Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dissabte, 8 d’agost de 2015

Mala terra, blat pobre i sacs trencats.

El cicle de l’any permet que aproximadament cada dotze mesos els nostres sentiments es repeteixin, i de la mateixa manera així ho fan els nostres interessos, converses i espirals psicopàtiques. Amb un petit atac existencialista, podem espantar-nos i veure que dins nostre només hi ha un animal instintiu que mou el seu si a través d’un simple i estúpid ‘any’. I potser és així. Bé, és. No ens mentíssim. Som bèsties que parlen, poc més.

Cada any veiem llaurar el camps, sembrar-los, omplir-se de merda i, al cap de poc més d’unes setmanes molt boges de feina incessant de la vida, aparèixer els grans de blat a les fotografies que els nostres amics pengen a les xarxes socials. Com quan cauen les fulles dels arbres; una mena d’automatisme ens impulsa a demostrar al nostre entorn que som en un espai que aquest ja coneix, sap i pateix igual que nosaltres. I ho entenc. Som idiotes, i ens estimo. Però no ens desviem, que alguns ja vénen torts de casa. Som la viva imatge dels grans de blat que hem fotografiat.

El blat que neix per aquestes contrades vallesanes (extensibles fins els límits de la Catalunya industrial) creix en una terra fustigada per la preciosa joia que són les fàbriques i l’autopista més gran del país. Un sòl ben ric en sulfats, halogenats, ftalats i altres tipus de verins propis de foteses tan entranyables com el gas mostassa o l’asfalt. Per dir-ho d’una manera més planera i totalment no contrastada, us empasseu un pneumàtic a l’any només amb el pa i els dònuts del brunch. Que no dic que sigui dolent, eh? Els corredors habituals dels carrers de Barcelona s’empassen un motor de vuit cilindres sencer al mes i mira’ls, ben sans i feliços. Sé que tot aquest compendi d’absurditats no té res a veure amb el que deia al principi. Però mira, quelcom més que ja us he colat i no us deixarà dormir.

Nosaltres, per la nostra banda, hem aconseguit donar una viva imatge merdosa i pobra de la nostra existència sense massa necessitat de canviar. La humanitat adormida, que podria dir Huxley. Sobresaturats de nosaltres mateixos, som grans de blat que no tenen necessitat de ser lo puto millor. Seguim l’any, desitjant que arribi l’hivern o l’estiu per fer coses boniques i profitoses, i oblidem què fer els altres 9 mesos.

Els nostres amics els animals funcionen quasi igual que nosaltres: beuen, mengen, defequen i forniquen però amb un horari encara més disciplinat en l’espai-temps anual que la venda i promoció de les entregues de fascicles. Només hi ha un parell de defectes en la seva planificació: que es van oblidar situar-se per sobre nostre a la cadena alimentària i que no han tingut en compte que nosaltres som Déu i ens passem els calendaris de la natura per on ella es passa la nostra existència. Exacte, pel clítoris.


Som fills d’una terra que hem tornat mediocre, que produeix un blat intoxicat i dolent i que hem guardat i seguirem  guardant en els pitjors sacs que coneixem.