Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dijous, 17 de desembre de 2009

13-D

Tot ho resumeix el títol: 13-D

Què significa aquest dia? Per a molts, moltes coses diferents, ja siguin il·lusions mentals, il·lusions òptiques o simples tonteries. Les consultes populars sobre la independència de Catalunya, per a molts consultes sobiranistes, que es van dur a terme el diumenge passat no van assolir la participació desitjada, però si l'enrenou necessari per tal de que se'n parlés.

La història és la següent: a finals d'agost d'aquest any, a la vil·la d'Arenys de Munt es va idear una manifestació en motiu de l'11 de setembre, diada de Catalunya, però que no tindria la forma d'un acte polític convencional. Tindria lloc el diumenge 13, dos dies després, i duraria tot el dia. Era un assaig sobre un referèndum a nivell nacional sobre la independència de Catalunya, i es faria a través d'una institució popular, amb el suport de l'ajuntament. La volada que va agafar l'assumpte va ser important, va ser el tema del dia abans i durant la Diada del dia 11. Més enllà del que la pròpia diada representa, s'hi afegia que per primer cop es fes una enquesta seriosa sobre l'opinió dels catalans sobre el seu dret a l'autodeterminació. Ja no es tindria en compte la participació ciutadana en els actes de la festa, sinó del que diguessin les urnes a la vil·la d'Arenys de Munt. Evidentment, la situació va crispar bastant a Espanya en general, fins a tal punt que el Tribunal Suprem ho va dictar com a il·legal i per tant l'ajuntament va haver de retirar-ne el suport. La consulta es faria igualment, amb un ampli suport de les plataformes independentistes, culturals i democràtiques del pais. Aquell dia tothom estava citat a Arenys de Munt, fins i tot els falangistes, que van aconseguir reunir la sorprenent xifra de 50 patriotes espanyols per defensar la sacrosanta unitat d'Espanya i anar tots juntets cap a Arenys i fer-hi la seva "manifestació"

La participació va ser l'esperada (un 40%, igual que a les últimes europees), igual que la resposta (96% pel sí). Més enllà de la resposta directa del poble d'Arenys, el que va ser motiu de conversa va ser si aquesta iniciativa seria duta més enllà d'una sola acció puntual a un municipi. El debat es va tancar la setmana següent, quan diferents municipis van aprovar donar suport a les consultes sobiranistes que es farien unitàriament el dia 13 de desembre. 172 s'hi van afegir en total. Tot això va ocórrer enmig d'una gran espectació per part dels mitjans, i també d'un rebombori entre els partits polítics. Mentre les dues grans formacions nacionalistes (ERC i CDC (CiU sin la U)) donaven ple suport als actes democràtics, així com el ecosocialistes, la branca catalana del PSOE lluitava per fer-ho veure com una consulta veïnal i el PP es planyia i berrejava sobre el trencament definitiu d'una Espanya que s'enfonsava en els fangs d'un socialisme podrit. Déu meu quin "sarao"!

Ja s'han fet les consultes, ja ens hem barallat entre nosaltres sobre a on s'han fet millor les coses. Recordem que a Osona, comarca MOLT catalana, es feia el mateix dia però organitzat per la plataforma comarcal i no la nacional, i el mateix dia 13 després de conéixer-se els resultats el cap de l'organització va donar queixa de que mentre a Vic havien aconeguit una participació de entre el 40 i el 50%, a la resta de Catalunya la mitjana voltava el 25%. Aquesta afirmació, en un principi va irritar a tota la gent que s'ho havia estat currant de forma diària per fer arribar el DRET A VOT a TOTHOM!!.

Ara ja s'ha corregit, ara ja estem tranquils, ara ja hem vist que el que ha passat no és més que un sentiment revifat, que existeix i que ha existit sempre, des de 1714 o més enllà per qui vulgui filar més prim. L'independentisme sempre ha estat, en menor o major mesura, una espineta que tenim clavada tots els catalans i que no podem obviar. Qui la obvia, no pensa en democràcia total, només pensa en el que un partit pugui arribar a fer al Congrés dels Diputats de Madrid.

Aquestes consultes, les del 13-D, no eren com la d'Arenys de Munt. Aquella era una manifestació independentista pura i dura. Les del 13-D, en canvi, són un pur acte DEMOCRÀTIC, que serviria per fer-nos veure D'UNA PUNYETERA VEGADA que com a poble tenim dret a decidir si SÍ o si NO, ja que a la papereta de la consulta hi deia "Està d'acord que la Nació Catalana esdevingui un estat de dret, independent, social i democràtic dins de la Unió Europea?": "Sí" "No". El no es podia votar igual que el sí. Si el no hagués anat a votar, segurament s'hauria arribat a una participació més elevada i alhora més representativa. I no només va faltar-hi el no, sinó tots aquells que no creuen en el poder d'un sol vot.

Jo sóc demòcrata, i entenc que hi hagi qui dubti de la democràcia actual, però no entenc que hi hagi gent que es posi en contra de les consultes. Negar-se a veure una realitat no l'elimina, és un tema que tractaré més endavant. Si no s'aclareix si els catalans volem ser independents, no es respectarà una realitat que existeix i seguirà viva mentre no se'n facin una idea aquí i a Espanya.

