Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

divendres, 30 de desembre de 2016

Els meus castells - 2016 (I)

No ho faig cada any, però aquest em ve molt de gust. He viscut un 2016 casteller prou bèstia i vull compartir-ho amb la gent que ha viscut les mateixes places que jo, en físic o no. Enguany he quedat astorat com mai. Pels que no són castellers se'ls comença a fer repetitiva la cançoneta de "la millor temporada de la història", però és que fa uns anys que no tenim temps per respirar entre fita i fita. Les grans no paren d'abatre mites i construir llegendes del nostre món i les "petites" no paren de fer-se grans.

Voldria que fos ràpid, però no em vull deixar res i hi haurà unes parts ben boniques:


  • Minyons de Terrassa: la millor colla del nord casteller, la pionera dels castells moderns i de les fites impossibles, com la d'incorporar la dona als castells. Ho han tornat a fer descarregant la millor actuació de la història dels castells comptant el pilar, però això m'és igual. La manera de portar Terrassa i el Vallès a les actuacions arreu del país, de dur els castells al límit i descarregar-los per trencar registres com pocs. El 3 de 10, el 4 de 10, el 3 amb agulla, el pilar de 8, el 2 de 8 net descarregat a l'assaig, els assaigs amb aquell punt de màgia. El fet de paralitzar-nos a la plaça Vella de Terrassa per tornar a veure un 4 de 10 increïble, repetint la fita de l'any anterior, com portar i descarregar el 3 de 10 a Girona i Barcelona.


  •  Colla Vella dels Xiquets de Valls: la gloriosa. Un any quasi perfecte, on tots hem vist com la camisa rosada arribava al cim del món casteller amb el 3 de 10 del Firagost, el primer descarregat, el 4 de 10 que més ha costat finalment descarregat, el 4 de 9 net que cada cop és més màgic i el 3 de 9 net que va ser un instant massa efímer d'història, sumat al 4 de 9 amb agulla que no podem oblidar dins de tot aquest sac d'animalades. La Vella és la Vella i l'han feta gegant: aquests no es deixen anar per res.
  • Castellers de Vilafranca: la perfecció que costa. Aquest any han tornat a guanyar el concurs, han tornat a ser colla puntera en molts trams de la temporada, i descarregar el 3 i el 4 de 10 a la mateixa actuació ha sigut la seva recompensa a ser els millor. És una animalada, com el fet de no caure pràcticament mai i descarregar gammes extres i castells de 9 amb la facilitat espectacular de sempre. Fan fàcil allò difícil, però les espines seguiran allà amb el 2 de 8 net, amb el Sant Fèlix que podria haver sigut millor i amb el Tot Sants que no va reeixir com tocava. Però segueixen allà dalt de tot i no sembla que n'hagin de baixar.

  • Colla Jove Xiquets de Tarragona: la Jove, la colla més gran de la capital del sud i la que més impressiona per volum de camises a assaigs i actuacions. La colla que podrà sumar-se a desfer mites i convertir-se'n en un després de recuperar el 5 de 9, de descarregar el 3 de 9 amb agulla i, ara sí, descarregar el 3 de 10. Han aconseguit fer-se seus els gamma extres i el reconeixement de gran part del món casteller: se'ls ha de tenir en compte per molt més que els castells. Són model de colla a seguir.

 
  • Castellers de Sants: els "borinots", la colla model de barri, lligam social amb una història urbana, i gegant. Amb poques coses he fet salts d'alegria com amb el seu 5 de 9 descarregat a Tots Sants de Vilafranca. La camisa grisa ha arribat a la gamma extra per quedar-s'hi amb el pilar de 8, el 2 emmanillat i la catedral folrada per seguir fent gran la zona no tradicional i ser la colla més animal de la capital.

  • Capgrossos de Mataró: una de les millors alegries que m'he endut aquest any és que he tornat els Capgrossos de quan vaig començar amb els castells. Estructures fermes, caps dins el castell i feina de formiga per treure aquells castells que costen. Uns animals enmig del Maresme que fan feinades de por per treure gammes extres en una colla que tot just ha celebrat el seu 20è aniversari. Colla gran.


