Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimecres, 31 de desembre de 2014

Que està tot pagat!

Us faig el meu més que particular resum del 2015 (2015? Però què dius puto subnormal?!). Puc predir el futur per Déu, la glòria de l'etern i què carai, que està tot pagat que ve el Papa.

- Gener serà un mes espantós, ple de trifulques i paraules inventades und hat das Prozess eine grössen sheize gewerden. [aquesta genial i segurament incorrecta construcció en alemany podria perfectament tancar qualsevol aglomeració semàntica en llengua catalana o per catalans exabruptada.] Un mes més de més que meravella les més marineres ments que menta amb llimona i mel. Quin fàstic!


- Febrer, on el fred ens tindrà altra vegada eternament dins l'hivern que espanta els mals de qui canta. Una altra mentida temporal a la nostra afeblida cultura occidental, que només la salvaguarden les cançons de taverna. A veure, que és una enganyifa de mes, complexes fora.


- Març tornarà amb les seves tornes dins els torns que fem al torns de l'infern que torna a cada torna que giren els torns que tenim a les portes del metro de Barcelona. Mare meva, semblem Espanya amb aquestes tanques. O pitjor, França. Moriu-vos tots, barcelovers. [alerta que hi ha fills de la gran i meravellosa puta que fan servir aquesta construcció diabòlica


- Abril serà el mes on les nostres més que virils amigues les esquerres ens regalaran un ampli ventall de cosits, esgarips, estripats i descosits que l'espècie humana és capaç de cagar. Jo només vull un mes tranquil on pugui celebrar el meu aniversari tranquil·lament i refotuda alcoholitzat fins les celles, i no m'hi deixareu perquè s'estareu peleant.


- Maig serà el mes on caldrà tornar a afilar els esmolets, encebar els trabucs i anar a fer el vermutet als hereus del Siurana de les Corts entre barricada de somnis i barricada de somnis, perquè convertint la lluita social en aquesta processó de discursos, parafernàlia calamitosa i recargolada i abrasió lenta i dolorosa que feu servir per dir que mataríeu fort els fills de puta que manen, a mi ja em vénen ganes de matar-me a baionetes i càrregues de caballeria a Austerlitz.


- Al juny els gausacs, els Castellers de Sant Cugat, la gloriosa colla que ha desfet una plaça de Braus de Tarragona, que ha enfonsat la capital imperial dues vegades, que s'ha tret l'aparell miccionant tot enfora per que fos degustat per totes les colles de 8 del país per tot seguit empassar-se els seus pixats boca terrossa i amb delecte de l'oprobi, tornarem a mamar de la llet dels Déus i Deeses i descarregarem la tripleta com a mínim davant de més de 1000 anys d'història, pedra i poder de Catalunya. Per Déu el Nostre Pare i Jesucrist el seu fill únic i redemptor, Senyor Nostre i Rei Celestial, que serà així.


- Juliol i agost seran la demostració que la vida a l'estiu és tan prescindible que podrem hasta ignorar amb tota la diligència i elegància d'un cop de puny fort a la panxa (d'aquells que fan regurgitar SKA-P del teu estómac, quan te'l vas empassar amb 14 anys) les meravelloses aventures dels nostres amics, coneguts i saludats.


- Setembre tornarem a la petita trinxera que graciosament (no de rissa) esdevindrà a nostra tomba política, la celebració de la diada, la gigacosa que els nostres ben despolititzats amics de l'ANC tenen a bé a apropiar-se i macular amb idees diguem-ne completament allunyades (disculpeu el to) de la noble tasca* que els avantpassats de la Barcelona del segle XVIII solien acomplir aquest mes, i que van deixar escrita com una bona tradició que agermanava catalans d'arreu. (*matar francesos)


- Octubre. Tot el que no sigui repetir el de 1917 no tindrà cap sentit perquè no omplirà els nostres cors d'amor, joia i socialisme llibertari. És per per això que més que predir res, per l'octubre desitjo que s'acabin els gintònics, les viandes amb panses, la llet sense lactosa i la fam al món.