Salut a tothom. Visca la democràcia.

dijous, 26 de novembre de 2009

Piña y fútbol


Desde que el Barcelona se llevó el triplete en un mes de mayo histórico, la liga española ha sufrido un pequeño cambio: ahora resulta que el mejor equipo es el que más dinero se gasta. Por ejemplo, cuando Herr Florentino hizo su OPA (no diré hostil, que lo fue, pero no lo diré) a todo jugador que se pusiera remolón con sus cláusulas y su amor por sus clubs (este último directamente proporcional al del club hacia su preci..perdón, jugador), pareció que el Gran Triplete pasara a ser algo que el Real Mandril ya había ganado antes de disputar ningún partido. Parecía que no tuviera que pasar antes de marzo o abril, pero el Alcorconazo en noviembre ha demostrado lo que la lógica prescribe: sólo gana quien juega bien (o quien sabe jugar). También se puede decir que un triplete no cuesta 300 millones de euros. Este domingo 29 de noviembre de 2009 es posible y probable que el Madrid gane al Barça el clásico en el Camp Nou y se ponga a cuatro puntos, pero el sueño de un triplete blanco tendrá que esperar, al menos, hasta el año que viene.


Por lo tanto, la piña de hoy va para todos los que intentaron sofocar el calor en la Rambla de Canaletas con muchos millones y vacías palabras. Que sepan que la Plaza de Catalunya aún colea de la final de Roma y está lista para más historia.


Força Alcorcón!!

Sèm tornats!

Tornat després d'una llarga sequera... Calia posar ordre a la meva habitació, doncs ja no trobava ni els calçotets. Podríem dir que s'ha complert la màxima universal "Tot tendeix al màxim desordre". I no dic màxim en va, doncs es podria haver arribat a la situació que la roba de l'armari descansés a la taula d'estudi, que els meus apunts dormissin plàcids al meu llit i jo pengés a l'armari amb tot d'estris i éssers del tot curiosos i desconeguts. Ah, i el terra de la meva cambra d'intimitat semblava els voltants de Sarajevo durant la guerra serbo-bòsnia.

Tinc força ganes de recuperar el temps i línies perdudes, així que no m'estaré per res. Vaig passar pel barber i em va treure els pocs pèls que em quedaven a la llengua, així que "al loro!". No penso parar d'escriure fins que em tallin les mans. Llavors ja pensaré en deixar-ho, només per no tornar boig al meu possible (que no probable) escrivà.

Vinc carregat d'idees, de temes i de ganes, ganes de tenir el meu pensament més enllà d'una petita taula d'estudi amb fulls i fulls plens de grafit, tinta i recolliment.

Salut i peles!

dimecres, 24 de juny de 2009

Pinha entà l'Estat Francès


Lo monde crei que las nacions europencas son unicas, damb una sola cultura, lenga o entitat. Aquò es ver, mai que tanbén cresém que l'Estat aperten à una sola nación. Qual se pasa quan una entitat culturala essistent vòl renàisser? L'Estat "nacionau" l'aplaquís. Pas que l'aplaca directament, sol que posa pas los miejans entà que pòsque se desenvolupar aital coma la cultura nacionala. Es lo cas de lo catalan, lo bascón, lo cors, lo cèltic e pus enqüera un listage de noms de culturas "vençudas" per una armada culturala "nacionala". Es lo cas de l'Occitan, la lenga d'òc. Ièu soi pas occitan, mas senti dins lo còr lo meteis qu'un occitan de cos e d'èime: la passion vers lo país, la meuna lenga de pichòt e l'amor a la libertat.

L'Occitània es pas estada una nación coma l'ai ièu racontat, mai qu'es la región ont se parla l'occitan, lenga que ven de lo latin aital coma lo francès o l'espanhol. Lo pople occitan vòl pas un estat occitan, damb lheis occitanas e solament en occitan, mai que vòl que la França reconesca las seunas culturas minorishadas e s'ocupe de la recuperación de la lenga, que 50 ans enrièra era la pus emprada per los abitants de lo Miègjorn-Pirinèus.

Lo meu suport a la causa occitana e à la lenga d'Òc, que la craba lor manda una pinheta entà la politica lingüistica francesa

divendres, 22 de maig de 2009

Pinya per als casposos (i més petiteta per als de TVE)


