Just abans de les municipals estava escrivint
un article magnífic sobre què no significarien aquests comicis. Ho vaig titular
‘La revolució que tampoc no ocorrerà’. Em referia al doble vessant amb el qual
es podien llegir els resultats de les eleccions i dels efectes reals i d’acció
que se’n podien derivar, acabant en una mena de conclusió similar almenys en el
corol·lari que se n’ha acabat extraient, tot i que jo apuntava a que no
passaria absolutament res.
El vot netament independentista ha pujat,
n’han pujat el nombre de regidors i d’ajuntaments afins al Procés. El vot a
formacions d’esquerra o succedani ha patit el mateix increment i a nivell de
l’estat s’ha muntat un ciri de nassos, que benvingut sigui. Però dues setmanes
més tard de les investidures tot m’apuntava a que molt no canviarà res, fet i
fet, i s'està demostrant així. Els enquistaments són profunds i la quantitat de rèmores és igualment
nociva i llast per a un canvi; la concepció del poder a l’administració
impossibilita qualsevol canvi real a gran escala seguint la lògica del torn
pacífic que impera des del municipi al govern estatal.
Les municipals han servit per fer fora
autèntiques deixalles polítiques d’arreu d’Espanya, i han demostrat que alguna
petita guspira pot encendre’s, però de cap manera no han mostrat la revolució
que pretenien ser tan a Espanya com a Catalunya. Pensar aquest canvi de papers
actual com una eina de transformació social i nacional definitiva es creure en
què els canvis vénen sols. Les municipals realment haurien sigut un element
revolucionari si s’haguessin plantejat com un acte de desobediència
generalitzat contra la lògica del poder establerta tant a la Constitució com a
l’Estatut.
Establir els municipis com un apèndix de
l’Administració en limita el poder de vertebració real i autèntica del
territori, d’autogestió ciutadana i de participació vinculant de tots els
catalans. Perdre la revolució municipalista és perdre l'oportunitat de guanyar
un país allunyat de la lògica estatutària, actualment amb una manca evident de
cohesió territorial i una limitació altament tòxica de construcció d’una
societat justa, equilibrada i conscient de la seva identitat. Concebre la
gestió municipal com una reunió de veïns de l’escala ens tanca a un país subjugat
a les decisions partidistes dels caps de cartell de cada formació, reduïts a
l’esquema provincial del segle XIX i una dialèctica centrada en mantenir
Barcelona com un pols per a tot.
Pensar com s’ha fet en les municipals com una
prova de força després del 9N i una prèvia del 27S és reduir el país a les tertúlies
de la CCMA i el Grup Godó. Les lliçons de la Història sovint són fatalment
oblidades o menystingudes: el 14 d’abril de 1931 es va muntar prou grossa com
per veure que el poder resideix on més a prop és de la gent. Si aquestes
municipals s’haguessin plantejat realment com un acte massiu de desobediència i
subversió de l’ordre, com l’autèntic referèndum tan social com nacional que no
se’ns ha deixat fer, s’hauria pogut fer una autèntica campanya de suport a la
independència que hauria acabat amb un més que segur major nombre de vots,
candidatures i ajuntaments aliats amb la parafernàlia aquesta del nou país.
Ja compto que el debat democràtic a Catalunya té un límit superior que es diu Espanya sota el qual és impossible fer-hi res. No hi ha cap mena de solució pactada que ens tregui del col·lapse al qual estem arribant no ja entre dues administracions sinó com a ens nacionals contraposats. No hi ha cap alternativa més enllà de la ruptura o la subjugació total cap a l'Estat Espanyol per part de Catalunya, i de pas de la resta de nacions ibèriques i comunitats. L'opció federal té uns terminis que no s'albiren propers, ni tan sols en el cas que una força mitjanament disposada guanyés unes eleccions a Espanya. Estem condemnats a no entendre'ns dins un mateix país.
Aquestes eleccions (encara autonòmiques, constitucionals i transitòries) són una passa més del debat, del ja atàvic 'procés', el qual ja ni ens atrevim a adjectivar com a 'independentista', 'sobiranista' o vés a saber què. És un ens autònom que ha absorbit, dia a dia, tots els moviments a tots els bàndols i estrats socials i comunicatius, i ens té aturats en una realitat estranya de la qual no en sortirem fins d'aquí molt. Surti el que surti (a no ser que el suport a la independència superi els 90 escons o fins i tot el 66,6% dels vots, i tampoc), seguirem en el mateix debat, no haurem arribat enlloc i romandrem ancorats en una successió de setmanes i mesos on tot seran arguments i prou.
Amb una societat dividida, que no confrontada, i un país malfuncionant, sense les eines necessàries per sobreviure en cas de secessió (culpa en gran part de l'estat espanyol però també d'un autonomisme letal) ni el suport social romànticament desitjable, som en un atzucac del qual només en sortirem amb una desfeta de les institucions macroterritorials i una cohesió municipalista ferma, que ens ha de dur a un repudi de l'ordre actual on la nostra democràcia actualment no hi pot lluitar. Volem una revolució democràtica real però estem anant cap a una litúrgia processal eterna.
El que ens faria realment símbol d'un país nou, diferent i referent seria una revolució democràtica on el poder fos realment repartit entre tota la ciutadania, trencant les opressions de classe i gènere; una revolució on realment el paper el tinguéssim els pobles, ciutats i comarques, els treballadors i els que hem promogut la secessió i la ruptura al carrer, i no els amos de l'opinió pública. Això, però, no ha d'ocórrer.
Aquestes eleccions (encara autonòmiques, constitucionals i transitòries) són una passa més del debat, del ja atàvic 'procés', el qual ja ni ens atrevim a adjectivar com a 'independentista', 'sobiranista' o vés a saber què. És un ens autònom que ha absorbit, dia a dia, tots els moviments a tots els bàndols i estrats socials i comunicatius, i ens té aturats en una realitat estranya de la qual no en sortirem fins d'aquí molt. Surti el que surti (a no ser que el suport a la independència superi els 90 escons o fins i tot el 66,6% dels vots, i tampoc), seguirem en el mateix debat, no haurem arribat enlloc i romandrem ancorats en una successió de setmanes i mesos on tot seran arguments i prou.
Amb una societat dividida, que no confrontada, i un país malfuncionant, sense les eines necessàries per sobreviure en cas de secessió (culpa en gran part de l'estat espanyol però també d'un autonomisme letal) ni el suport social romànticament desitjable, som en un atzucac del qual només en sortirem amb una desfeta de les institucions macroterritorials i una cohesió municipalista ferma, que ens ha de dur a un repudi de l'ordre actual on la nostra democràcia actualment no hi pot lluitar. Volem una revolució democràtica real però estem anant cap a una litúrgia processal eterna.
El que ens faria realment símbol d'un país nou, diferent i referent seria una revolució democràtica on el poder fos realment repartit entre tota la ciutadania, trencant les opressions de classe i gènere; una revolució on realment el paper el tinguéssim els pobles, ciutats i comarques, els treballadors i els que hem promogut la secessió i la ruptura al carrer, i no els amos de l'opinió pública. Això, però, no ha d'ocórrer.