Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

diumenge, 22 de desembre de 2013

Si cola, cola.

Anava a escriure sobre alguna xorrada habitual de les meves, però m'he trobat això, i m'he dit: t'avorreixes. Però què carai, un dia és un dia.

Jordi Carreras, cap del grup popular a l'ajuntament de Sant Cugat, es deixa anar en un bany de masses auto-infligit celebrant la xifra de dos mil aturats menys aquest mes a tota Espanya, degut a la quantitat de feina realitzada per les 125 lleis aprovades aquesta legislatura pel govern central. Això ens ha de fer estar contents, perquè ja només queden 4.800.000 aturats. Després canvia una mica el registre, lamentant que a Catalunya la xifra és de 4.000 aturats més, tot responsabilitat de les empreses que marxen degut a la pressió que genera el procés sobiranista engegat, segons diu, per Artur Mas.

No és l'exemple que més m'agradaria fer servir, però és el més clar i fàcil d'analitzar com a cas d'article amb omissió de dades, no sé si intencionada, i de lleugera manca de criteri a l'hora d'analitzar la situació.

Potser l'autor omet per error que la xifra de desocupats a l'estat espanyol supera els 6 milions de persones segons dades de la Comissió Europea, que el nombre d'afiliats a la Seguretat Social ha caigut en 68.000 membres aquest mes i que de les 125 lleis aprovades pel govern només dues són relatives a polítiques laborals. Si jo en sabés més, potser podria posar en dubte que la informació que ell dóna estigui contraposada a la realitat, o alguna cosa així, però segurament ell és un bon estadista i entén que la política és quelcom més que explicar les xifres que no t'agraden. On vas a parar. Ni que haguéssim d'afrontar la realitat.

La realitat sovint t'esclata als morros i per Jordi Carreras no és una excepció: divendres 20 va donar un altre exemple de realitat i diàleg agafant i marxant a mitja representació, convenientment ofès pel tracte barroer rebut un grupuscle de teatre no professional que t'explica la realitat. Crítica a l'església, defensa de la dona i elogi del procés sobiranista no poden ser en una obra que explica una història medieval amb caràcter popular, segons el nostre amic. Ha de ser dur que dia rere dia la societat et respongui obcecada i tossuda que no és el que tu creus, que no és el que tu dius i molt menys que no és el que tu vols.

És com acusar a Artur Mas d'haver engegat el procés sobiranista causant dels greuges econòmics de Catalunya. Només amb aquesta frase ja nega la realitat des de tres punts diferents: primera, el procés no l'ha engegat Artur Mas i divendres va poder veure com és la societat qui porta aquest merder; segona, inventar-se causes de problemes econòmics a Catalunya (en aquest cas, la independència) és propi de governs de dreta tant com el d'Artur Mas com el del propi partit de Jordi Carreras, el que ens porta al tercer punt: Catalunya és Espanya. I si som Espanya i Espanya funciona, com és que el seu govern no treballa aquí?

diumenge, 15 de desembre de 2013

Desobeir és un deure.

Fa uns dies que penso que parlar en primera persona del plural fa com angunieta. Però mira.

El tema. La puta pregunta. Estafa, trolejada federalista o perfiputajoder. El que està clar és que la pregunta no és del tot nostra. No la podrem decidir nosaltres, ni si la podrem fer ni aquestes històries de democràcia participativa i altres hippismes col·lectius, simples invents dels progres fills de la socialdemocràcia. Ho decidiran al Parlament que nos une, sendero de consenso y unidad de destino en lo Universal y su puta madre. Ja sabem que ens diran que no i que no i que no i que no i que no. Que no. Que nooo. Que no, hòstia puta. Pesats.

Hi ha qui diu que, com que no ens deixaran fer la consulta, anirem a plebiscitàries i que ja si d'allò tal. Hi ha qui diu que no passarà res, com sempre. Hi ha qui diu també que el poble català s'aixecarà en armes i baixarà Sant Jordi per follar-se la Moreneta al crit de 200.000 almogàvers assassinant botiflers. Però la drogueta pels carlins. El que és segur, però, és que la consulta no serà legal.

"Al bar" vam estar parlant sobre si ens reconeixerien, qui ens reconeixeria, si seria important... I bé, vam acabar decidint que no som Escòcia perquè Escòcia té homes que van amb faldilla i maten gent a cops d'espasa. I que potser Lituània o Letònia no són potències mundials, però menos da una piedra. Jo sóc dels que pensa que al món se la sua a dues bandes el que ens passi, últimament ens veig com molt cutres, omitibles i cansinos, i potser és millor aixins. M'estic follant el diccionari però és que vaig amb desgana amb tot. Però bé, no està de més tenir el nostre propi estat per tenir la nostra pròpia repressió a la nostra pròpia classe treballadora i poder-ne fardar al Congrés Interanual de Nacions Aixins.