- Pel novembre predic el final de la democràcia espanyola i el naixement de la democràcia espanyola. La gran festa que esdevindrà la celebració d'uns comicis electorals que poden ser la culminació de la Tonteria™, jo només prego que tingueu a bé a fer-los coincidir amb la diada dels Minyons de Terrassa, i que em pugui emborratxar hardstyle amb aquests beneïts sonats de camisa malva sense haver-he de preocupar de res. Perquè ningú hi hauria d'anar a votar.


- Pel desembre espero que ja s'hagi acabat internet. Que està tot pagat, camarada!


Bon any, sexys!

dimecres, 3 de desembre de 2014

Deixeu-vos estar de sumes.


Els motius per la independència els tenim tots més o menys clars, almenys els que creiem que aquest és el camí per construir un país millor. Un cop superada la fase de debatre si podem decidir o no sobre això, el que se'ns imposa és treballar per una majoria per la independència, convèncer els indecisos i generar un marc de campanya definitiu que versi sobre per què volem crear un estat català.

La famosa llista unitària d'un totum revolutum amb una base ideològica falsament neutra era l'enèssim xantatge dialèctic de Mas i el think tank convergent. Tot i que el seu discurs/bany de masses va ser altre cop brillant en quant a intensitat, contingut i tria de paraules, no es va escapar de ser un altre intent d'apropiar-se d'un procés popular, igual que en certa manera ha acabat passant amb la consulta quan se'n va atribuir l'èxit encabat el dia 9. I si bé van acabar posant les urnes i van fer que tot girés rodó, que aquell dia 2 milions i mig anéssim a votar és fruit d'una mobilització social i civil sense precedents.

I igual que el dia 9 des de la dreta fins l'esquerra vam anar a les urnes, el dia de les eleccions hi anirem tots altra vegada. Perquè anar a les urnes vol dir anar a escollir la opció que més ens representi de cara a defensar una política o una altra. És molt fàcil trobar exaltats de l'òrbita convergent clamant l'apocalipsi amb l'anunci de Junqueras dient que no participarà de la llista unitària, que si s'ha acabat el procés o que si no en sortirà res de bo. Perquè el culpable és Junqueras, ell sol, amb les seves decisions. Tots amb el president.
Mas proposa una unitat de partits per dur a terme una mena de transició entre la vella Espanya i la nova Catalunya, tot fent passar el procés pel sedàs d'una llista on no seria estrany trobar-hi personatges de dubtosa eficiència i fins i tot algun imputat/imputable. Així doncs, reduir el procés a un debat de gustos quan és realment un debat d'ideologia és voler jugar amb la pilota d'un mateix i punxar la dels altres.
Les meves prioritats ideològiques són les d'un estat català independent i socialista. No n'hi va cap per damunt de l'altra i són totes dues les vies per assolir-ne qualsevol. Que les seves prioritats siguin unes no veig per què han de ser també les meves o les de qualsevol altre independentista.

L'any que se'ns tira a sobre, 300 anys després del decret de Nova Planta que uniformitzava totes les Espanyes a imatge de Castella, és el moment en què els catalans podem triar si trenquem amb Espanya convençuts o fem anar la bandera com a mera arma electoral davant 3 cites seguides que s'esdevindran. Anar escalfant la bragueta indepe no és decorós i menys omplir les estones amb discursos alliçonadors sobre com ha de ser una història a la que s'hi ha arribat des de vies molt diferents, amb una majoria clara però poc contundent, amb els dubtes que genera la creació d'un nou estat i tenint al darrere 30 anys de poltrones, tot un president reconeixedor de frau i una seu de partit embargada per finançament irregular. Amb tot això, plantar-se a una llista única és blindar una opció política que inclou un dels pocs arguments en contra de la independència: que el país el seguiria dirigint un regueró de càrrecs de tirada autonomista responsable de part del desmantellament dels serveis públics de Catalunya.