  • Colla Joves Xiquets de Valls: la creu. No es pot mai dir que has tingut un mal any quan has descarregat el 5 de 9 i el 2 de 9, i si has carregat el 4 de 9 net tampoc, però les expectatives eren molt més altes que això. Els "a 2 segons de la glòria" són instants que es queden en res quan caus d'un 3 de 10 i d'un 2 de 8, i menys esperonadors encara quan apreten més les ganes que l'assegurança de l'assaig. La Joves lluita contra ella mateixa en una ciutat on competeix directament amb una gent que estan fent temporades inabastables. Són molt bons, molt, i ho han demostrat amb escreix moltes vegades. Sabem que poden tornar-hi, però volem una Joves que ho descarrega tot.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Saps?

una amiga em demana que publiqui això aquí. és la seva experiència personal, és la seva vida. ara per ara no vol fer públic qui és, però vol fer la passa d'explicar-ho.

Saps?
Després de 6 anys d’alliberar-me de la relació, he aconseguit tornar-ho a explicar sense ser jutjada. Sí, em vaig sentir dir que era una mentidera, exagerada, manipuladora, egoista, destrossa vides, que erets incapaç de fer alguna cosa similar, que havia estat una mala parella per no voler tenir relacions amb tu,... i un llarg etcètera que porto a sobre. Aquesta motxilla plena de barbaritats són les que em van fer callar, fer veure que no passava res, conviure a prop teu per no allunyar-te dels “amics” comuns, sobreviure a les crítiques,...
Realment, no estic segura de quin sentiment tinc cap a tu, però vindria a ser una barreja d’odi, decepció, tristesa i fàstic. Però ara, després de tants anys i obrir els ulls, aquests sentiments també s’han traslladat a aquells que t’han defensat i m’han humiliat com a persona. Gràcies a tots per destrossar-me la vida.
Per molt que tanqués els ulls a l’evidència, ara s’ha imposat la realitat. El cert és que vas començar abusant de mi, amb tocaments sense permís, i vas acabar violant-me repetides vegades, amb penetracions sense consentiment mentre dormia (com podia donar-te permís si no era conscient? Si no podia dir-te “SÍ”? Si no responia a les teves paraules?). Tot ho justificaves amb aquelles maleïdes frases: “Pensava que estaves desperta” o “ no siguis exagerada, són coses normals amb els nois perquè sempre en tenim ganes”. Les teves cruels paraules les tindré gravades dins meu durant molt de temps. Em vas fer servir per alliberar les teves ganes de sexe. Ets un monstre.
L’angoixa m’ofegava per dins sense poder respirar, però vaig trigar dos anys a dir-ho. Tot i així, la resposta va ser tan malparida que vaig seguir “perquè si ets la seva parella, ja té el teu consentiment”. I em vaig arrossegar mig any més fins que et vaig deixar un dia al despertar-me i trobar-te’m dins meu.
Dubto que tots aquells que vau dir-me les aberracions que vau deixar anar per la boca visquéssiu alguna sensació semblant. Però els farts de plorar que vaig tenir cada vegada que me n’adonava no ho sap ningú. I sí, ell va destrossar-me la vida, però vosaltres hi vau col·laborar.
Després de tot el que em vaig sentir dir al deixar-ho i explicar-ho, vaig callar fins ara. Per tant, parlo de 6 anys aguantant la càrrega emocional, no podent descansar quan dormo amb algú, tenint malsons i despertant-me als crits de “PARA”.
Les seqüeles són moltes més, però la que més us podeu imaginar és la dificultat de tenir relacions sexuals normals. Sí, és un problema, però si trobes les persones correctes, ho pots aconseguir. Tot i així, dubto que pugui viure sense totes les conseqüències, quedar neta del tot, perquè la feina de confiança que he de fer  és brutal amb cada persona nova que apareix a la meva vida.
M’heu intentat deixar sense forces entre tots, però crec que ara sóc més forta que mai. Alliberar-me de les cadenes i allunyar-me de tothom que formi part del problema, és a dir, els còmplices.
I, justament, escric tot això per no fer invisible el problema, perquè m’ho dec a mi mateixa.