La xiulada a l'himne espanyol de la final de copa del dia 13 de Maig (Athlètic de Bilbao - FC Barcelona) ha passat a la història com la que no es va emetre pel canal estatal, tot i repetir-se després però sense el soroll de fons. A Madrid s'han aixecat tot tipus de veus demanant disculpes expresses de les institucions implicades, desde TVE (dimissió inclosa del realitzador) fins als clubs esportius. Que si no es pot permetre l'ultratge als símbols nacionals, que si què ens hem cregut els catalans i els bascos, que si no som més que una colla de salvatges, que si la nació mereix un respecte i que si la llibertat d'expressió té límits, etc. Reposta: España podria haver estat una gran nació si no ens haguessin tractat com gossos desde fa 400 anys; els espanyols no respecten els símbols catalans, com la llengua o el país, així que nosaltres no estem obligats a respectar ni molt menys escoltar l'himne d'un país que no ens estima, i que a sobre exigeix obediència a canvi d'un trosset de pastís. Jo estaria molt orgullós de ser espanyol. Tenim ciutats magnífiques, cultures mil·lenàries i gent maquíssima. Però, és clar, sóc català, sóc una província conquerida, sóc inferior. Així no puc ser espanyol. No se'ns han guanyat, no ens han vençut. És més, era un cony de partit de futbol, no em vinguin amb rancúnies de pa sucat amb oli. El problema era que el Madrid no jugava. Així que senyors, es mereixen una bona pinya per casposos i curts de gambals. I als de TVE, ja us val.

Avís - Previ eleccions europees

Proposta de participació a les eleccions: jo crec que si arribem al 40%, podem considerar que ha estat un èxit, tant pels mercantilistes com pels euroguais. El mercantilisme és aquella doctrina que considera "el poble" com una eina per assolir certs objectius pràctics (productivitat i poder). Exemple: dreta neoliberal i patronals. L'altra opció, els euroguais, són aquella comparsa de gent que de cop i volta es transforma en un ésser súper europeu i súper guai. Aquests són els únics que sentirem xerrar aquests dies, sobre si el món pertany a les plantes o sobre la gran passió europeïsta que professen dia a dia. Quin fàstic de polítics: Aznar, torna!! Almenys amb ell sabíem què no votar...

dimarts, 28 d’abril de 2009

Pinya per als del "Qué!"


Tot i ser un tema greu, això de la grip porcona em sembla el nou boom mediàtic per als diaris sensacionalistes. Passant per alt l'errada tècnica de La Vanguardia (al número de dilluns 27 d'abril, a la pàgina 23, secció Tendencias, hi ha una explicació del virus H1A1 just a sobre d'un anunci d'una agència de viatges que organitza un creuer per Mèxic), tot i que mereixedora d'una pinya petiteta, con la de pi negre, vull donar la primera pinya als meus amics "indeseables" del diari "Qué!", i és que la cosa no falla: va ser sortir la notícia i va sorgir el titular ridícul: "Ya no habrá longaniza". Felicitats als redactors. Els recordo que hi ha una cosa que, per poc efectiva, es diu ESO, i que tot i no ser un métode brillant, t'ensenyen a explicar BÉ les coses. Jo crec que l'haurien de demanar encara que fós per fer els cafès. La cabra té la gràcia d'enviar-li una bona pinyada!

dilluns, 27 d’abril de 2009

Hoquei patins


He descobert que m'agrada molt l'hoquei. No només perquè el practiqui, sinó perquè m'agrada i en partits intensos hi poso l'emoció del joc. M'ha donat coses molt bones, tot i que a un preu a vegades injust.

Ahir va tenir lloc al costat de casa meva la final del campionat de catalunya de júnior, en la que contra els pronòstics inicials del campionat, el Barça es va proclamar campió davant d'un Voltregà buit i amb poca empenta. Cal imaginar un pavelló santcugatenc ple a vessar, una afició (mames) barcelonista a l'estil hooligan, un cort voltregana al més pur estil pagès emprenyat increpant a tot cristo, i un públic assistent indiferent però concentrats en el partit. El 2 a 0 era previsible. Potser durant l'inici de la segona meitat tot feia pensar en una pròrroga de l'1-1, però aquests culés no són de perdonar davant del porter.

El meu plany per als de Voltregà.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Inici

La Història sempre ha demostrat que són falsos tots aquells arguments basats en els sentiments, la irracionalitat o la conducta del subconcient humà. Tot i així, no és cert que TOT té la seva base inicial en els refugis d'aquests elements de l'home? Hi pensaré...
L'enquesta sobre si les cabres haurien d'anar lligades o no, ha obtingut 5 vots dels quals 3 han anat cap a "Només diumenges i dimarts a la tarda, cap allà a l'hora del te". Un bon exercici democràtic per a conèixer l'opinió dels ciutadans.

Si l'enquesta actual no es visualitza, feu-m'ho saber d'inmediat (comentari).

Adishatz!

dimarts, 21 d’abril de 2009

Ho sento si buscàveu els relats. Han marxat de vacances. Tornaran el 7 de maig

diumenge, 19 d’abril de 2009

Bon dia per la nit - Presentació

He volgut crear aquest blog per a estendre el meu dipòsit literari més enllà de les pàgines d'una mena de diari personal. No sé si és el més segur o no, però almenys, petits pensaments o històries que explicar les podré compartir amb algú més que el meu propi llapis. Hi ha grans literats que entenen el "blog" com un acte de vomitera racional, és a dir, un s'asseu davant del teclat, escriu tot el que li sembla i tan ample. Doncs bé, procuraré fer-los la pilota i després en seré la cabra del seu ramat que els hi clava un bon patac.

Intentaré ser el menys pesat possible però el més fidel a mi mateix. Bon vent i barca nova!