Les
paraules se les emporta el vent, només roman la lletra escrita. I la veu
gravada.
El
fracàs actual del procés es deu a una incapacitat mútua de negociar entre Junts
pel Sí i la CUP. Ho podem definir així de simple: dues formacions polítiques
que no estan a l’alçada de la circumstància. I a córrer. Valenta presa de pèl.
Quin tros de mentida, per l’amor de Crist Infant.
La CUP
hi pot tenir part de culpa, clar, com tothom l’hem cagat. Exabruptes,
indefinicions concretes, desinformació puntual, poca solidesa interna i jugar a
un joc de majories sense tenir les de guanyar. Però ja està. Teníem la raó,
teníem la nostra carta i ho seguim tenint tot. Que un seguit de personalitats
defalleixin m’omple de tristesa perquè no les hem sabut guardar, però, tot i
que tornaran, no m’importa. No vam venir a jugar. Vam venir a fer la guitza a
tot. Som la primera formació política que li ha plantat cara a Convergència en
aquest país. En sortim escaldats però se me’n fot.
Em
rebentarà que se’ns acusi falsament d’haver torpedinat una farsa pensada amb
malícia. Tot el que no inclogui el reconeixement de cada punt on Mas i CDC han
posat per davant l’estratègia de partit a avançar cap a la ruptura serà i és un
argument invàlid, tant sigui des de les eleccions del 2012 com fins el moment
actual. Les negociacions eren entre JpS i la CUP? No. Eren entre CDC i la CUP.
Rull, Turull i una cort de convergents postpujolistes s’han encarregat de negar
qualsevol interferència al pacte inicial de JpS per part de la CUP. A totes les
taules. A totes les converses. Humiliació rere humiliació, la CUP hem estat
disposats a acceptar aquest programa totalment ideologitzat. I quan només
havien de canviar el president, aquest s’hi nega. Tot això es podria haver
gravat però JpS, perdó, CDC no han volgut.
No he
parlat d’ERC perquè prou feina tenen a caminar amb tot allò que els penja entre
les cames ara mateix i seguir amb la campanya electoral que duen a terme des de
fa... I Mas? El supervivent resulta que té la visió política d’una guilla
coixa. A eleccions, que torni a perdre els 12 o 15 diputats de rigor, quedi
tercer o quart i a vestir sants.
"Si n’hi havia un marinero que venia de
l’Habana, se li gira un contratiempo i el marinero s’espanta. Ja en reclama
Sants i Santes i a la Virgen soberana; “el demonio és tan perfecto...” li
respondió l’altra banda, “...què me’n dares marinero si jo te saco de l’agua?”
[...]
“que mi alma n’és por
Dios, i el meu cos la mar salada.”
