Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimarts, 17 d’abril de 2018

Folklore

Una de les paraules que cal odiar més que qualsevol altra en el català d'avui dia és folklore. Folklore vindica la part més encartonada de qualsevol expressió de cultura popular que aparegui pels nostres espais polítics, civils i socials, allò que es destina a ser una imatge buida del que altrament era quelcom viu. La solidaritat, les proclames enfervorides, els desitjos alçats a viva veu enmig d'un camp literat d'expressions profundes que no esdevenen res. Tot això no és res si no va acompanyat d'un acte material que llevi les paraules del seu cadenat eteri i les transformi en fets tangibles que ens treguin de la letargia.

Les paraules són també imatges, són éssers plastificats en un discurs i en unes direccions opaques i ben visibles alhora. Són titulars prefabricats en una premsa controlada per interessos molt concrets i molt coneguts, en polvos mal pal·liats i sopars travessats a l'estómac de mala manera. Són identitats frustrades i són poble passant sobre polítics com un tractor.

500.000. Un milió. Una muntanya de persones quietes davant la càmera que no ensenyarà al seu públic el que aquest no vol veure. Si algú es pensa que convocant manifestacions massives es convencerà el món que ara sí, aquesta ha de ser la bona; els nostres veïns, els que donen suport a les estomacades democràtiques de la policia i els que s'ho miren amb plaent indiferència, aquests que volem convèncer; els senyors i senyores que s'ho miren des de dalt del presbiteri, on ho manen tot, i que ens han perdut la por - tot això no es convenç amb folklore.

Si vas voler posar la por al cos d'aquesta gent, si vols que s'asseguin a negociar, si vols que se sumin al que estàs fent, si vols que vegin que canviaràs la realitat i que s'hi han de posar de bones o no hi seran, si vols convèncer a algú que faràs el que dius que vols fer, ho has de fer.

Tota l'acció de l'independentisme ha ocorregut com una reacció a la repressió sistèmica de l'estat, a la guerra bruta i soterrada d'aquesta Espanya fastigosa. L'única acció propositiva ha sigut justament la que ha desencadenat la resposta més autèntica dels límits de l'estat de dret i la societat civil, i era l'única que ha sumat, tal i com s'ha vist, més suports que mai. L'1 d'octubre, el 3 d'octubre, el 8 de novembre. Tots els efectes d'aquells dies són el que ens han fet existir salvant-nos de diluir-nos en res. Si busquem parapetar-nos en el folklore dels símbols, les jugades mestres i l'aparador lasciu de les imatges boniques ens quedarem més sols encara i més buits que mai.