Una llista única amb més dubtes dels necessaris no es planteja com un acte de generositat sinó com un acte de covardia. "Una llista de país". No, perdona, el país no són unes sigles (les teves). El país som un bon tou de gent que vol la independència, no vol la independència o se la sua la independència. Com ja s'ha dit, aglutinar el vot independentista ja ho hem fet i ara el que cal és ampliar-lo. I quina millor manera que amb tres campanyes, TRES, a favor del sí, des de tres punts de vista diferents. Superem la democràcia i el partidisme tot entenent que la cosa no va de números ni punts a les enquestes: va de guanyar a tots els fronts.

dilluns, 10 de novembre de 2014

Superem la democràcia

Vagi per davant que el 9N ha sigut en sí una victòria en tota regla. I de les grosses. Tenir 40.000 persones a tot el país durant 16 hores sense parar amb centres oberts de manera totalment autogestionada és enorme, i que a sobre s'aconsegueixi que vagin a votar 2.250.000 persones és de rebentar el comptador de pintades de cara als que deien que això no s'ho creia ningú. Com a pantomima ens ha sortit força grossa. Ara bé, amb la darrera mobilització per plasmar el procés en un recompte oficiós i mitjanament fidedigne, plantegem-nos on som.

Si fem cas de les dades, som molts independentistes, uns 1,8 milions. Amb una història que s'ha muntat amb pràcticament tot en contra (incerteses, amenaces i campanyes de ridiculització, etc.), s'ha aconseguit mobilitzar pràcticament la meitat de l'electorat català en un acte sense garanties ni legals ni organitzatives, que tot i així ha complert les expectatives i ha tornat a demostrar que aquest procés basteix la seva pròpia democràcia, la seva pròpia legitimitat, i que la batalla legal és inútil perquè les normes del joc no les marquen formalismes. 400.000 vots no independentistes ho demostren. Però els números parlen per si sols: més de la meitat del país s'ha quedat a casa.

1.800.000 vots. La capacitat mobilitzadora total de l'independentisme és aquesta? Si és així, cal superar el debat de la democràcia (que ja ho hem fet com a col·lectiu aquest 9N, tot i que en el debat del procés encara hi haurà que remenarà el tema) i desenvolupar d'una vegada el debat del futur polític, plantejar sense conplexes ni miraments la independència com a solució política i social per Catalunya. No hi ha més opció ara mateix que deixar de convèncer el personal per involucrar el procés en el dia a dia i passar a convèncer el personal que la independència és el camí a seguir per la construcció d'un país millor i necessari. S'ha demostrat que el procés només se sustenta en la participació ciutadana i que serà aquesta la que ens ha de dur a un estat català independent (que després podrem destruir tranquil·lament), i que després d'aquests dos darrers mesos de passar-nos-ho molt boig, ara cal organtizar-se de veritat: cal construir la independència.

Construir la independència vol dir construir un discurs independentista sòlid, allunyat de toxicitats i alhora desmarcat de complexes. Construir la independència vol dir anar als barris, pobles i ciutats de Catalunya desmobilitzats o altament contraris al sentiment independentista, i canviar la pedagogia fútil pel debat amb arguments i cara a cara. Anar-li a l'obrer de l'Hospitalet, la caixera del Mercadona, l'adotzenat de l'Upper o qualsevol altre tòpic desmobilitzat i dir-li clarament el que no li interessa saber, que senti amenaçada la seva tranquil·litat i que entri a formar part no només del debat sinó de la posició independentista. Construir la independència vol dir superar el tòpic de "primer independència i després ja ens barallarem" i entrar de ple al debat de quin país volem. Permeteu-me la falca (que no vull que em rebateu avui) i dir que jo concebo la independència com un procés lligat a l'emancipació social que anirà més lent que l'emancipació nacional, però tan necessàries una com l'altra per assolir el que entenem com alliberament nacional.

Tot aquest debat, però, només el podem tenir si superem la democràcia que nosaltres anem bastint i ens plantegem que aquest punt singular on ens torbem ja no és un punt d'inflexió sinó un punt de no tornada: avançar cap a la independència amb tot el país al darrere i no una minsa majoria.

dijous, 6 de novembre de 2014

¡Viva España!

Dedicado a la derecha española y los acomplejados de la transición.

