Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dilluns, 6 d’abril de 2020

L'abril és el millor mes de l'any

No sóc el primer que ho diu ni segurament el darrer. Però el sol que entrava avui per la finestra no pot ser dolent. De petit sempre esperava aquest mes, el del meu aniversari, i en gaudia com l'inici del final de curs, de les sempre boniques vacances de Setmana Santa i les escapades a la mar. Curiosament, la vida sempre es pot estroncar en els seus millors punts.

Fa vint anys que mon pare es va posar malalt. Just aquesta època. Van ser uns mesos molt cardats i tot es va tòrcer com una columna vaticana. Jo en vivia un xic al marge però des de llavors, com per un mal averany fortuït, em quedava sense la figura que tots els meus amics podien gaudir i jo no. Com un dòmino, ell perdia la salut, la feina i l'equilibri natural que fa que tot segueixi encara que pel pedregar. El veia poc sovint, hi podia comptar a vegades i ben bé mai estava bé. S'havia aturat. Alguna reviscolada, com la dels ceps immortals que treuen fulla però ja s'ha fos la vinya.

Tothom qui tingui un malalt crònic a casa (o ho sigui) sabrà de què parlo quan dic que és una via del tren amb sotracs que saps perfectament on acaba, i la marxa es fa lenta i forçada. Tens la màquina funcionant, però treu més fum que no camina.

Ara segueixo esperant l'abril i els seus dies de 20 graus, de mans que no es refreden i poder seure a l'aire lliure sense 3 capes de roba. La il·lusió dels dies més llargs i sopar amb llum. Enguany és prou icònic, doncs s'albira un final pel que només era una grip. Algun dia els passarem pels ganivets.

Hi ha molta gent que ha perdut i perdrà els seus, i la mala hòstia de saber que no s'hi pot ser, que la soledat se'ns menja i se'ls endú. Que no hi haurà abraçada ni reconciliació a l'extrema unció. Que la carn es fon i no hi hem sigut per ni tan sols dir que tot va bé, que descansis i ja ens veurem. Que aquí no s'oblida ningú.

Jo fa 20 anys que estic passant el dol. El dol és un acte diari que es treballa de mica en mica. Quan dimecres a les 0.15 moria mon pare, jo ja feia setmanes que sabia que no el veuria mai més. Ho tens dins, no saps com hi entra però s'hi queda. Ja hi era, de fet. Des que es va llevar un dia i va saber que es moriria malalt, fa molts anys, i tot el que hem fet ha sigut acompanyar-nos. I estimar-nos, a la nostra manera, sense escarafalls. Anar bastint el dolor sense desmesura, que no es trenqui.

Caldrà passar comptes amb tothom qui ha aconseguit que aquest país no pugui permetre's acomiadar els seus sense posar en risc a la resta. Fins que no arribi, però, acolliu-vos amb respecte i cuideu-vos. Tingueu-vos compassió i fermesa alhora: no s'hi pot fer res, ara. Ja ho fareu. Hi ha persones que se'n curen i que, abans que personal sanitari, són gent que plora. Plora per vosaltres i fa que el tràmit de morir-se es faci el millor possible.

És important morir bé, i per fer-ho cal ser conscient que no pot morir ningú per tu. Una partida de cartes macabra: un se'n lleva, l'altre seu i el joc continua. Mors tu, mor la teva carn i no hi ha fil que te'n salvi. Però és bo pensar que quan es plora la mort no es plora el mort, sinó la dissort de seguir vius essent un de menys. Encara us podeu gaudir de vosaltres i del que us envolta. Gaudiu, és important.

5 comentaris:

Josep ha dit...

Text colpidor, i refotudament realista.
Una abraçada confiança.

Nacho Ferrer ha dit...

Moltes gràcies, de debò!

Carme Vilaró Rovira ha dit...

Jo també esperava l’abril, mes del meu aniversari i de l’aniversari del meu pare.
Ell el 17 i jo el 19.
Però... un 18 d’abril de matinada, la meva mare amb només 60 anys es va morir d’infart...
La vam enterrar el dia que jo complia 34 anys.
L’abril, aquest més q el sol, el cel, els prats i els nius d’orenetes em volen consolar però... no n’hi ha mai prou. El dolor persisteix.
(Un text preciós el teu. Gràcies!)

Nacho Ferrer ha dit...

Moltes gràcies, Carme.

Cesk Freixas ha dit...

He plorat llegint-te. Hi he vist el meu novembre de fa 3 anys, quan el pare va morir després d'una malaltia crònica incurable. El dol també és una carretera, un peatge, potser. No ho sé. S'hi pot viure i fins i tot es pot habitar. Al cap de 3 setmanes va néixer la meva filla, i encara no sé com sostenir amb les mateixes mans el dolor de la pèrdua i l'alegria de l'arribada. La vida és fotuda, i sort de les paraules i la literatura, que ens abriguen. I ens despullen. Escrius molt bé. Molt.