Saps?
Ara tinc l’esperança que el món serà just i rebràs el que et mereixes. Ara s’ha acabat el silenci.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Trencat

Hi ha nits que t'adones trencat, atapeït per tu mateix i pel sentit capficat en una sola direcció. He après que quan res va com vols, tot s'escapa del teu control i no tens ni tan sols la certesa que estàs essent sincer amb tu mateix, quan tot és caos mediocre, t'has de plantar i refer-te. Un cop la vida no té cap més sentit que repetir els esquemes d'obrir i tancar etapes que et vius any rere any, a llarg o curt termini, quan veus que no vols ser un tu mateix més sense ànsia, plantar-se i refer-se és plantar-se i refer-se sobre el mateix sentit pèssim que t'ha dut fins aquí, així que tot plegat esdevé buit.

La buidor, però, és una font de vitalitat. Respectar-se a un mateix per mitjà de la buidor interior, la negació del neguit artificial i l'assoliment del content (que no la felicitat) és viure la vida de la forma més plena de la que s'és capaç si no s'és capaç de més.

El fet de fer pel simple fet de no ser conscient de la pròpia respiració, que és una bajanada com una catedral, ens atribueix la capacitat de fer el que ens roti. El lliure albir, aquesta indecència pre-civilitzadora, és l'expressió més senzilla i brutal de la que en som capaços. Ficar el cap dins l'aigua, reposar el cos al terra de casa, ennegrir les parets de l'habitació amb les mans, donant voltes amb els dits a totes les imperfeccions de la pintura. Dinar malament.

No tinc ni idea de quines són les fites a assolir en aquesta vida més enllà d'honorar pare i mare si mereixen tal honor. En el meu cas, cadascú a la seva manera, sí. Cuidar dels teus i ser-hi de la forma menys egoista possible. El món és un lloc diferent a les meves pulsions però em sé capaç de redreçar aquest vigor en l'entorn i fer-me necessari per altra gent. Fins on pugui, que sempre és molt.

Cal disposar la vida com l'amor propi que ningú més no omplirà. Cal ser-lo infinit.

Per això la militància en espais polítics i a la societat és imprescindible per mantenir la valentia, el cos sencer i el cap clar per circular per la vida lluny de ser un usuari d'un acte consum com pot ser viure. Transformar l'entorn a través de l'acció individual cap a l'acció col·lectiva és molt més important que ser la cara visible de res, que omplir la vanitat d'indulgència totalment prescindible, roïna i lasciva. La compassió pròpia és acceptable només si realment aquesta serveix per transformar el nostre límit en un punt més de l'espai. Ser-hi, ser-hi sempre per higiene i per entorn i per tendir a la unió de transformacions per no deixar-se'n cap i no prioritzar res.

Em costa lligar com voldria les meves essències i fer-les coherents amb la meva acció directa amb l'entorn, per excés de voluntat i per decés d'ímpetu. Tanmateix, és necessari, i sempre més que ahir, que de les pròpies capacitats en fem una oportunitat pels més propers per no allunyar-se i mantenir actiu tothora l'embat per deconstruir un món vell i fer-ne un de nostre. Cal saber-nos a una vida sense sentit però cal comprometre'ns a viure el que tenim de la millor manera possible.

dimecres, 7 de setembre de 2016

La diada de tots

La imatge que tenim de qualsevol festa nacional de qualsevol estat-nació normalet és la d'una parafernàlia amb colors, passejades amb molta gent al carrer i la televisió nacional emetent tot el dia els actes de moderada i oficial presentació. Alguna desfilada militar, honors als caiguts i salutacions al monarca de torn. Diguin-ne tràmit institucional sense més contingut que aquest. A Catalunya, fins ara, el nostre dia nacional s'emmarca en una derrota militar i social que encara dura. Fins fa uns anys hi havia actes en record dels morts de 1714 al Fossar de les Moreres on posteriorment ens atonyinàvem com bons camarades i patriotes. Manis, algunes, sense unitat, creuant recorreguts. Ho recordo amb tendresa. Un dia estrany amb un escenari amb concerts independentistes. Un dia estrany on el fet essencial de l'11 de setembre quedava amagat sota el tòpic que els catalans només celebrem derrotes, quedant tota la "celebració" en el concert a l'Arc de Triomf i quatre patuflades més. No hi havia celebració en això com tampoc n'hi ha ara.