Que viva, ¡que viva España! ¡Que viva la España de Machado y Lorca! Que viva la España de los comuneros, la España de Durruti y Ibárruri, la España que perdió venciendo. La España que vosotros matasteis y que no veremos nunca. La España que os habéis empeñado en borrar de la memoria bajo el barro de las cunetas. ¡Que viva la España muerta!, ardiendo por doquier contra el fascismo y esa puta bandera. Que viva la España de las calles de Madrid que azotan vuestra mugre, que perviven y no olvidan. Que viva la que nunca quiso ser nación ni nacional, la que nunca puso un pie al cuello de nadie ni cañones en las calles. Que viva la España que lucha por todos y no sólo por los suyos, la de Carmela, Campoamor y las 13 rosas, la del gitano y sus entrañas, la España del toro vivo y el torero sumiso. Que viva la España de los jornaleros, del noble muerto y que sufra el patrón. Que viva la España libertaria, devota de los suyos y los otros, que viva la gente que de España sabe poco y que eso sea todo, la España rota que muere. Que viva la España muerta que recuerda, ¡y que a vosotros no os recuerde nadie!

dilluns, 8 de setembre de 2014

No tornarem perquè no hem marxat mai.

No sóc de classe obrera. No sóc cap tipus de proletari ni la meva consciència és la de qui treballa per sobreviure, ni la de la meva gent ni del meu entorn. Conec els meus orígens, no crec en l’orgull de classe (perquè no puc) ni de nació i no en penso fer cap carta de presentació. Vinc de dos mons força separats en un espai molt reduït, i tot el que sé i sóc ara ho he après fora i dins de casa. Ho agraeixo tot a qui calgui però la consciència me l’estic guanyant jo sol. No tinc molt clara, tampoc, la utilitat de la certesa de ser tan català com qui més i com qui menys, i com qui no vol ser-ho, que ho deixa de ser fins que ho torni a ser. El que no deixo de ser, segur, és ser dels de sota.

Qui són els de sota? Molts més dels que pensem i no tants com voldríem que fossin conscients del que són. Els que cada dia es lleven sense saber si demà serà un dia com a mínim igual al d’avui, els que saben perfectament quin dia de la setmana és i què vol dir, encara que no vulguin saber-ho, no tinguin la capacitat de saber-ho ni puguin arribar mai a entendre-ho. Són tots aquells que són injustament iguals a qualsevol altra persona. Gent que té petits i grans somnis (o cap), consciències més o menys doloroses (o tota la intenció d’esborrar-les), pors infinites o absurdament inexistents. Tota la gent de sota que vivim a Catalunya som desgraciadament a sota. A sota... d’on? Ja ho he dit: dels de dalt.
Qui són els de dalt? Gent que ho sap, gent que no i bèsties impersonals amb cos humà i rostre de murs d’acer i llum.

Què diferencia a la classe obrera, els de sota dels de sota, de la resta? Que si mai han tingut consciència de ser (la resta), aquesta ha marxat i no sembla que vulgui tornar; que dins de la societat és l’única que majoritàriament es nega a ella mateixa, no es reconeix i se situa com a enemic de la classe obrera; que no té el poder (ni el tindrà en molt de temps) de controlar els mitjans de producció ni de supervivència, menys encara si no recupera la seva pròpia realitat. Els altres no han tingut mai consciència de classe perquè mai no ha calgut. I no té per què, almenys, ara mateix. Podríem parlar que la classe mitja, aquest tòpic neoliberal que cada dia que passa perd sentit en pro del que en podríem dir no-classe, viu en l’entelèquia de no ser partícip de cap moviment social perquè no li pertoca: el sistema que l’ha dut on és l’ha fet ser senyora de la seva condició, una mena de gràcia irrenunciable fins i tot després d’haver desaparegut. La classe mitja no es pot revoltar contra qui la convertit en un ens capaç d’allunyar-se de la supervivència i passar a la tranquil·la essència. Anodina, asèptica i maleïda essència (burgesa). Beneïda sigui.

Què ens diferencia als catalans del Principat de la resta d’espanyols? Res. Res a part que ara mateix tenim l’opció real de trencar Espanya, com sempre hauria d’haver sigut l’objectiu de la classe obrera i els pobles de l’estat, i ells no. Això no fa que siguin millors ni pitjors, ni que ningú de nosaltres tingui un sol bri de destí emmarcat en on hem nascut, com hem nascut o qui hem nascut i que aquest sigui diferent en cas d’existir. No vol dir res si el que hi ha entre cella i cella es diu consciència i aquesta és l’ésser en si sense dilacions.

