Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dijous, 22 de març de 2012

El lideratge de Sandro


Vagi per davant que sempre he considerat millor treballar sota condicions de pressió i combat mental, i per això escric aquest article escoltant la pitjor música pseudoirlandesa de registres punks.

Paraules com lideratge, carisma i representativitat són mots que queden molt lluny de poder ser relacionades amb la junta directiva del Barça i de ben bé tota la catalanitat. Però centrem-nos ens els caps de suro que hi ha al club del meu cor.

Aquesta setmana llegia un article d'un dels més grans sobre el suposat lideratge de Sandro Rosell i la inactivitat institucional davant les bafarades de merda que exhalaven des de Madrid. En ell, a mode de resum blasfèmic, es diu el que tothom, en menor o major mesura, arriba a entendre: el sandrusco no apareix quan toca, i quan apareix no diu res, i si diu res l'espifia, i quan no l'espifia demana perdó al seu amic Florentino. Perquè són amics. Igual que Laporta i Lapiedra.

EN TOTS ELS SENTITS

L'article en sí se centra en tot el que envolta la faceta comunicativa (¡¿?!) de Sandor, donant una opinió encertada en què sembla que de tant voler quedar en segon pla, de forma humil, sense interferir en l'equip ni res, està fent quedar la junta directiva molt per sota de l'equip. I de retruc la institució. Un equip que està donant pel cul a Espanya en tots els sentits rep un suport nul quan des de les trinxeres de l'Eix es dediquen a bombardejar jugadors i tècnics per minvar la grandesa dels seus triomfs. Un petit canvi en positiu (MOLT PETIT) de l'afició està ajudant l'equip a mantenir el cap ben alt, en part gràcies als missatges d'un Guardiola que esperona club, equip i afició front aquesta merda que en diem periodisme esportiu, del què ja en parlarem un altre dia i només se'n salvarien 4 fills de puta amb dos collons.

I jo vaig dir, responent al gran Aleix, que aquesta falta de sang culer a les venes de la directiva només afavoria una deixadesa formal d'aquells que creuen en els missatges del club. És a dir: AMONYAMENT. Amonyament de la institució equival a amonyament del soci (soci que ha donat suport al sandrusco, no oblidem), el que vol dir que ens podran seguir dient el nom del porc i el soci només farà que mira el seu Barça B llegint un paper de vàter com el Mundo Deportivo. No hi ha resposta, no hi ha reacció. 3 lligues, dues Champions i no sé quantes copes més després resulta que els merengons es poden permetre el luxe de posar-nos verds i subnormals com Alfons Godall, per pura rabieta d'estudiant d'ADE sense ofici, donar-los la raó per creure que una lluita entre directives ens interessa. Com si mors a un lavabo del Luz de Gas per sobredosi de Pinky, retardat.

I direu, què hem de fer amb tota aquesta gent? Què podem fer?

Quan cau la nit, els corbs i les bèsties de la foscor s'abraonen sobre els meus pensaments, els jardins del mal s'apoderen dels meus dominis de la ment i m'envaeix la por, els fantasmes madridistes posseeixen el meu inconscient i em fan sentir trist, sol, desamparat i brut d'ànima. Lluny de voler ser un pobre d'esperit més que dubti de Guardiola i tenir pensaments blasfèmics, me'n vaig al santuari dels records com és Youtube i em poso coses com aquestes.



El Barça em pertany a mi.

divendres, 16 de març de 2012

Cartró color merda

això és tan típic a Sant Cugat com ho pot ser un senglar.

Hi ha un poblet als peus de Collserola, ben net, ben arreglat. Pots trobar de tot, de tot de tot de tooooooot! Tot el que vulguis i més. Tot és tan bonic, tan maco. Els gossos de la mida de cavalls monstruosos fan caca a les voreres i ÉS TAAAAN MACO... Tot funciona de meravella. La gent no es queixa de res, a les 11 tothom és al llit, els bars fan olor a pixum i és que sembla que siguem a Barcelona!! Fins i tot la policia municipal ET DEIXA FER EL QUE ET DONI LA PUTA GANA!!!!

És fantàstic. El fàstic NO és un concepte santcugatent. La cutror NO és una qualitat santcugatenca. I és que tot va com ha d'anar: els rics a dalt, els pobres a un barri de merda i la classe mitja amb l'aigua al coll intentant aparentar que tot és tan convergent com hauria de ser! HAhahhahahaAHAHAHAHahahaAAHAH! Tot va de meravella.

