Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dilluns, 8 de setembre de 2014

No tornarem perquè no hem marxat mai.

No sóc de classe obrera. No sóc cap tipus de proletari ni la meva consciència és la de qui treballa per sobreviure, ni la de la meva gent ni del meu entorn. Conec els meus orígens, no crec en l’orgull de classe (perquè no puc) ni de nació i no en penso fer cap carta de presentació. Vinc de dos mons força separats en un espai molt reduït, i tot el que sé i sóc ara ho he après fora i dins de casa. Ho agraeixo tot a qui calgui però la consciència me l’estic guanyant jo sol. No tinc molt clara, tampoc, la utilitat de la certesa de ser tan català com qui més i com qui menys, i com qui no vol ser-ho, que ho deixa de ser fins que ho torni a ser. El que no deixo de ser, segur, és ser dels de sota.

Qui són els de sota? Molts més dels que pensem i no tants com voldríem que fossin conscients del que són. Els que cada dia es lleven sense saber si demà serà un dia com a mínim igual al d’avui, els que saben perfectament quin dia de la setmana és i què vol dir, encara que no vulguin saber-ho, no tinguin la capacitat de saber-ho ni puguin arribar mai a entendre-ho. Són tots aquells que són injustament iguals a qualsevol altra persona. Gent que té petits i grans somnis (o cap), consciències més o menys doloroses (o tota la intenció d’esborrar-les), pors infinites o absurdament inexistents. Tota la gent de sota que vivim a Catalunya som desgraciadament a sota. A sota... d’on? Ja ho he dit: dels de dalt.
Qui són els de dalt? Gent que ho sap, gent que no i bèsties impersonals amb cos humà i rostre de murs d’acer i llum.

Què diferencia a la classe obrera, els de sota dels de sota, de la resta? Que si mai han tingut consciència de ser (la resta), aquesta ha marxat i no sembla que vulgui tornar; que dins de la societat és l’única que majoritàriament es nega a ella mateixa, no es reconeix i se situa com a enemic de la classe obrera; que no té el poder (ni el tindrà en molt de temps) de controlar els mitjans de producció ni de supervivència, menys encara si no recupera la seva pròpia realitat. Els altres no han tingut mai consciència de classe perquè mai no ha calgut. I no té per què, almenys, ara mateix. Podríem parlar que la classe mitja, aquest tòpic neoliberal que cada dia que passa perd sentit en pro del que en podríem dir no-classe, viu en l’entelèquia de no ser partícip de cap moviment social perquè no li pertoca: el sistema que l’ha dut on és l’ha fet ser senyora de la seva condició, una mena de gràcia irrenunciable fins i tot després d’haver desaparegut. La classe mitja no es pot revoltar contra qui la convertit en un ens capaç d’allunyar-se de la supervivència i passar a la tranquil·la essència. Anodina, asèptica i maleïda essència (burgesa). Beneïda sigui.

Què ens diferencia als catalans del Principat de la resta d’espanyols? Res. Res a part que ara mateix tenim l’opció real de trencar Espanya, com sempre hauria d’haver sigut l’objectiu de la classe obrera i els pobles de l’estat, i ells no. Això no fa que siguin millors ni pitjors, ni que ningú de nosaltres tingui un sol bri de destí emmarcat en on hem nascut, com hem nascut o qui hem nascut i que aquest sigui diferent en cas d’existir. No vol dir res si el que hi ha entre cella i cella es diu consciència i aquesta és l’ésser en si sense dilacions.

Hi ha identitat, doncs? I tant. Casa teva, el teu barri, la teva ciutat, el teu entorn, els teus veïns, la teva escola, els qui t’estimen i els que t’odien i les voreres dels carrers on t’hi pelaves els genolls de petit i de gran. I ja està? No. Hi ha moltes més coses. El que escoltes i com ho escoltes fa molt a la teva identitat, i la manera en com ho sents, la música i el to. Tot. I si resulta que hi ha qui vol canviar aquesta música perquè sí, doncs potser és que no t’hi vol, als teus carrers. I te’n vol fer fora, i te’n farà sempre que tu et deixis. I si no et deixes, et vindrà amb la seva llei, les seves armes i les seves veritats. Et canviarà la història, te la farà miques i t’explicarà mil contes on tu hi jugues el paper desencantat, misèrrim i vençut, i un cop t’hagi dit tot el que has de deixar de ser, et canviarà l’escola, el barri i els veïns i te’n farà un món nou on tu ets l’assimilat.

I aquí ens hem trobat, on els de sota i els que ens fem dir catalans tenim les identitats robades, perdudes o trasbalsades, recuperant-les quan podem i lluitant-les ben bé no sé per què. Per què les barrejo? D’aquesta identitat, perduda o no... en podem dir nació? En podem dir pàtria? Clar. En podem dir classe, també. Hem deixat de ser alguna vegada res que ens defineixi com a col·lectiu, tan catalans com treballadors? Tenim històries paral·leles que curiosament recorren els mateixos camins. Sempre que han sonat bufetades qui n’ha sortit rebent han sigut les classes populars i els pobles sense armada. I com a poble sense armada, els catalans tenim  el llastimós reconeixement d’haver rebut tant com qualsevol altre poble colonitzat, davant dels silencis del món que ens envolta. I com a mà d’obra d’un petit paradís industrial (ara aparador de la nova economia turística), cal que ens reconeixem com a mitjà de producció utilitzat per a la supravivència d’uns quants. Això és identitat.

Hem sigut utilitzats al llarg dels darrers 300 anys tant des de dins com des de fora. Tant com a catalans com per classe popular. I una mena de bogeria col·lectiva ens recorre l’espinada cada vegada que ens recorden les estaques que ens han clavat des que el poble és poble i aquest té una identitat. Els de baix, els de sota, els que queden a la part de fora del mapa. Els que han dut sempre la càrrega de ser el boc expiatori dels qui tenen l’ànima venuda als altars del poder. Però això ha d’acabar.
Reconeguem l’assimilació. Reconeguem el camí de qui marxa lluny de casa buscant el que li priven aquí. Reconeguem la misèria de qui lluny de voler confrontació canvia d’idioma en pro del respecte. Reconeguem la pau que guarden les pistoles de qui ha buscat la guerra per guanyar la terra, la seva i no la dels altres, la que no havia de batallar per res fins que vingueren de fora a prendre-li la casa, la feina, la vida. Reconeguem aquesta pau en els carrers de la Barcelona més brillant, la més fosca, la més roja i negra. La Barcelona de 1714, la de 1868, la de 1909, la de 1931, 1934, 1936, 1937. La Barcelona de Villarroel on van penjar el cap de Moragues durant 11 anys, la que bombardejà Prim, la que bombardejà Espartero, la dels carlins, la de Salvador Seguí, la d’Andreu Nin, la d’Ortiz, la de Macià, la de Puigantich. Reconeguem la Catalunya amb tota la seva història, marcada per la derrota com a poble i la submissió cap als amos. Reconeguem la Catalunya que no cal inventar perquè sempre ha estat allà.


El crit que pinta murs amb paraules de Companys per tot el territori: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.”, molts el resolen amb un simple “Tornarem” carregat de significat i sovint resumit amb l’anhel de renéixer del poble català. Jo dic, doncs, que no em serveix. Seguim a sota, parlant català, defugint l’assimilació i recuperant identitats que mai no havíem perdut. No tornarem mai perquè mai no ens han fet fora.