Hi ha identitat, doncs? I tant. Casa teva, el teu barri, la teva ciutat, el teu entorn, els teus veïns, la teva escola, els qui t’estimen i els que t’odien i les voreres dels carrers on t’hi pelaves els genolls de petit i de gran. I ja està? No. Hi ha moltes més coses. El que escoltes i com ho escoltes fa molt a la teva identitat, i la manera en com ho sents, la música i el to. Tot. I si resulta que hi ha qui vol canviar aquesta música perquè sí, doncs potser és que no t’hi vol, als teus carrers. I te’n vol fer fora, i te’n farà sempre que tu et deixis. I si no et deixes, et vindrà amb la seva llei, les seves armes i les seves veritats. Et canviarà la història, te la farà miques i t’explicarà mil contes on tu hi jugues el paper desencantat, misèrrim i vençut, i un cop t’hagi dit tot el que has de deixar de ser, et canviarà l’escola, el barri i els veïns i te’n farà un món nou on tu ets l’assimilat.

I aquí ens hem trobat, on els de sota i els que ens fem dir catalans tenim les identitats robades, perdudes o trasbalsades, recuperant-les quan podem i lluitant-les ben bé no sé per què. Per què les barrejo? D’aquesta identitat, perduda o no... en podem dir nació? En podem dir pàtria? Clar. En podem dir classe, també. Hem deixat de ser alguna vegada res que ens defineixi com a col·lectiu, tan catalans com treballadors? Tenim històries paral·leles que curiosament recorren els mateixos camins. Sempre que han sonat bufetades qui n’ha sortit rebent han sigut les classes populars i els pobles sense armada. I com a poble sense armada, els catalans tenim  el llastimós reconeixement d’haver rebut tant com qualsevol altre poble colonitzat, davant dels silencis del món que ens envolta. I com a mà d’obra d’un petit paradís industrial (ara aparador de la nova economia turística), cal que ens reconeixem com a mitjà de producció utilitzat per a la supravivència d’uns quants. Això és identitat.

Hem sigut utilitzats al llarg dels darrers 300 anys tant des de dins com des de fora. Tant com a catalans com per classe popular. I una mena de bogeria col·lectiva ens recorre l’espinada cada vegada que ens recorden les estaques que ens han clavat des que el poble és poble i aquest té una identitat. Els de baix, els de sota, els que queden a la part de fora del mapa. Els que han dut sempre la càrrega de ser el boc expiatori dels qui tenen l’ànima venuda als altars del poder. Però això ha d’acabar.
Reconeguem l’assimilació. Reconeguem el camí de qui marxa lluny de casa buscant el que li priven aquí. Reconeguem la misèria de qui lluny de voler confrontació canvia d’idioma en pro del respecte. Reconeguem la pau que guarden les pistoles de qui ha buscat la guerra per guanyar la terra, la seva i no la dels altres, la que no havia de batallar per res fins que vingueren de fora a prendre-li la casa, la feina, la vida. Reconeguem aquesta pau en els carrers de la Barcelona més brillant, la més fosca, la més roja i negra. La Barcelona de 1714, la de 1868, la de 1909, la de 1931, 1934, 1936, 1937. La Barcelona de Villarroel on van penjar el cap de Moragues durant 11 anys, la que bombardejà Prim, la que bombardejà Espartero, la dels carlins, la de Salvador Seguí, la d’Andreu Nin, la d’Ortiz, la de Macià, la de Puigantich. Reconeguem la Catalunya amb tota la seva història, marcada per la derrota com a poble i la submissió cap als amos. Reconeguem la Catalunya que no cal inventar perquè sempre ha estat allà.


El crit que pinta murs amb paraules de Companys per tot el territori: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.”, molts el resolen amb un simple “Tornarem” carregat de significat i sovint resumit amb l’anhel de renéixer del poble català. Jo dic, doncs, que no em serveix. Seguim a sota, parlant català, defugint l’assimilació i recuperant identitats que mai no havíem perdut. No tornarem mai perquè mai no ens han fet fora.

dissabte, 9 d’agost de 2014

Benvinguts al Paradís.

Les he vistes tan grosses aquests dies que ja no sé ni per on començar. Però ja us avanço que el que intentaré fer aquí és parlar malament de(ls) catalans.

Som un paradís. Un petit jardí d'un petit grup de gent que s'ha dedicat única i exclusivament a manar. Una regió del món com qualsevol altra, amb uns habitants propis de qualsevol part del món, amb platges, rostolls i ciment com a qualsevol altre paradís. Manat, però, pels mateixos que hi ha a tot arreu.

