Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dijous, 17 de setembre de 2015

La revolució que no ha d'ocórrer.

Just abans de les municipals estava escrivint un article magnífic sobre què no significarien aquests comicis. Ho vaig titular ‘La revolució que tampoc no ocorrerà’. Em referia al doble vessant amb el qual es podien llegir els resultats de les eleccions i dels efectes reals i d’acció que se’n podien derivar, acabant en una mena de conclusió similar almenys en el corol·lari que se n’ha acabat extraient, tot i que jo apuntava a que no passaria absolutament res.

El vot netament independentista ha pujat, n’han pujat el nombre de regidors i d’ajuntaments afins al Procés. El vot a formacions d’esquerra o succedani ha patit el mateix increment i a nivell de l’estat s’ha muntat un ciri de nassos, que benvingut sigui. Però dues setmanes més tard de les investidures tot m’apuntava a que molt no canviarà res, fet i fet, i s'està demostrant així. Els enquistaments són profunds i la quantitat de rèmores és igualment nociva i llast per a un canvi; la concepció del poder a l’administració impossibilita qualsevol canvi real a gran escala seguint la lògica del torn pacífic que impera des del municipi al govern estatal.

Les municipals han servit per fer fora autèntiques deixalles polítiques d’arreu d’Espanya, i han demostrat que alguna petita guspira pot encendre’s, però de cap manera no han mostrat la revolució que pretenien ser tan a Espanya com a Catalunya. Pensar aquest canvi de papers actual com una eina de transformació social i nacional definitiva es creure en què els canvis vénen sols. Les municipals realment haurien sigut un element revolucionari si s’haguessin plantejat com un acte de desobediència generalitzat contra la lògica del poder establerta tant a la Constitució com a l’Estatut.

Establir els municipis com un apèndix de l’Administració en limita el poder de vertebració real i autèntica del territori, d’autogestió ciutadana i de participació vinculant de tots els catalans. Perdre la revolució municipalista és perdre l'oportunitat de guanyar un país allunyat de la lògica estatutària, actualment amb una manca evident de cohesió territorial i una limitació altament tòxica de construcció d’una societat justa, equilibrada i conscient de la seva identitat. Concebre la gestió municipal com una reunió de veïns de l’escala ens tanca a un país subjugat a les decisions partidistes dels caps de cartell de cada formació, reduïts a l’esquema provincial del segle XIX i una dialèctica centrada en mantenir Barcelona com un pols per a tot.


Pensar com s’ha fet en les municipals com una prova de força després del 9N i una prèvia del 27S és reduir el país a les tertúlies de la CCMA i el Grup Godó. Les lliçons de la Història sovint són fatalment oblidades o menystingudes: el 14 d’abril de 1931 es va muntar prou grossa com per veure que el poder resideix on més a prop és de la gent. Si aquestes municipals s’haguessin plantejat realment com un acte massiu de desobediència i subversió de l’ordre, com l’autèntic referèndum tan social com nacional que no se’ns ha deixat fer, s’hauria pogut fer una autèntica campanya de suport a la independència que hauria acabat amb un més que segur major nombre de vots, candidatures i ajuntaments aliats amb la parafernàlia aquesta del nou país.

Ja compto que el debat democràtic a Catalunya té un límit superior que es diu Espanya sota el qual és impossible fer-hi res. No hi ha cap mena de solució pactada que ens tregui del col·lapse al qual estem arribant no ja entre dues administracions sinó com a ens nacionals contraposats. No hi ha cap alternativa més enllà de la ruptura o la subjugació total cap a l'Estat Espanyol per part de Catalunya, i de pas de la resta de nacions ibèriques i comunitats. L'opció federal té uns terminis que no s'albiren propers, ni tan sols en el cas que una força mitjanament disposada guanyés unes eleccions a Espanya. Estem condemnats a no entendre'ns dins un mateix país.