L'11 de setembre és ara una celebració multitudinària d'un esperit nacional molt més ampli que acull els actes institucionals més propis d'un estat-nació ben parit que d'una comunitat autònoma que malda per auto-afirmar-se. Grans convocatòries de gent ocupant el carrer, música circumstancial i fotografies espectaculars. Castells, molts castells. 90 colles tenim a les diades ara. Un dia que tothom es guarda per anar al gegantí punt de trobada de torn i participar de l'essència del dia: ser un més en una munió que és un moviment nacional poc habitual al país. Romandre dempeus prop de cinc hores sota la calor del darrer sol de l'estiu, acompanyant l'estelada i fent vida al carrer igual que els altres 300 dies a l'any que fem això però amb la samarreta corresponent. Però ja està.

La Diada, el record del darrer dia que Barcelona, dempeus, representava el bastió darrer de les constitucions d'un estat front un altre, i de retruc una identitat (social, lingüística, cultural, proto-nacional), és ara un intent de ressorgir d'un sentiment independentista amagat per l'experiència pàtria trasbalsada per la repressió de dos estats gegants. En cap cas és, però, el record d'aquesta repressió i d'aquesta invasió militar que encara avui dia segueix. La mutilació d'un poble i la rúbrica de l'esquarterament d'un país. Potser no cal, potser no és necessari. El món canvia i el món som nosaltres, també. El món ens demana potser això, sortir una estona al carrer a sentir-nos part d'una moguda prou grossa sense por de perdre res.

També m'adono que la diada no ha representat mai res significatiu pel 100% del país, i potser ara arriba a representar qualque cosa per almenys la meitat. Abans ni això. S'ha aconseguit que sigui un dia clau al llarg de l'any, una jornada que fa plantejar el dia a dia d'aquesta setmana al voltant d'aquest moment, que el mitjans n'estiguin al cas i que el món sàpiga que aquí n'ocorre alguna. Encara que sigui una festa buida de contingut. Com el món, potser.

Jo imagino una Diada amb tot el país paralitzat per mobilitzacions durant els dies previs, concentracions davant les seus de govern i poder espanyoles, incitacions a la desobediència i tensió oberta al carrer. Una tensió de debat, de persones contraposant situacions i descobrint el bé i el mal a cada glop de got. Anar buidant els gots fins arribar al dia 11 i muntar un sidral d'alcohol, drogues i menjar sense parar. Una celebració de les que fem a cada poble i ciutat per la Festa Major, amb resultats negatius per tothom amb un dia de ressaca nacional a l'endemà. Alegria desfermada pel sentit de viure i sobreviure en la construcció d'un espai nacional que ens aglutini sota mil històries i ens faci avançar cap a un món millor. La nit del 10, el dia 11 al matí, al migdia i a la tarda. Al vespre també. Enllestint la nit amb una bona garnatxa i les sobres del dinar. Record a cada bala de plom present al pla i ciutat de Barcelona des del juny de 1713 fins el setembre de 1714. Visca la terra i visca nosaltres.

dijous, 26 de maig de 2016

Treballeu i sigueu feliços (II)

Estudia. Però estudia allò que et serveixi per treballar. Treballa d'una feina de veritat. Troba temps per estudiar i tenir la feina que els altres no tindran. Estudia i treu millors notes que els altres. Els altres tindran la teva feina si no estudies i treus millors notes que ells. Dedica't a treballar i estudiar perquè has d'aconseguir-te un futur per tu. Tot per tu. Tota una feina, uns estudis i una vida on puguis fer tot el que vulguis mentre no treballes, mentre no estudies, mentre dura el teu temps lliure, temps que hauries d'aprofitar per estudiar i treballar.

No qüestionis. No preguntis. No negativitzis la situació. Qüestiona el que sigui qüestionable i pregunta només el que es pugui respondre sense alterar l'ordre natural de la vida. La ràbia pel futbol i per treure una nota pitjor que la del company. La derrota en la derrota és una victòria d'aquesta mateixa derrota, una més de la més gran fallida de la teva Història. Segueix els punts i no te'n surtis, surt-en quan t'ho diguin i abaixa el cap i vesteix elegant i presumeix de vida, tens la vida que vols perquè vols el que has de voler.