Som un petit país actualment part d'un conglomerat de tarats i gent preciosa que malda per sobreviure a pesar d'ell mateix. La nostra història s'entesta en mostrar-nos que sempre que hem intentat ser els bons de la pel·lícula ens acaben donant pel sac de mala manera. La Guerra de separació del 1640, la de Successió, les carlines, la Civil (i els més de 40 conflictes que no esmento) i les conseqüents represàlies en forma de "nuevas y harmoniosas maneras de ejercer la unidad y entente de los pueblos de las Españas", són un gran exemple d'"heroïcitats", traduïdes sovint (i disculpeu la falca) en repressió contra les classes populars i la cultura catalana. El que la nostra història no ens explica és que rere cada derrota social hi ha hagut sempre la connivència implícita (i no poc sovint explícita) del poder hegemònic de Catalunya. Tota petita victòria que la societat organitzada ha aconseguit ha sigut d'alguna o altra manera reconduïda, atenuada, assimilada o fins i tot aturada per qui ostentava el poder no només nominal del país.

Ara mateix ens trobem en una cruïlla relativament única en la qual resulta que qui ha començat a embolicar la troca ha sigut la societat, el poble ras, esperonat per les seves pròpies mancances i per adonar-se que el que abans consideràvem una opció remota, suportada per quatre gats amb cert punt de nostàlgia i ganes de brega, ara es convertia en una opció no només majoritària sinó possible. I és en aquest punt que semblava que una mobilització massiva ja havia de posar els acomodats governants sota el jou de la voluntat popular, i accelerar els mitjans per assolir la independència. Ara resulta que sembla que voldrien eludir les responsabilitats que ells mateixos van decidir prendre i atenuar tot el procés tot renunciant als mandats populars d'una consulta, unes passes que recorden les que altres vegades han dut a la negació dels propòsits nacionals catalans.

En aquest moment ens hem trobat que un dels símbols de la Catalunya pàtria pot ser considerat un simple delinqüent per haver evadit imposts a paradisos fiscals. Un símbol pare de la Catalunya autonomista, la Catalunya que sempre ha volgut destacar i semblar un model a seguir dins l'Espanya descentralitzada i mentidera. La Catalunya "millor" que la resta. La Catalunya que ara ja només ens queda declarar mediocre, obsoleta i tediosa. Hi ha qui se n'ha adonat els darrers anys, n'hi ha que n'estem convençuts des de petits, no només de la independència, sinó que per ser realment el país "normal" amb que algunes s'omplen la boca el que cal és desterrar aquesta Catalunya regionalista, melindrosa i que ja put a ranci i brut. Tan brut com el que molts s'aferren a amagar i no desenterrar de la foscor dels despatxos dels favors, les camarilles i les portes giratòries que Convergència i Unió i el PSC (amb corresponent beneplàcit de l'Espanya corrupta i corruptible) han instaurat des de la Vila Olímpica fins la Val d'Aran. Un país fet petites miques que ara i des de la Transició (sic) es reparteixen els poders municipals i autonòmic com una col·lecció de cromos.

Tot això ocorre mentre una part del país es troba en mobilització constant per tal de convèncer el món i l'altra part del país, la que no és independentista, amb el risc de caure en el tedi de ser una pulsió més, enternitzable com qualsevol moviment que el pujolisme ha manegat per fer-s'hi un lloc i ser-ne el contrapès de força vàcua, el que condueix al no res. Amb una societat civil que se les prometia felices i que es veu sobrepassada per no saber fer el pas endavant i transformar el procés sobiranista en un procés constituent, popular i profundament trencador amb el nostre present i passat actual. Convocatòries sense criteri, proclames que es tornen vils xantatges i discursos asèptics han convertit l'ANC en una plataforma independentista més, no pas la que es pretenia hegemònica i transversal. No ha perdut cap força, i l'11 de setembre serà tan massiu com els anteriors, però han oblidat d'on venim, que la primera manifestació va venir per reclamar la fi del model autonòmic el 2010, i que des del franquisme (i la República, i Primo de Rivera, i...) l'independentisme ha buscat el trencament amb tot el que ens ha dut on som ara, el que inclou les classes dirigents i la institucionalització de la concepció que el país pertany a qui el mana.

