Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimecres, 31 de desembre de 2014

Que està tot pagat!

Us faig el meu més que particular resum del 2015 (2015? Però què dius puto subnormal?!). Puc predir el futur per Déu, la glòria de l'etern i què carai, que està tot pagat que ve el Papa.

- Gener serà un mes espantós, ple de trifulques i paraules inventades und hat das Prozess eine grössen sheize gewerden. [aquesta genial i segurament incorrecta construcció en alemany podria perfectament tancar qualsevol aglomeració semàntica en llengua catalana o per catalans exabruptada.] Un mes més de més que meravella les més marineres ments que menta amb llimona i mel. Quin fàstic!


- Febrer, on el fred ens tindrà altra vegada eternament dins l'hivern que espanta els mals de qui canta. Una altra mentida temporal a la nostra afeblida cultura occidental, que només la salvaguarden les cançons de taverna. A veure, que és una enganyifa de mes, complexes fora.


- Març tornarà amb les seves tornes dins els torns que fem al torns de l'infern que torna a cada torna que giren els torns que tenim a les portes del metro de Barcelona. Mare meva, semblem Espanya amb aquestes tanques. O pitjor, França. Moriu-vos tots, barcelovers. [alerta que hi ha fills de la gran i meravellosa puta que fan servir aquesta construcció diabòlica


- Abril serà el mes on les nostres més que virils amigues les esquerres ens regalaran un ampli ventall de cosits, esgarips, estripats i descosits que l'espècie humana és capaç de cagar. Jo només vull un mes tranquil on pugui celebrar el meu aniversari tranquil·lament i refotuda alcoholitzat fins les celles, i no m'hi deixareu perquè s'estareu peleant.


- Maig serà el mes on caldrà tornar a afilar els esmolets, encebar els trabucs i anar a fer el vermutet als hereus del Siurana de les Corts entre barricada de somnis i barricada de somnis, perquè convertint la lluita social en aquesta processó de discursos, parafernàlia calamitosa i recargolada i abrasió lenta i dolorosa que feu servir per dir que mataríeu fort els fills de puta que manen, a mi ja em vénen ganes de matar-me a baionetes i càrregues de caballeria a Austerlitz.


- Al juny els gausacs, els Castellers de Sant Cugat, la gloriosa colla que ha desfet una plaça de Braus de Tarragona, que ha enfonsat la capital imperial dues vegades, que s'ha tret l'aparell miccionant tot enfora per que fos degustat per totes les colles de 8 del país per tot seguit empassar-se els seus pixats boca terrossa i amb delecte de l'oprobi, tornarem a mamar de la llet dels Déus i Deeses i descarregarem la tripleta com a mínim davant de més de 1000 anys d'història, pedra i poder de Catalunya. Per Déu el Nostre Pare i Jesucrist el seu fill únic i redemptor, Senyor Nostre i Rei Celestial, que serà així.


- Juliol i agost seran la demostració que la vida a l'estiu és tan prescindible que podrem hasta ignorar amb tota la diligència i elegància d'un cop de puny fort a la panxa (d'aquells que fan regurgitar SKA-P del teu estómac, quan te'l vas empassar amb 14 anys) les meravelloses aventures dels nostres amics, coneguts i saludats.


- Setembre tornarem a la petita trinxera que graciosament (no de rissa) esdevindrà a nostra tomba política, la celebració de la diada, la gigacosa que els nostres ben despolititzats amics de l'ANC tenen a bé a apropiar-se i macular amb idees diguem-ne completament allunyades (disculpeu el to) de la noble tasca* que els avantpassats de la Barcelona del segle XVIII solien acomplir aquest mes, i que van deixar escrita com una bona tradició que agermanava catalans d'arreu. (*matar francesos)


- Octubre. Tot el que no sigui repetir el de 1917 no tindrà cap sentit perquè no omplirà els nostres cors d'amor, joia i socialisme llibertari. És per per això que més que predir res, per l'octubre desitjo que s'acabin els gintònics, les viandes amb panses, la llet sense lactosa i la fam al món.