En aquest baluard de la dolçor romàntica de l'idealisme burgès com a reducte del ser poma més pulcre i de tons més asèptics que el cul d'un nen recent rentat i amb pols de talc tot és bé. PERÒ ÉS TOT MENTIDA JODERPUTAMERDACONYHÒSTIA, que l'altre dia em van estafar amb un puto tros de pastís de xocolata que era més un tros de cartró color merda amb gust a argentina sense pits intentant semblar atractiva amb la seva puta verbositat. Pel mòdic preu de dos euros el gram. Aneu a cagar amb la vostra merda de PUTINS, que només voleu pillar cacho amb tàctiques de jamelga, amb aquestes putes botes de xarol GARRULES, que sou unes garrules, xarnegasses, subnormals. Ui sí, sushi al Vallès. Envoltats de senglars i intenteu aparentar modernor menjant muffins comentant la darrera jugada del Barça quan podríeu estar potant a una cuneta en aquest mateix moment d'esquenes al projector del bar on us venen una cervesa d'importació tope fina i uns cacahuets pel mòdic preu de 8€, retardats.

aquesta merda costa sis euros, i el croissant sap a mico mort

I és que Sant Cugat és una puta vila on quatre gats intenten ser part de la terra que els envolta mentre els 50 60 70.000 restants s'esforcen en crear una ciutat dormitori on el teu ajuntament et tracti amb el mateix menyspreu que el de Barcelona, que les escoles siguin més elitistes que la puta estafa del Sant Ignasi de Sarrià (escola que mereix tot el meu odi i menyspreu, igual que la resta de Catalunya si fóssim un país normal), i que el nostre motiu per viure-hi sigui que a les deu de la nit no hi hagi cap ésser bíped que molesti les fronteres de les nostres cases amb piscina.

Doncs em cago en la vostra puta mare i la vostra descendència. Ara mateix us estic imaginant destrossant-vos el crani a ritme de quatre gralleres borratxes fins al cul de mistel·la. I quan acabin trallaran al càdaver de la vostra família mentre esbudello els vostres gossos que adoben els carres del meu poble amb el millor pinso d'Europa. I tranquils, que incendiarem la vostra casa, i del solar que en quedi farem un hort, on hi plantarem la millor vinya de la comarca, amb un racó per dormideres a l'alçada del vostre menjador.

Que us follin, merda.

dijous, 8 de març de 2012

Per què anar o no al Concurs de Tarragona.


Aquest article el vaig escriure molt abans que els caps de colla decidissin per motius majors que aquest any els Gausacs, si teníem opcions d'entrar-hi, aniríem a Concurs, avalats per haver sigut escollits per l'assemblea de la colla de manera quasi unitària. En un principi, l'any 1998 els Castellers de Sant Cugat van decidir en assemblea que no caldria votar cada vegada que toqués si es volia o no anar al Concurs. Aquesta dada, desconeguda per molts, és significant, i en gran part valida la decisió dels caps de colla. De tota manera, sigui quina sigui la meva opinió sobre el concurs, bé és cert que no hagués sobrat en cap moment engegar un debat intern a la colla sobre la idoneïtat d'anar fins a Tarragona i entrar en un sistema on la nostra passió es torna números i aquests números en una marca, marca la qual no ens en podrem desempallegar mai.
Fet aquesta reflexió inicial, us deixo amb la meva merda.

Cada any se celebra, cada any ens barallem per entrar-hi. Els que hi optem.

Abans de debatre si cal o no anar al concurs, hauríem de parlar sobre un fet que es repeteix tot sovint i que té més a veure amb el que creiem que és el Concurs que amb el que realment és. Cert que és un esdeveniment d'accés reduït, amb entrada de pagament per part del públic i amb un sistema de competició que no es respira habitualment a les diades de la resta de l'any. Però això no vol dir res.