Aquestes eleccions (encara autonòmiques, constitucionals i transitòries) són una passa més del debat, del ja atàvic 'procés', el qual ja ni ens atrevim a adjectivar com a 'independentista', 'sobiranista' o vés a saber què. És un ens autònom que ha absorbit, dia a dia, tots els moviments a tots els bàndols i estrats socials i comunicatius, i ens té aturats en una realitat estranya de la qual no en sortirem fins d'aquí molt. Surti el que surti (a no ser que el suport a la independència superi els 90 escons o fins i tot el 66,6% dels vots, i tampoc), seguirem en el mateix debat, no haurem arribat enlloc i romandrem ancorats en una successió de setmanes i mesos on tot seran arguments i prou.

Amb una societat dividida, que no confrontada, i un país malfuncionant, sense les eines necessàries per sobreviure en cas de secessió (culpa en gran part de l'estat espanyol però també d'un autonomisme letal) ni el suport social romànticament desitjable, som en un atzucac del qual només en sortirem amb una desfeta de les institucions macroterritorials i una cohesió municipalista ferma, que ens ha de dur a un repudi de l'ordre actual on la nostra democràcia actualment no hi pot lluitar. Volem una revolució democràtica real però estem anant cap a una litúrgia processal eterna.

El que ens faria realment símbol d'un país nou, diferent i referent seria una revolució democràtica on el poder fos realment repartit entre tota la ciutadania, trencant les opressions de classe i gènere; una revolució on realment el paper el tinguéssim els pobles, ciutats i comarques, els treballadors i els que hem promogut la secessió i la ruptura al carrer, i no els amos de l'opinió pública. Això, però, no ha d'ocórrer.

dissabte, 8 d’agost de 2015

Mala terra, blat pobre i sacs trencats.

El cicle de l’any permet que aproximadament cada dotze mesos els nostres sentiments es repeteixin, i de la mateixa manera així ho fan els nostres interessos, converses i espirals psicopàtiques. Amb un petit atac existencialista, podem espantar-nos i veure que dins nostre només hi ha un animal instintiu que mou el seu si a través d’un simple i estúpid ‘any’. I potser és així. Bé, és. No ens mentíssim. Som bèsties que parlen, poc més.

Cada any veiem llaurar el camps, sembrar-los, omplir-se de merda i, al cap de poc més d’unes setmanes molt boges de feina incessant de la vida, aparèixer els grans de blat a les fotografies que els nostres amics pengen a les xarxes socials. Com quan cauen les fulles dels arbres; una mena d’automatisme ens impulsa a demostrar al nostre entorn que som en un espai que aquest ja coneix, sap i pateix igual que nosaltres. I ho entenc. Som idiotes, i ens estimo. Però no ens desviem, que alguns ja vénen torts de casa. Som la viva imatge dels grans de blat que hem fotografiat.

El blat que neix per aquestes contrades vallesanes (extensibles fins els límits de la Catalunya industrial) creix en una terra fustigada per la preciosa joia que són les fàbriques i l’autopista més gran del país. Un sòl ben ric en sulfats, halogenats, ftalats i altres tipus de verins propis de foteses tan entranyables com el gas mostassa o l’asfalt. Per dir-ho d’una manera més planera i totalment no contrastada, us empasseu un pneumàtic a l’any només amb el pa i els dònuts del brunch. Que no dic que sigui dolent, eh? Els corredors habituals dels carrers de Barcelona s’empassen un motor de vuit cilindres sencer al mes i mira’ls, ben sans i feliços. Sé que tot aquest compendi d’absurditats no té res a veure amb el que deia al principi. Però mira, quelcom més que ja us he colat i no us deixarà dormir.