La teva felicitat és la teva feina. Si surts de la feina no ets feliç. Tot el que destorbi el petit ordre entre el que fa tothom i s'ha de fer i el que funciona trenca la teva felicitat.

Un grup de gent ocupava un espai buit i el van omplir d'infelicitat, de petites escletxes de coses que no entens ni en tens ganes perquè encara que han tingut més oportunitats que tu per ser feliços s'entesten a no ser-ho. Però ara enviaran uns homes armats a demanar-los que tornin a ser feliços. Treballeu i sigueu feliços.

dijous, 19 de maig de 2016

Treballeu i sigueu feliços (I)

Un nou dia se't presenta als morros. Una plantofada de vida a la cara, alegre, viscuda, idiota. La de sempre, la que et remet a l'instint més primari i majestuós de l'existència: mitja volta i que es llevin els gilipolles.

He obert l'app de feina una altra vegada, sense ganes i sense enzims. L'encís que em provoca veure el pas del temps al rellotge del telèfon és comparable el gust d'una nafra a redós de la llengua, una meravella de l'ésser, i tot i així és addictiu. No faria massa més en tot el dia. No n'hi ha cap necessitat. Vaig tirant amb el que tinc, que és poc, i no tinc cap pressa. Me'n vaig a pastar.

Estiro falsament les potes més enllà d'on m'hi arribaven els braços, perpetro uns estiraments semblants a uns escarafalls de granota epilèptica i obro el Twitter que per això he agafat el mòbil. Quatre tuits fastigosos i que si el tema aquell això i el tema altre allò i opinions molt interessants que el meu cos deleix per assimilar i execrar el més aviat possible. I tuits patrocinats, aquests són genials. Fan fàstic com un equip espanyol de segona divisió.

Ha sortit un d'infojobs, mostrant un vídeo previ de 8 segons on un pobre desgraciat enmig de La Meseta mirant el mòbil celebra amb llàgrimes als ulls no sé ben bé què. Que troba feina, suposo.

A cada oferta d'infojobs s'hi solen amuntegar unes 500 persones com a mínim en els primers 10 minuts. Aquestes ofertes es venen/se subhasten en un 90% dels casos per part de les ETTs, gestionades per personal poc qualificat i amb encara menys recorregut amb una consigna clara: són gestors de mà d'obra, no de recursos humans. De les 5.000 persones que ens hi apuntem ells en triaran 10 d'entre els 12 primers i ens faran una entrevista molt pautada.

El pobre desgraciat del telèfon està content. L'han triat per una entrevista o fins i tot l'han acceptat al lloc de feina. Un lloc de feina temporal susceptible de ser renovat pràcticament mes a mes sense cap mena de seguretat, i amb un tracte personal fugisser on no tens cap dret a saber què passa. Qui més qui menys tothom ha hagut de passar per aquesta situació complicada de futur incert amb poques sortides. És part de l'aprenentatge.

I una merda.

Juguen amb les teves necessitats, la teva situació i, sobretot, amb les teves impossibilitats. Et destrossen el pensament creatiu i t'aboquen a l'alienació i concreció de la felicitat en un únic punt: trobar una feina a l'aplicació del mòbil.

Seguim perdent.

dimecres, 20 d’abril de 2016

En català, fill de puta.

Et lleves un dia qualsevol, amb tot el cap ple de merda, com és habitual en un moment com el teu, podrit i ple d'alienació. Et fas un cert fàstic perquè com sempre el que veus al mirall és el que hi ha: una cara que demostra buidor. Estàs buit per dins, per fora, et rebenta ser tu i odies que passi això. Faràs el teu cafè, o el que coi se't passi per davant perquè tampoc tens temps per res, i passaràs vestit amb el parell de pantalons que ja arrosseguen uns quants dies sense passar per la rentadora. Tens la jornada al cap i et fa la mandra de cada dia, distorsionada per les quatre coses que no saps si les havies de fer avui, demà o ves a saber quan.

