'un estat-nació ben parit que d'una comunitat autònoma que malda per auto-afirmar-se. Grans convocatòries de gent ocupant el carrer, música circumstancial i fotografies espectaculars. Castells, molts castells. 90 colles tenim a les diades ara. Un dia que tothom es guarda per anar al gegantí punt de trobada de torn i participar de l'essència del dia: ser un més en una munió que és un moviment nacional poc habitual al país. Romandre dempeus prop de cinc hores sota la calor del darrer sol de l'estiu, acompanyant l'estelada i fent vida al carrer igual que els altres 300 dies a l'any que fem això però amb la samarreta corresponent. Però ja està.

La Diada, el record del darrer dia que Barcelona, dempeus, representava el bastió darrer de les constitucions d'un estat front un altre, i de retruc una identitat (social, lingüística, cultural, proto-nacional), és ara un intent de ressorgir d'un sentiment independentista amagat per l'experiència pàtria trasbalsada per la repressió de dos estats gegants. En cap cas és, però, el record d'aquesta repressió i d'aquesta invasió militar que encara avui dia segueix. La mutilació d'un poble i la rúbrica de l'esquarterament d'un país. Potser no cal, potser no és necessari. El món canvia i el món som nosaltres, també. El món ens demana potser això, sortir una estona al carrer a sentir-nos part d'una moguda prou grossa sense por de perdre res.

També m'adono que la diada no ha representat mai res significatiu pel 100% del país, i potser ara arriba a representar qualque cosa per almenys la meitat. Abans ni això. S'ha aconseguit que sigui un dia clau al llarg de l'any, una jornada que fa plantejar el dia a dia d'aquesta setmana al voltant d'aquest moment, que el mitjans n'estiguin al cas i que el món sàpiga que aquí n'ocorre alguna. Encara que sigui una festa buida de contingut. Com el món, potser.

Jo imagino una Diada amb tot el país paralitzat per mobilitzacions durant els dies previs, concentracions davant les seus de govern i poder espanyoles, incitacions a la desobediència i tensió oberta al carrer. Una tensió de debat, de persones contraposant situacions i descobrint el bé i el mal a cada glop de got. Anar buidant els gots fins arribar al dia 11 i muntar un sidral d'alcohol, drogues i menjar sense parar. Una celebració de les que fem a cada poble i ciutat per la Festa Major, amb resultats negatius per tothom amb un dia de ressaca nacional a l'endemà. Alegria desfermada pel sentit de viure i sobreviure en la construcció d'un espai nacional que ens aglutini sota mil històries i ens faci avançar cap a un món millor. La nit del 10, el dia 11 al matí, al migdia i a la tarda. Al vespre també. Enllestint la nit amb una bona garnatxa i les sobres del dinar. Record a cada bala de plom present al pla i ciutat de Barcelona des del juny de 1713 fins el setembre de 1714. Visca la terra i visca nosaltres.