Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dilluns, 6 de febrer de 2012

Hoy tú vas de negro, mañana tu familia

No sé quina va ser la primera vegada que aquest cant va sorgir de la graderia d'un recinte esportiu cap a l'àrbitre d'una competició. Algú que deuria tornar com a mínim de prop d'un enterro, en estat més que restituït de pena, i amb ganes de brega esportiva, deuria iniciar el crit. Tot de negre, el col·legiat acaba de xiular l'inici d'un dels eslògans més ben trobats de l'esport espanyol. Segurament, en un primer instant, convençudíssim del seu encert, se sobta d'aquesta fórmula per desestabilitzar-lo. Pensa que si tingués una pistola segurament ja hauria buidat el carregador en la direcció en la que sona la cantarella. Tot i així, al cap d'uns minuts, el joc segueix, i el dubte pren força al seu cos, i amb ell la inqueitud pròpia d'un concert del Back Street Boys a la cantonada del carrer de casa. El dubte el corrou, i comença a equivocar-se, comet errors de principiant, se satura i el partit es torna un puto Vietnam. Si és un árbitre experimentat, res d'això arribarà a ocórrer. Acabarà el partit expulsant a dos o tres, li suarà la polla l'acta i se n'anirà a casa a dinar amb el gat, els fills o qualsevol altra mascota. No li importa si ha decidit el partit. Sap que tant se val, li paguen per evitar una massacre o almenys donar-ne fe.

Però de cop, a la nit, mentre tothom dorm, un calfred li recorre l'espinada. El somni eròtic de mitjanit es trenca per un fil de veu que surt del coixí: 'Hoy tú vas de negro, mañana tu familia'. Milers de veus retronant dins el seu cap, com si els Amics de les Arts tinguessin el poder d'encendre totes les ràdios de la casa en plena nit al crit de GODARD!, pertorbant les ànimes més pulcres. L'instint de supervivència et fa llançar tota la roba de negre dins el cotxe i començar a córrer fins la frontera.

El públic és cruel. La massa és cruel. Concupiscible. Limitada. Borda. Idiota.

Tots nosaltres som culpables de la pressió als àrbitres en un terreny de joc. Un sol crit, una sola traveta mal intencionada, una sola rèplica, una sola mirada ja fa prou com per creuar els cables a qualsevol simpàtic col·legiat que lluita contra l'infortuni d'aguantar una galeria d'inservibles que des d'una graderia, banqueta o rere una equipació increpa ara i sempre a l'invasor. Però no tot són hòsties a la plebs. En tot reducte hi un petit imperi.

Cada dia sentim a parlar de tal o tal altre mare de tal àrbitre que amb la seva actuació va facilitar que l'encontre acabés en merda. El futbol, la mare de tots els fangars, es regeix tot sovint pels comentaris a polèmiques arbitrals, i l'estafa que suposa per un equip, qual sia la seva condició esportiva, haver lluitat per un partit que se'n va per la finestra quan el jutge s'equivoca, bé sense intenció, bé sense intenció de no equivocar-se. I d'aquests n'hi ha més dels què pensem. Molts es queixen dels darrers arbitrages a la primera divisió de futbol espanyola, dient que si a Europa són millors i no sé quines altres fantasies pseudomonyes, quan a Europa no es xiula un penal fins que no mor algú apunyalat dins l'àrea. Darrerament també ha començat ha saltar la veu en el bàsquet professional, l'ACB i l'Eurolliga, amb arbitratges cada cop més decisius en el partit i menys col·laboradors amb els equips. He de dir, però, que hem passat de l'assèpsia absoluta a l'odi social a les pistes de bàsquet, para mi gusto y disfrute. Però això no és tot.

Sóc jugador d'hoquei, he sigut entrenador, sóc asidu al pavelló del poble i fins i tot he arribat a arbitrar algun partit. Sé que és ben difícil xiular bé un partit sobretot quan tens municipis els quals es diuen Reus o Badalona que inspiren de tot menys seguretat a la vida. L'arbitratge a l'hoquei patins ha patit molts canvis, darrerament. Teòricament, i es demostra en els marcadors actuals (hem passat de marcadors on un 4-1 era una pallissa a uns on el mateix resultat és 'ajustat' i un 8-6 és el més habitual), els canvis han anat per a bé. L'hoquei és molt més fluid, els partits es fan menys llargs i les hòsties van comptades. Tot i així, se'm fa difícil creure en l'arbitratge quan decideixen el partit a l'últim segon. Aquest petit imperi que suposa una quantitat enorme d'àrbitres que no aguantarien una cursa de 100 metres contra l'erosió d'una muntanya, el que vol dir que no són esportistes, o el col·lectiu de federats que no sabrien lligar-se els patins ni molt menys aguantar-s'hi dempeus, explicaria molts casos de despropòsits a l'OK Lliga, 1a Catalana o el tant lapidat hoquei femení.

Recentment ha sortit a la llum tot el noticiam sobre la renúncia del Vic a organitzar la copa del fan del 23F, a demanda de l'Associació de Clubs, i en contra de la voluntat de la Federación Española i un dels fills de puta més perillosos de la pseudocràcia espanyola, Carmelo Paniagua. Esperem que sigui l'inici d'una subversió al poder fàctic del col·legi arbitral espanyol i el seu òrgan rector, i no m'estaré de dir-ho, franquista, i que o bé canviïn les coses o bé ens organitzem, que ja fora bo.