Passes pel forn de camí al tren, demanes lo de sempre i la venedora et porta una altra cosa perquè no t'havia entès, li ho tornes a dir intentant vocalitzar i et diu que no t'entén. Li ho dius en castellà, "ah, bueno, ta bien, enseguida", pagues i te'n vas amb el bon dia més innecessari del món. Vas al tren, treus el bitllet fet caldo de la butxaca, piques, dues senyores discuteixen davant teu i et pregunten quina via és per anar a Sabadell, respons, dues vegades, diu que no t'entenen, respons en castellà, fan un gest d'agraïment i te'n vas a la teva via. Dubtes de si tirar-t'hi, se't passa pel cap el debat idiota que en farien els teus col·legues i passes de fer l'imbècil. Tampoc t'hi anaves a tirar, el món no mereix que et matis per ell. Que el follin.

Al tren seus a un seient lliure en un vagó prou buit. Al costat un avi recrimina a un altre passatger que s'hagi posat a remenar les seves bosses al prestatge superior just a sobre seu, ell no l'entén i l'avi li repeteix amb el poc fil de veu que pari, enfadant-se. El paio li respon que les bosses són seves, i l'avi ara en castellà li diu que no el molesti. No l'estava molestant, però l'avi l'havia d'increpar perquè mira, puto avi. Baixes, la ciutat t'espera amb l'aire ben amarat de quitrà i merda i puges els graons inflant els teus pulmons amb tot el que Barcelona t'ofereix. A un semàfor dos transportistes s'esbronquen, penses que molaria que es matessin allà mateix a hòstia neta. Enganxes una conversa en anglès del manat de guiris que hi ha pel centre, et sents part d'un aparador gegant i segueixes caminant. Dos turistes et demanen en un castellà d'aquest de Barcelona per baixar a la línia 1, respons en català dient que més amunt, per la boca aquella, i veus que fan un gest estrany. Et responen que no són d'aquí i canvies al castellà, indicant-los que cap a allà. Adiós y gracias.

Arribes a la feina. Treballes com sempre, malament i sense ganes. Te'n vas al bar a mig matí. El cambrer et pregunta que qué ponemos, li demanes un entrepà de llonganissa i un suc de préssec, ¿de pesa? ¿De pera? De pera no tengo, tengo de melocotón. No, no, de préssec, de melocotón mismo. Ah, vale, es que en catalán me pierdo.

A la tarda estàs fins la polla de tot i vols sortir a l'hora, que tens una entrevista de feina nova, a veure què. Sense il·lusió, com ha de ser, per si de cas. Hi arribes, et fan esperar vint minuts i pateixes pel transbord que no et torni a picar el billet, que són vint eurazos. Arriba l'entrevistadora i et demana com estàs amb un fil de veu íntim, intimíssim, com si no volgués que l'escoltessis. Comença la presentació amb l'accent propi del castellà de sudamèrica del nord i amb un to que sembla que li suï la xona tot mil vegades, recordant-te el que ja havies vist a l'oferta de feina, amb les mateixes condicions. Fas la teva intervenció amb el català amb que fas sempre les coses importants, el neutre, el de l'escola, el de la tele, el que no fa saber d'on ets. Et respon al cap de cinc segons que "en español, por favor", amb una expressió severa a la cara, quasi punt de ràbia. De cop perds tota la confiança, comences a fer respostes estranyes i no pares massa atenció al que et diu ella ni al que dius tu. T'acaba d'anul·lar i no saps ni com. Hòstia neta, finíssima. Directa a la galta.

Surts d'allà, ha anat prou bé, però tens una pinceta clavada a sota el pulmó. Vas a casa, jaus, obres el whatsapp i comences a fer el ritual de sempre.

Un altre dia en què a cap d'aquests els vindrà ningú a dir que "en català, fill de puta, que som a Catalunya".

dimarts, 15 de març de 2016

Derrota

Un dels principals esculls per la victòria de la societat igualitària és la derrota. La retòrica, la teoria, la pràctica i la realitat són una derrota consecutiva a cada passa de l'agulla del rellotge. Tot el tot en sí és una derrota constant. No hi ha ni tan sols un bri d'esperança quan fins i tot en la victòria, per gran que sigui, hi trobem una derrota major. Ni les bones notícies ho són pel fet de ser-ho, sinó pel fet de no ser pitjors. Ho trobo just, vam perdre fa temps i des que hem abandonat a Déu l'enemic resulta ser pitjor. Ara és un ésser irracionalment racional i viceversa.