Amb això ens hem trobat els darrers 30 anys. Dues generacions de polítics (que deixaran pas a una tercera) i responsables de l'administració que gràcies a ser la força hegemònica del catalanisme han pogut aclaparar totes les quotes de poder, el que els ha permès fer i desfer a voluntat, en estreta col·laboració amb les forces dominants en llocs on el catalanisme burgès no hi té massa social. Cal fer-los fora a tots, i no deixar que ens tornin a tocar el país que ara cal fer nostre, de la gent que hi treballem, el movem i el construïm des d'abaix, des d'on es construeix qualsevol república. O la gent que es mobilitza diàriament s'adona que no ens podem deixar menar per missatges ambigus o acabarem altre cop assimilats, com sempre. La consigna ha de ser clara: la nostra legalitat és la desobediència. Estem sols. Ni els que ens volen ajudar poden. Som el que som ara mateix per ser un paradís de la mediocritat feta poder. I ho hem de cremar tot.

Benvinguts a Catalunya. Benvinguts al Paradís.

dimecres, 15 de gener de 2014

La CUP i sa puta mare.

Aquesta cosa l'escric en calent, sense haver-ho meditat massa i són les 00:31. Estic cansat, sóc un ignorant i allargo innecessàriament les hores abans d'anar a dormir.

Aquest vespre del 14 de gener ha sigut tan intens al truiter que mira, he abandonat el meu extens compendi sobre el nacional-tietisme i he fet el que qualsevol periodista que s'apreciï faria: comentar coses de la xarxa. La CUP ha decidit abstenir-se en la demanda del Parlament al Gobierno de las Españas y unidad de destino en lo universal que li siguin transferides a la Generalitat les competències en matèria de referèndums i bla bla bla tot això que ja sabeu. Immediatament, s'ha activat la indepesenyal i tot Twitter s'hi ha llançat com els cartaginesos a la batalla de Cannas, talment que @jordiborras definia com a "cyber-bullying" les acusacions de borreguisme cap a la CUP.

Obviant les xorrades com "Van massa fumats", "a fer el pallasso al circ" i "traïdors", etc., els comentaris en la seva inabastable majoria vorejaven més aviat la incredulitat, l'esgotament mental que genera la CUP i la discrepància oberta contra aquesta decisió. Tot plegat s'amania de la convenient i punyent invitació a abandonar postulats netament partidistes, i a abraçar el bé comú que és fer una demostració de força parlamentària àmplia, pomposa i oficiosa de sobiranisme. Anar tots a una. Que sigui el nombre el poder dels nostres arguments. A grans trets, la crítica va en la direcció de reclamar a l'esquerra radical, feixuga, tossuda, ineficient, parafernàlia i anacrònica una postura més adient pel procés, el procés, el nostre procés. Cal una actitud d'unió davant la comunitat internacional per legitimar així les nostres demandes com a país. Que són els passos que s'han de seguir per dur a terme el procés. Surt en un manual.

En tot aquest fil de crítica no hi ha gaire gent (per no dir ningú)... Bé, sí, ningú no parla de l'argument de la CUP per prendre aquesta decisió. No he vist a ningú desmuntar que demanar la consulta a Espanya és renunciar a la nostra sobirania tal i com la vam proclamar fa tot just un any. En aquest punt d'abstenir-se a demanar tal fet, la CUP, en termes lleugerament objectius, se situa dins dels postulats d'una declaració del Parlament de Catalunya que la mateixa formació hauria aprovat amb el famós sí crític. I m'emprenya que la resposta col·lectiva se centri única i exclusivament en dir que "ara toca votar junts".

Arribats a aquest clímax de la trama, jo m'ho miro des de sota perquè a dalt ja hi sou tots vosaltres amb la vostra moral judeocristiana i el vostre llibre roig escrit per qualsevol marxista mort de gana. I el que hi veig és que el fet passa per queixar-se de tot. No us agrada res i no sou feliços.