- Pel novembre predic el final de la democràcia espanyola i el naixement de la democràcia espanyola. La gran festa que esdevindrà la celebració d'uns comicis electorals que poden ser la culminació de la Tonteria™, jo només prego que tingueu a bé a fer-los coincidir amb la diada dels Minyons de Terrassa, i que em pugui emborratxar hardstyle amb aquests beneïts sonats de camisa malva sense haver-he de preocupar de res. Perquè ningú hi hauria d'anar a votar.


- Pel desembre espero que ja s'hagi acabat internet. Que està tot pagat, camarada!


Bon any, sexys!

dimecres, 3 de desembre de 2014

Deixeu-vos estar de sumes.


Els motius per la independència els tenim tots més o menys clars, almenys els que creiem que aquest és el camí per construir un país millor. Un cop superada la fase de debatre si podem decidir o no sobre això, el que se'ns imposa és treballar per una majoria per la independència, convèncer els indecisos i generar un marc de campanya definitiu que versi sobre per què volem crear un estat català.

La famosa llista unitària d'un totum revolutum amb una base ideològica falsament neutra era l'enèssim xantatge dialèctic de Mas i el think tank convergent. Tot i que el seu discurs/bany de masses va ser altre cop brillant en quant a intensitat, contingut i tria de paraules, no es va escapar de ser un altre intent d'apropiar-se d'un procés popular, igual que en certa manera ha acabat passant amb la consulta quan se'n va atribuir l'èxit encabat el dia 9. I si bé van acabar posant les urnes i van fer que tot girés rodó, que aquell dia 2 milions i mig anéssim a votar és fruit d'una mobilització social i civil sense precedents.

I igual que el dia 9 des de la dreta fins l'esquerra vam anar a les urnes, el dia de les eleccions hi anirem tots altra vegada. Perquè anar a les urnes vol dir anar a escollir la opció que més ens representi de cara a defensar una política o una altra. És molt fàcil trobar exaltats de l'òrbita convergent clamant l'apocalipsi amb l'anunci de Junqueras dient que no participarà de la llista unitària, que si s'ha acabat el procés o que si no en sortirà res de bo. Perquè el culpable és Junqueras, ell sol, amb les seves decisions. Tots amb el president.
Mas proposa una unitat de partits per dur a terme una mena de transició entre la vella Espanya i la nova Catalunya, tot fent passar el procés pel sedàs d'una llista on no seria estrany trobar-hi personatges de dubtosa eficiència i fins i tot algun imputat/imputable. Així doncs, reduir el procés a un debat de gustos quan és realment un debat d'ideologia és voler jugar amb la pilota d'un mateix i punxar la dels altres.
Les meves prioritats ideològiques són les d'un estat català independent i socialista. No n'hi va cap per damunt de l'altra i són totes dues les vies per assolir-ne qualsevol. Que les seves prioritats siguin unes no veig per què han de ser també les meves o les de qualsevol altre independentista.

L'any que se'ns tira a sobre, 300 anys després del decret de Nova Planta que uniformitzava totes les Espanyes a imatge de Castella, és el moment en què els catalans podem triar si trenquem amb Espanya convençuts o fem anar la bandera com a mera arma electoral davant 3 cites seguides que s'esdevindran. Anar escalfant la bragueta indepe no és decorós i menys omplir les estones amb discursos alliçonadors sobre com ha de ser una història a la que s'hi ha arribat des de vies molt diferents, amb una majoria clara però poc contundent, amb els dubtes que genera la creació d'un nou estat i tenint al darrere 30 anys de poltrones, tot un president reconeixedor de frau i una seu de partit embargada per finançament irregular. Amb tot això, plantar-se a una llista única és blindar una opció política que inclou un dels pocs arguments en contra de la independència: que el país el seguiria dirigint un regueró de càrrecs de tirada autonomista responsable de part del desmantellament dels serveis públics de Catalunya.

Una llista única amb més dubtes dels necessaris no es planteja com un acte de generositat sinó com un acte de covardia. "Una llista de país". No, perdona, el país no són unes sigles (les teves). El país som un bon tou de gent que vol la independència, no vol la independència o se la sua la independència. Com ja s'ha dit, aglutinar el vot independentista ja ho hem fet i ara el que cal és ampliar-lo. I quina millor manera que amb tres campanyes, TRES, a favor del sí, des de tres punts de vista diferents. Superem la democràcia i el partidisme tot entenent que la cosa no va de números ni punts a les enquestes: va de guanyar a tots els fronts.