Com es formuli o es desenvolupi el concurs és un afer que les colles que no som de la ciutat de Tarragona ni l'organitzem tinguem potestat per decidir-ho. Podem aportar idees, suggerir canvis o fins i tot donar-hi suport o no. El que no podem fer és dirigir-hi una crítica negativa en el sentit que vulguem o exigim la implementació de canvis, maneres de fer o fins i tot la seva existència. Perquè no és nostre. El concurs de Tarragona és del tarragonins. Ells el van crear, ells el van mantenir, ells el gestionen i el convoquen. Que, a part del Concurs7 i les Decennals, sigui l'únic gran esdeveniment casteller on moltes colles (i respectives viles) poden mostrar-se al món, no ens dóna el dret a apropiar-nos de quelcom que és tradició d'una vila i unes colles. Seria com criticar l'existència i funcionament de la diada de Sant Fèlix. Que ara el concurs passi a ser una Biennal Castellera no ho veig com un canvi necessari o exigit per tots, o com la gran fita del segle, més aviat ho veig com un regal de la ciutat de Tarragona i les seves colles a la resta del món casteller. Perquè, d'alguna manera, ens estan obrint la plaça de Braus a molts més. Estan transformant la seva festa en quelcom més obert.

L'únic que podríem debatre és quin efecte té sobre la resta del món casteller el fet que se celebri una competició, un acte on les colles han de fer castells en funció del que les altres colles facin per quedar per sobre seu. En aquest instant, el punt fort dels castells que és l'auto superació queda amagada per la superació als altres, i potser aquí pequem d'eufòria competitiva i oblidem què carat estem fent. Pensem que això no és bo que succeeixi dins les portes de la plaça de Braus, i encara menys que les traspassi. Però mentre l'esperit casteller romangui dins de cada colla, jo no patiria per insanes rivalitats. Almenys les que no existeixen. El que mai no podrem dir, però, és que les rivalitats neixen del concurs. Les meves excuses però la rivalitat de les colles de Valls o de Tarragona són força anteriors al Concurs, fins i tot les més modernes no han sorgit d'una topada a la gran plaça de Braus.

I per què hauríem o no d'anar al Concurs? Tenint en compte que no podem modular el seu funcionament ni la seva existència, hem de comptar amb el què hi ha i prou.

Un punt important dels detractors del concurs és el fet que s'hagi de pagar entrada com a públic per anar a les graderies. Que estigui tot vigilat i controlat sembla que respondria més a un partit de futbol o un macroconcert que a una mostra de cultura popular. Si bé és cert que per veure castells a una plaça qualsevol un diumenge qualsevol ens semblaria un atemptat fer pagar per veure'ns, ja que un dels nostres reclams és que som amateurs i no hem de pagar per fer la nostra activitat, també és veritat que no estem davant un esdeveniment ordinari sinó d'un acte que es fa cada dos anys i que organitza un ens concret que no ha de respondre davant de ningú. Tornem on abans: el concurs és seu. És cert que l'omplim nosaltres, però és cert que se'ns ajunta per un motiu més enllà del que és econòmic, ja que pel que sé l'organització no en treu un profit considerable de muntar tot aquest espectacle. Potser ni tan sols en treu.

L'altre és la competició. És cert que els castells en sí no es poden puntuar, ja que no és el mateix un 3 de 7 pels Castellers de Sant Coloma com pels Castellers de Barcelona. Però de tota manera, ja que no podem presentar els castells com una eina de comparació competitiva, si que podem generar una taula mitja del què teòricament costa alçar cada castell. No estic defensant el rànquing com un sistema pel que calgui programar un assaig, una actuació o una temporada, sinó com una eina, tant de cara al món no casteller per comprovar com costa fer castells i com s'ha de valorar cada colla, com de cara als castellers i les seves colles, per demostrar-se la feina feta, per comparar-se (sanament) amb altres colles similars ja sigui per millorar a partir d'altres mètodes o per seguir buscant la iniciativa.

No és un al·legat en favor del Concurs com a gran part del fet casteller. Jo considero el concurs, es digui com es digui, com un fet puntual el qual adquireix el valor que cadascú li doni. Per algunes colles és l'oportunitat de mostrar-se més fortes que les altres. Per altres, és el moment per mostrar la feina feta als assaigs i haver-la defensat bé a les actuacions d'arreu del país. Jo crec que per nosaltres, els Castellers de Sant Cugat, creuar les portes de la plaça de Braus significaria poder ensenyar a Catalunya i al món la il·lusió amb la que vivim el nostre fet casteller, amb la que treballem als assajos, i perquè vegin com gaudim amb el que som, que som castells.

No tenim res a competir.