També sa cumenta que gràcies a la pregunta triada, és possible que el sí, que sembla que justeja, perdi força al recompte final. I dic jo, que si sembla que justeja és que potser no volem ser independents, eh? Dic jo. No em feu massa cas que jo no tinc criteri, jo crec que guanyarem de pallissa. Però que eh. Que si va d'un parell de vots no sé jo quina cosa de país serem. Si és que ho hem sigut, ho som o ho serem mai. Que ja mos coneixem i a voltes pareix que siga tot un poquet cosa de gilipitxis.

Però bé, tot això són putes especulacions que no resoldrà ningú a no ser que comencin a sonar bufes a l'oest. I és que vindran bufes. Que siguin més o menys reals dependrà de la subnormalitat de la plana política espanyola, dels seus bojos seguidors i del sarau que és en general Espanya per a tot. Jo que sóc del parer de creure que tot és postureo (te ema) i que si s'esquincen l'ànima és per pura patxanga, cada vegada els veig més imprevisiblement previsibles. Però bé, són especulacions. I només hi ha una certesa: l'ara. No el diari, sinó el moment.

Ara tenim una data, una més que provable pregunta de merda i una decisió presa per un parlament: el nostre parlament, la nostra pregunta de merda i la data que nosaltres hem triat. Perquè ho ha decidit el nostre sistema; podríem entrar en debats sobre què és el nostre sistema, si realment és representatiu o si l'hem triat correctament i tot de baralles de bar que ara no vull tenir: primer independència i després democràcia, tiaputaja. És el mandat democràtic sorgit d'unes eleccions, unes manifestacions massives i una vagina independentista gegant esclafant minipenis unionistes el que obliga a aquest referèndum sobre una voluntat legitima d'una consciència col·lectiva autorganitzada. I no ens poden dir res. Res. Ningú.

Que neguen la consulta? És el nostre mandat: desobeïm.

Que neguen l'estat propi? És el nostre mandat: desobeïm.

Que ens neguen la independència? És el nostre mandat: desobeïm.

Fem la consulta. Millor si és ilegal. Decidir la nostra independència és el nostre deure. Desobeir és el nostre deure.

dijous, 21 de novembre de 2013

Coses que no sé si molen.

L'última vegada que els catalans molàvem se solia cantar això:

"El 2 i el 15", d'Al Tall.

   


Patriotes, fills
De lluitadors d'antiga estirp,
Companys i amics,
"desperta ferro!" és el crit!

Ja han tornat els soldats amb la falç a colps,
Per una terra independent!
Ja han tornat els soldats catalans,
Al front d'un poble resistent!

Sang d'antics maulets, contra botxins i botiflers;
Sempre combatents, mort si fos menester!

Ni presons, ni dolors, ni honors
Faran malbé la lluita ací!
Ni espanyols, ni del nord invasors
Podran trencar el nostre camí.

Almogàvers són, que no volem cap més senyor!
Cada nació, serà dels treballadors!

De valent, lluitarem i veurem
El triomf d'un poble que reeixirà!
O potser, morirem i farem llavor
als Països Catalans!

La lletra s'atribueix a un tal Pep Guia, Josep Guia pels més acadèmics, un sumbat pancatalanista bastant taladrat però amb moments de clarividència estranys. Personatge curiós i que tinc pendent d'investigar, així de bones a primeres el podria incloure a la meva llista "Són carlins i no ho saben" de personatges públics "díscols", "incompresos" o "destacats" i altres entitats de la vida política que no saben el que fan.

Buscant referències d'aquest senyor per Internet, he trobat aquesta joia oblidada de l'independentisme dels anys 80, http://in.directe.cat/documents/digueu-li_catalunya.pdf, quelcom que si actualitzéssim un xic i malament podríem encabir dins del nacionaltietisme*, aquella doctrina política emmarcada en l'independentisme que no acabar d'atiar fi. Un text sobre la convenient existència o no del terme Països Catalans en tant que el debat s'hauria centrat en un moment sobre quin nom ha de tenir la nació catalana, quina és la nació catalana i si existeix dita nació. En aquell moment, Guia deplora la construcció "Països Catalans" que considera artificial i artificiosa per tapar el nom real de la nació catalana, que és Catalunya.

