Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dijous, 30 d’abril de 2020

No ens sabem morir

Aquests dies estem perdent gent estimada, persones properes planyen la dissort els seus i qui més qui menys ens anem quedant més sols. La solitud que espanta i es fa real és l'autèntica fi del món, que és més quotidiana del que volem admetre. Els vells sense sort es moren en residències mig abandonats pel sistema i pel nostre menester diari, oblidat de cures i entregat al consum d'hores i hores buides. Hores buides que ens fan viure, ves. Mataria per aquestes hores eternes. Per no fer res.

No ens sabem morir, no sabem enterrar els morts. Cadascú sap com s'ho ha de fer, per deixar descansar els seus i plorar-los, i les professons van per l'estómac com millor poden. Perquè els estómacs són allà per aguantar el món. Tothom sap que si Déu existeix és als budells. I dramem pèrdues de la mateixa manera que dramem robatoris, sense fer cas a l'estómac. El cos ens demana trinxar-nos com pupil·les de penitència, amb les esquenes ensangonades teixides de culpa, pecat i redempció. Oblidem els morts en el moment que es comencen a morir, som tan narcisistes que només pensem en nosaltres mateixos, en el nostre pobre pàncrees secretor d'insulina que ens destrossa l'ànim amb els sucres amunt i avall.

És l'única explicació que trobo al fet que encara no ens morim per la pública. Volem no pensar-hi tan fort que encara hem de pagar el sou de mesos per acomiadar parts de la nostra vida, sobretot a propietaris de cases i cotxes enormes i cars. I que el paperam que fem és com qui fa la declaració de renda. Hòstia puta, que és un mort, que era una persona, que és tota una vida que se'n va, que no ens podeu obligar a seguir no sé quin coi de procediments. Que no el vull per res, aquest cadàver, que vull que se'n vagi bé i tranquil i no pensar en que m'arruïna que se'n vagi, que li vull oferir el millor pel meu cos i pel seu estómac inert.

Hem d'afrontar les morts com el que són: persones amb qui canvia la nostra relació. No podem deixar que se'n vagin enmig d'un tràmit opac i ple de beneficis. Reconec que la feina d'enterramorts no és la que voldria per mi, però necessito que tinguem un debat greu sobre com morir-se en comú. Sabem que morim sols però no pot ser que ens deixem anar d'aquesta manera.

1 comentari:

Josep ha dit...

Bones reflexions. Saps una cosa? Encara no he fet testament.