Jo tenia entès que la legalitat democràtica es prenia de les urnes tal i com hem anat fent els darrers anys. I un cop això no era suficient, la legitimitat te la donava la mobilització ciutadana, lliure i espontània, combinada amb l'auto-organització dels pobles, el que aquí intentem anomenar 'societat civil'. Un cop un bloc favorable a realitzar un referèndum sobiranista declara ser sobirà per dur-lo a terme, emparat per 4 anys seguits de més d'un milió de persones al carrer rodejant tot el país, no entenc, doncs, que reclami necessari demanar permís per exercir un dret que ell mateix s'ha guanyat i concedit, per bé que li és inherent com a ens erigit a resultes d'unes eleccions prou clares a nivell de programa democràtic.

Però si la crítica s'esdevé al·legant que la CUP no pren una decisió política sinó que opta per una via partidista i d'imatge de cara al seu electorat, exercint un paper sobre-dimensionat d'assot i corcó del neo-independentisme, parlem-ne

El debat d'essències, consciències i reminiscències és constant dins de l'auto-anomenada esquerra independentista, moviment en el qual s'hi inclou la CUP. Cert és, però, que sovint aquest debat se sol extrapolar cap a la resta de formacions polítiques des dels militants de l'ala més dura d'aquesta branca de la política catalana, caient sovint en la crítica contínua i pesant i a voltes excessiva, doctrinal i poc eficient. Llavors es podria entendre la crítica cap a un moviment immobilista incapaç de negociar ni cedir, acceptant entrar en el joc que és la nostra partida parlamentària. Accepto també un atac la posició des d'on decanten el seu vot: una minoria parlamentària inoperant que no afecta sensiblement el curs de la història, un punt de comoditat on no cal prendre partit per cap via circumstancial ni contradicció. Podríem malpensar i creure que amb vint diputats més no haurien fet el mateix (possibilitat que jo negaré fins i tot haver plantejat). Però en cap cas això no desmunta el seu argumentari. Màxim admeto que el dificulti. Però res més.

Si la decisió de la CUP de no votar a favor d'aquesta proposta fos un error, jo simplement hi veig un error d'imatge, donant peu a situar aquesta formació al costat de les obeses i petulants amigues de la Unidad del Imperio. Però no és un error polític. L'esquerra independentista té unes consignes molt clares: el poble mana, el govern obeeix i la nació (si això hem de ser) simplement pren la humil decisió de desobeir.

I són les 02:03.

dilluns, 6 de gener de 2014

Any nou, polles noves.

Una de les coses que més m'agraden del meu blog és que el fons de l'escriptori és un mapa de la màxima expansió del Tercer Reich alemany, almenys de l'estat en el seu concepte més hardcore. I ara que som al nou any, recordo que vaig començar a escriure aquesta entrada l'octubre del 2013, segurament després d'haver fet una d'aquestes


i per tant aniria totalment etilitzat. Però molt. I que no recordo per què vaig obrir aquesta cosa.

Amb tot això no vull dir que vagi tot el dia mamat (que buenu), ni que defensi l'escrivisme sota els efectes de l'espirituositat. Que és més divertit? Sí. Però no. El gaudi s'expressa amb més sinceritat quan no vas torrat com un cosac de ratafia ben fart. Que el meu fons de pantalla sigui una representació de l'administració més punk que ha dessemat Europa en tot el segle XX, tampoc no vol dir que estigui a favor de viatges en tren cap a Auschwitz, ni d'obligar a ciutadans alemanys a esclavitzar tot el que es mogués fins el Mar Negre. Ja tinc prau que em diguin carlí tot el dia com perquè a sobre es pensin que sóc nazi convençut.

m'hi van obligar

Tampoc sóc tan homosexual com sembla. Veieu? Si al final sóc de profit i tot!

Aquest 2014 ens seguirà portant ruïna, misèria i ràbia obrera ineficient, com sempre, i també em portarà un altre taco que afrontaré sense feina, sense estudis i sense futur. Com sempre. Per tot això, cal que canviïn unes quantes coses: de moment, ja m'he canviat l'avatar de facebook per un de molt més immadur i d'acord amb el meu coeficient intel·lectual sobradament baix. Aquesta entrada, puta merda, em serveix per dir-vos que és provable que no tornin a parèixer joies com aquesta per aquí. Segurament, això, això, això i això tampoc. Però faré de bon carlí i m'ho petaré a la primera de canvi. Un nou Bardaler ha arribat i és exactament igual a l'anterior! EMPRENEDOR!