Dulce et decorum est pro patria mori. Horaci va escriure això com un homenatge a la guerra de Roma contra el món, i Wilfred Owen va morir una setmana abans que acabés la primera guerra mundial, tres anys després d'escriure un poema del mateix títol des de la mateixa trinxera on va morir pel rei Jordi satiritzant la guerra de l'home contra l'estat nació. Vam perdre, us ho recordo. Una derrota dolça i honorable doncs arriba en forma de victòria, però una derrota que reafirma l'estat, el poder del poble fet esclau de les seves banderes i la seva feina. La derrota és aquesta.

Des de temps immemorials la identitat de l'home ha sigut el que marcat la forma en què ens matem. Som humans i ho fem seguint la nostra essència d'ésser capacitat d'aniquilar un similar de maneres diferents aital que infinites. Des de la ganivetada més profunda a la creació d'una estructura imaginària on la víctima se situï sempre en un estrat inferior on pugui respirar i pensar només per seguir mantenint-se allí. La mort en vida a 39 hores setmanals cobrant un bon salari. La identitat humana del meu entorn és aquesta, la que em permet viure sol, gaudir de certes llibertats i morir defensant la meva noble causa, la de sobreviure, sense cap motiu aparent. La derrota és justament aquesta.

Dulce et decorum est pro labor mori. Morir per la societat, per la democràcia, per la sensació de victòria després de desfermar cada passió humana, per petita que sigui, en aquest instant que la vida esdevé una riba d'un mar en calma un dia que plou. La victòria de veure un company alliberat pel mateix sistema que per un simple gest molt petit pot tancar-lo, com fa cada dia. La victòria de veure com els nostres espais es poden conservar pel mateix procediment legal que els pot derruir. Derruir el que hem construït amb les mans i la feina, la feina que podem i volem donar després de la feina que hem de donar. El meu sou, la meva força de treball. Les teves capacitats i les qualitats que puguis oferir com a treballador d'un poble treballador d'una classe treballadora. La derrota és justament aquesta.

La victòria mentre es perd, mentre es troba el moment per escoltar la música que ens connecta amb la creació i ens atura el temps. L'enemic és el temps i aquest guanya sempre. Aquí és nostra lluita, aquesta és nostra derrota. Assumit això, que només podem perdre perquè hem perdut d'entrada, només ens queda guanyar.

dijous, 4 de febrer de 2016

Pollastre

L'ANC ha exhaurit el crèdit personal que tenia amb mi per dues causes principalment: una, l'aberrant campanya de menysteniment i pressió cap a la CUP i la seva militància i de suport explícit cap a JpS i la maquinària convergent, i dues, per l'abandonament indegut i deliberat de les tasques revolucionàries que se'ls havia confiat tant a la seva direcció com els seus militants. La primera no té més solució que fer dimitir la junta actual en bloc, demanar disculpes i tornar a començar. Com que això no passarà, em concentraré en la segona, que explico així: bloqueges un dia el país de dalt a baix i no ho aprofites més que per fer una foto? No ho ha aconseguit mai ningú, això! Coi, bloqueja-ho tot una setmana i veuràs com es mou tot!

Hem deixat l'independentisme a gent amb molt bones idees però no prou bones pel que realment hem vingut a fer. Hem arribat a la institució però no podem perdre el carrer. L'independentisme s'ha de mobilitzar a un altre nivell. Tenim una oportunitat, però, de tornar a prendre les regnes del nostre propi procés i dur l'independentisme altre cop al carrer i aquesta vegada a realitzar accions efectives. Com ara què? Un exemple:

La lluita sobre el control de l'aigua per al seu entorn és una lluita cabdal per desfer d'una banda el poder sobre el territori i de l'altra preservar aquest territori com un punt principal de cura del nostre país. La batalla per la preservació del delta de l'Ebre i la resta del riu ha de ser un punt de partida per prendre consciència altra vegada de com l'independentisme es deu a quelcom més que una pugna administrativa. Que la manifestació d'Amposta sigui una fotografia preciosa plena d'estelades no servirà de res si de tornada cap a casa no convertim en un reclam unànime la municipalització de l'aigua actualment en mans privades.