Nosaltres, per la nostra banda, hem aconseguit donar una viva imatge merdosa i pobra de la nostra existència sense massa necessitat de canviar. La humanitat adormida, que podria dir Huxley. Sobresaturats de nosaltres mateixos, som grans de blat que no tenen necessitat de ser lo puto millor. Seguim l’any, desitjant que arribi l’hivern o l’estiu per fer coses boniques i profitoses, i oblidem què fer els altres 9 mesos.

Els nostres amics els animals funcionen quasi igual que nosaltres: beuen, mengen, defequen i forniquen però amb un horari encara més disciplinat en l’espai-temps anual que la venda i promoció de les entregues de fascicles. Només hi ha un parell de defectes en la seva planificació: que es van oblidar situar-se per sobre nostre a la cadena alimentària i que no han tingut en compte que nosaltres som Déu i ens passem els calendaris de la natura per on ella es passa la nostra existència. Exacte, pel clítoris.


Som fills d’una terra que hem tornat mediocre, que produeix un blat intoxicat i dolent i que hem guardat i seguirem  guardant en els pitjors sacs que coneixem.

dimarts, 7 d’abril de 2015

Gentussa

El món en va ple i a fe de Déu  que no ens en deslliurarem mai. Els tenim allà, a cada cantonada, a cada coi de finestra, a cada dia que obrim els ulls i ens hi entren com sabó. Ja els agrada, en són conscients. Saben que ens enerven, que amb un simple comentari rabiem que dóna gust i que fet i fet i els és millor així. Jo he arribat al punt de no saber si el que m'emprenya és tota la buidor de les seves paraules o el que intenten dir amb la mà de tonteries que deixen anar constantment.

"En Cataluña se estigmatiza a los que hablan en castellano, se nos persigue", "la mayoría de catalanes no quiere la independencia", "és tot una cortina de fum per tapar les retallades", "quieren hacer una limpieza étnica, como los nazis" i el seguit de subnormalitats que acompanyen aquest discurs ja fa uns quants anys que l'independentisme d'ordre ho tenim superat, però la seva intensificació, la seva expansió a la boca de gentota pobra d'esperit i les veus dels mitjans espanyols em posa d'una mala llet que no recordava.

Des de l'any passat que intento que tot el que ve a ser el procés em suï tot el que ve a ser el folre dels collons, doncs ho veia mitjanament superat i encarrilat. A part de la inutilitat marcada demostrada per CDC i en major mesura per ERC per fer d'aquesta aspiració nacional un fet, i deixant al gibrellet d'odi l'star system del panorama comunicatiu català (ambdós factors culpables d'una nova pústula al cul del català: el processionista), em rebenta la facilitat amb què sembla que estem fent el mico tots plegats.

Em rebenta que la gentussa de Ciutadans es passegi per Espanya com si fossin refugiats de Síria. Em rebenta que la gentussa del PP visqui a una puta realitat paralela on ells no governen a Espanya. Em rebenta que la gentussa del PSOE a Catalunya siguin una puta realitat paralela. Em rebenta que la indefinició i ambigüitat d'ICV i marques planques sigui tan fàcil de dur a sobre, tan per la qüestió nacional com per qualsevol altra història, i que hi tinguin gentussa que els hi sigui tan agradablement senzill dir subnormalitats a tort i a dret.

Em rebenta que qualsevol gilipolles amb prou neurones per articular dos mots seguits pugui opinar sobre Catalunya, inventar-se xorrades i sortir per la tele. Em rebenta que el periodisme espanyol sigui tan refotudament mongòlic! Em rebenta que fins i tot a Catalunya hi hagi penya prou ignorant com per no reconèixer la seva pròpia situació. Em rebenta el discurs d'odi que s'alça des de qualsevol punt d'aquesta puta Espanya cap a tot allò que sigui d'aquesta banda del Segre. Em rebenta que aquest discurs sigui present a les files de partits catalans. Auto-odi, escarni després de la victòria, reassimilació i apollardamenta pàtria.

Prou de gentussa, ja, cony! Sembla mentida que els sigui tan fàcil fer el merdes!