Abans que us poseu les mans al cap, amics de Satanàs meus, sapigueu que Josep Guia té Twitter https://twitter.com/JosepGuia, de manera que us hi podeu escagarrinar fort en ell de manera directa. Alerta, però, perquè ara el nostre amic sí que fa servir la perífrasi "Països Catalans". Ja us he dit que ho tinc tot pendent d'investigació així que no conec el nivell de bogeria actual d'aquest bon home. No he contrastat cap mena d'informació apareguda en aquesta entrada, com l'autoria de la cançó o el twitter que us he servit. Però bé, ningú no ho fa i jo no cobro per això, així que amb gust us desitjo que us follin pel cul.

Tornant a la cançó, me la posa dura i tova alhora i és de rima xunga i mal tot en general. El text que us he transcrit és una lletra que he tret d'un pobre d'esperit de facebook i l'he hagut de readaptar perquè no lligava amb la cançó ni amb cap puta mètrica que conegueu. La que hi ha més amunt tampoc lliga amb res i no s'aguanta per enlloc, però almenys es pot cantar. La podria haver escrit jo borratxo de ratafia I M'AGRADA.

Apa, que vagi bé.

*nacionaltietisme és un concepte que he manllevat de Gemma Galdon Clavell, tertuliana de coses, twittera de coses i algo més. No el sé definir PERÒ M'ENCANTA.

**El primer vers només es pot cantar si sabeu pronunciar correctament les síl·labes en català, gentussa.

divendres, 25 de gener de 2013

La CUP, la gralla i Adolf Hitler.

-sabeu què vol dir consulta no vinculant? -Però Artur... -NI PERÒS NI HÒSTIES.

Som a 25 de gener -NAAAADAAAAL- i ja som sobirans. Pressumptament.

Abans d'ahir el Parlament, lliurement escollit a les urnes, va aprovar per majoria pràctica de 2 terços dels vots emesos que el poble de Catalunya és subjecte jurídic sobirà, o algo. El que està clar és que és la primera vegada que una declaració ens afirma com a ens capaç de constituir les seves pròpies decisions a part d'Espanya. Però això ja ho sabíem.

Per tant, la declaració és tan redundant com necessària. El txipi-txapi de la cosa estava en veure si Pere Nafarroa Bai feia el ridícul, que sí, i votava en contra ben bé no se sap perquè. Com tot el que diu. No se sap què diu ni què deixa de dir. Jo l'escolto, m'esforço en entendre'l i  no aconsegueixo saber què vol. De cop surt amb lo del federalisme i sus locos seguidores, però tampoc s'hi declara a favor, no sé, com si llegís un diccionari només fins on posa n. m., i llavors saltés la línia. No sé.

Lo altre estava en què faria la CUP. El 'si crític'.

La gralla és un instrument vilipendiat per la mal pretesa opinió pública i pels mal anomenats músics del país. El cert és que qui ha fet guanyar aquesta fama a la gralla són els mateixos grallers que en el moment que aprenen a bufar la canya ja creuen que és com una flauta i es dediquen a destruir el patrimoni català tot fent-se passar per patriotes. I són patriotes, sí. PATRIOTES DE MERDA. Arribem doncs al punt de la qüestió: la gralla mola si saps tocar-la. Si el que sona és un do i tu volies tocar un mi, no la toquis en públic. O et mato. Perquè la gralla, senyors, també sona així. Mel per les oïdes.

- A veure, es pot saber què parles, subnormal? - Ja vaig, un moment.

El sentit patriòtic català va molt més enllà de pixar quatre notes i cantar els segadors amb sordina. El sentit patriòtic català és la unitat. És votar tots el mateix. És "primer la independència i després ja ens barallarem". I així anem fent, que lo català moli i lo que no pos no. La gralla mola i si ets català pos la toques. NO JODER NO, si no la saps tocar no la toques. No pots sonar com un insult a Santa Cecília.

El mateix per la política. Els catalans tendim a homogeneïtzar tot allò que no sigui la nostra opció en uns mateixos conceptes concrets. Per exemple, qui crema banderes catalanes és un fatxa fill de la gran puta, qui  es passeja per Barcelona amb una estanquera de 2x4 és un fatxa fill de la gran puta i qui no vota al 100% a favor d'una declaració de sobirania que considera insuficient per no ser prou representativa ni complir amb les seves conviccions pactades en assemblea havent-ho explicat a peu de carrer i durant hores és un traïdor botifler ridícul. Doncs si anem amb aquestes, deixeu-me dir que els fills de puta que aneu a les manis a tocar la presó del rei de frança amb canyes de dolçaina en gralles a 4:40 sou igual d'espanyols que Miquel Iceta i us ficaria el vostre patriotisme pel cul mentre aneu camí del gran Auschwitz català que serà el camp de l'Espanyol.

Ala, hasta más ver.