No sóc de classe obrera. No sóc cap tipus de
proletari ni la meva consciència és la de qui treballa per sobreviure, ni la de
la meva gent ni del meu entorn. Conec els meus orígens, no crec en l’orgull de
classe (perquè no puc) ni de nació i no en penso fer cap carta de presentació.
Vinc de dos mons força separats en un espai molt reduït, i tot el que sé i sóc
ara ho he après fora i dins de casa. Ho agraeixo tot a qui calgui però la
consciència me l’estic guanyant jo sol. No tinc molt clara, tampoc, la utilitat de la certesa de ser tan català
com qui més i com qui menys, i com qui no vol ser-ho, que ho deixa de ser fins
que ho torni a ser. El que no deixo de ser, segur, és ser dels de sota.
Qui són els de sota? Molts més dels que pensem
i no tants com voldríem que fossin conscients del que són. Els que cada dia es
lleven sense saber si demà serà un dia com a mínim igual al d’avui, els que
saben perfectament quin dia de la setmana és i què vol dir, encara que no
vulguin saber-ho, no tinguin la capacitat de saber-ho ni puguin arribar mai a
entendre-ho. Són tots aquells que són injustament iguals a qualsevol altra
persona. Gent que té petits i grans somnis (o cap), consciències més o menys
doloroses (o tota la intenció d’esborrar-les), pors infinites o absurdament
inexistents. Tota la gent de sota que vivim a Catalunya som desgraciadament a
sota. A sota... d’on? Ja ho he dit: dels de dalt.
Qui són els de dalt? Gent que ho sap, gent que
no i bèsties impersonals amb cos humà i rostre de murs d’acer i llum.
Què diferencia a la classe obrera, els de sota
dels de sota, de la resta? Que si mai han tingut consciència de ser (la resta),
aquesta ha marxat i no sembla que vulgui tornar; que dins de la societat és
l’única que majoritàriament es nega a ella mateixa, no es reconeix i se situa
com a enemic de la classe obrera; que no té el poder (ni el tindrà en molt de
temps) de controlar els mitjans de producció ni de supervivència, menys encara
si no recupera la seva pròpia realitat. Els altres no han tingut mai
consciència de classe perquè mai no ha calgut. I no té per què, almenys, ara
mateix. Podríem parlar que la classe mitja, aquest tòpic neoliberal que cada
dia que passa perd sentit en pro del que en podríem dir no-classe, viu en
l’entelèquia de no ser partícip de cap moviment social perquè no li pertoca: el
sistema que l’ha dut on és l’ha fet ser senyora de la seva condició, una mena
de gràcia irrenunciable fins i tot després d’haver desaparegut. La classe mitja
no es pot revoltar contra qui la convertit en un ens capaç d’allunyar-se de la
supervivència i passar a la tranquil·la essència. Anodina, asèptica i maleïda
essència (burgesa). Beneïda sigui.
Què ens diferencia als catalans del Principat
de la resta d’espanyols? Res. Res a part que ara mateix tenim l’opció real de trencar
Espanya, com sempre hauria d’haver sigut l’objectiu de la classe obrera i els
pobles de l’estat, i ells no. Això no fa que siguin millors ni pitjors, ni que
ningú de nosaltres tingui un sol bri de destí emmarcat en on hem nascut, com
hem nascut o qui hem nascut i que aquest sigui diferent en cas d’existir.
No vol dir res si el que hi ha entre cella i cella es diu consciència i aquesta
és l’ésser en si sense dilacions.
Hi ha identitat, doncs? I tant. Casa teva, el
teu barri, la teva ciutat, el teu entorn, els teus veïns, la teva escola, els
qui t’estimen i els que t’odien i les voreres dels carrers on t’hi pelaves els
genolls de petit i de gran. I ja està? No. Hi ha moltes més coses. El que
escoltes i com ho escoltes fa molt a la teva identitat, i la manera en com ho
sents, la música i el to. Tot. I si resulta que hi ha qui vol canviar aquesta
música perquè sí, doncs potser és que no t’hi vol, als teus carrers. I te’n vol
fer fora, i te’n farà sempre que tu et deixis. I si no et deixes, et vindrà amb
la seva llei, les seves armes i les seves veritats. Et canviarà la història, te
la farà miques i t’explicarà mil contes on tu hi jugues el paper desencantat,
misèrrim i vençut, i un cop t’hagi dit tot el que has de deixar de ser, et
canviarà l’escola, el barri i els veïns i te’n farà un món nou on tu ets
l’assimilat.
I aquí ens hem trobat, on els de sota i els
que ens fem dir catalans tenim les identitats robades, perdudes o trasbalsades,
recuperant-les quan podem i lluitant-les ben bé no sé per què. Per què les
barrejo? D’aquesta identitat, perduda o no... en podem dir nació? En podem dir
pàtria? Clar. En podem dir classe, també. Hem deixat de ser alguna vegada res que ens defineixi com a
col·lectiu, tan catalans com treballadors? Tenim històries paral·leles que
curiosament recorren els mateixos camins. Sempre que han sonat bufetades qui
n’ha sortit rebent han sigut les classes populars i els pobles sense armada. I
com a poble sense armada, els catalans tenim
el llastimós reconeixement d’haver rebut tant com qualsevol altre poble
colonitzat, davant dels silencis del món que ens envolta. I com a mà d’obra
d’un petit paradís industrial (ara aparador de la nova economia turística), cal
que ens reconeixem com a mitjà de producció utilitzat per a la supravivència
d’uns quants. Això és identitat.
Hem sigut utilitzats al llarg dels darrers 300
anys tant des de dins com des de fora. Tant com a catalans com per classe
popular. I una mena de bogeria col·lectiva ens recorre l’espinada cada vegada
que ens recorden les estaques que ens han clavat des que el poble és poble i
aquest té una identitat. Els de baix, els de sota, els que queden a la part de
fora del mapa. Els que han dut sempre la càrrega de ser el boc expiatori dels
qui tenen l’ànima venuda als altars del poder. Però això ha d’acabar.
Reconeguem l’assimilació. Reconeguem el camí
de qui marxa lluny de casa buscant el que li priven aquí. Reconeguem la misèria
de qui lluny de voler confrontació canvia d’idioma en pro del respecte.
Reconeguem la pau que guarden les pistoles de qui ha buscat la guerra per
guanyar la terra, la seva i no la dels altres, la que no havia de batallar per
res fins que vingueren de fora a prendre-li la casa, la feina, la vida.
Reconeguem aquesta pau en els carrers de la Barcelona més brillant, la més
fosca, la més roja i negra. La Barcelona de 1714, la de 1868, la de 1909, la de
1931, 1934, 1936, 1937. La Barcelona de Villarroel on van penjar el cap de Moragues durant 11 anys, la que bombardejà Prim, la que bombardejà Espartero, la dels carlins, la de Salvador Seguí, la d’Andreu
Nin, la d’Ortiz, la de Macià, la de Puigantich. Reconeguem la Catalunya amb
tota la seva història, marcada per la derrota com a poble i la submissió cap
als amos. Reconeguem la Catalunya que no cal inventar perquè sempre ha estat
allà.
El crit que pinta murs amb paraules de
Companys per tot el territori: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem
a vèncer.”, molts el resolen amb un simple “Tornarem” carregat de significat i
sovint resumit amb l’anhel de renéixer del poble català. Jo dic, doncs, que no
em serveix. Seguim a sota, parlant català, defugint l’assimilació i recuperant
identitats que mai no havíem perdut. No tornarem mai perquè mai no ens han fet
fora.