El deure de l'independentisme ara que té un govern afí a la Generalitat és iniciar una cadena d'esdeveniments que surtin de la base i que deixin les institucions superades per l'acció civil. La capacitat mobilitzadora de l'ANC, una màquina que no té ningú més, ha de deixar de ser una impressora fotogràfica excel·lent i començar a esdevenir una enclusa on s'hi amotllin a ferro els vincles entre el combat social metropolità, la lluita per una economia productiva i la necessitat d'un país nou on ho controlem tot i ningú no en quedi fora.

Començar per l'aigua, una gestió municipal que cal recuperar i que ens pot obrir una primera via cap a les victòries reals de l'independentisme més enllà de les urnes. Avançar poc a poc cap al control energètic i el canvi a distribuïdores elèctriques que no estiguin lligades als grans òrgans estatals; no és res de l'altre món. Deixar de pagar els impostos a la hisenda espanyola pot semblar una cabòria si no fos perquè 2.000.000 de contribuents de cop deixessin de pagar impostos directament a l'estat.

Aquest camí ha de servir per anar a una segona fase on, amb el control econòmic del país, pots:

-recuperar els serveis bàsics com sanitat i educació que ara et vens i descontroles, i en fas la teva fita política i ideològica: un país de tots i per tots.
-Exercir control absolut i eficient dels transports i logística del territori amb què 
-Gestiones directament el teixit productiu del país sense intervenir en l'economia, amb què 
-Resols el pànic a un bloqueig i guanyes en tot assegurat per un futur possible.

Això no passarà en dos dies. Ni 18 mesos. Però sense això el procés s'atura als despatxos i l'únic que hi hauria ara mateix és un canvi de papers.

dimecres, 6 de gener de 2016

Les paraules se les emporta el vent

Les paraules se les emporta el vent, només roman la lletra escrita. I la veu gravada.

El fracàs actual del procés es deu a una incapacitat mútua de negociar entre Junts pel Sí i la CUP. Ho podem definir així de simple: dues formacions polítiques que no estan a l’alçada de la circumstància. I a córrer. Valenta presa de pèl. Quin tros de mentida, per l’amor de Crist Infant.

La CUP hi pot tenir part de culpa, clar, com tothom l’hem cagat. Exabruptes, indefinicions concretes, desinformació puntual, poca solidesa interna i jugar a un joc de majories sense tenir les de guanyar. Però ja està. Teníem la raó, teníem la nostra carta i ho seguim tenint tot. Que un seguit de personalitats defalleixin m’omple de tristesa perquè no les hem sabut guardar, però, tot i que tornaran, no m’importa. No vam venir a jugar. Vam venir a fer la guitza a tot. Som la primera formació política que li ha plantat cara a Convergència en aquest país. En sortim escaldats però se me’n fot.

Em rebentarà que se’ns acusi falsament d’haver torpedinat una farsa pensada amb malícia. Tot el que no inclogui el reconeixement de cada punt on Mas i CDC han posat per davant l’estratègia de partit a avançar cap a la ruptura serà i és un argument invàlid, tant sigui des de les eleccions del 2012 com fins el moment actual. Les negociacions eren entre JpS i la CUP? No. Eren entre CDC i la CUP. Rull, Turull i una cort de convergents postpujolistes s’han encarregat de negar qualsevol interferència al pacte inicial de JpS per part de la CUP. A totes les taules. A totes les converses. Humiliació rere humiliació, la CUP hem estat disposats a acceptar aquest programa totalment ideologitzat. I quan només havien de canviar el president, aquest s’hi nega. Tot això es podria haver gravat però JpS, perdó, CDC no han volgut.

No he parlat d’ERC perquè prou feina tenen a caminar amb tot allò que els penja entre les cames ara mateix i seguir amb la campanya electoral que duen a terme des de fa... I Mas? El supervivent resulta que té la visió política d’una guilla coixa. A eleccions, que torni a perdre els 12 o 15 diputats de rigor, quedi tercer o quart i a vestir sants.

"Si n’hi havia un marinero que venia de l’Habana, se li gira un contratiempo i el marinero s’espanta. Ja en reclama Sants i Santes i a la Virgen soberana; “el demonio és tan perfecto...” li respondió l’altra banda, “...què me’n dares marinero si jo te saco de l’agua?” [...]
“que mi alma n’és por Dios, i el meu cos la mar salada.”