Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

divendres, 30 de març de 2018

Ovidi 4

L’espectacle és a punt de començar i ja saps que el que veuràs no és normal perquè hi ha whisky sobre la taula. Jameson, Irlanda, entre Derry, Long Kesh i els camps d’Athenry, perquè a la guerra s’hi va amb les cançons preparades i el pap ple. No és normal tampoc perquè el moment no és normal ni ho ha de ser. Cuidem-nos, en diuen, sense exclamar què vol dir això exactament. La figura d’un cantautor sonat i amb un valencià suau, tendre i massacrat per anys i anys d’odi. Viu, tot i això.

La torradora habitual de cites ben disparades, com una tachanka lenta, a càrrec del millor soldat que podríem tenir els que ens agrada que la veu vagi caient a mida que creix la brutalitat del que es diu. Totes les veritats són brutals. Afinar la guitarra i que soni la veu de Mireia Vives, País Valencià fet veu fina i esmolada perquè aquestes setmanes necessitarem que ens cantin com millor es pugui. I colem-hi més poesia perquè el que es canta ja ens ho coneixem totes i caldrà que aparegui la veu del blues més greu, sever i dur com un cop de puny d’un Mosso d’Esquadra a un manifestant que ofereix resistència pacífica contra la Policia Nacional o la Guàrdia Civil. Ho escric en català perquè en el nostre idioma també es poden dir les pitjors paraules, que per això el tenim. Borja Peñalba i la seva mania de fer-ho bé tan a sobre com a sota. Quina animalada de personatge.

David Caño és la nota que, a oïdes d’aquestes línies, fa més de figurant, en principi. Però potser és la ignorància i la mala praxi habitual dels illetrats com servidora de rebutjar la poesia pel fet d’haver quedat obsoleta passat Verdaguer i Maragall. Amb ells es va acabar el contacte entre el poble i Déu, i van haver de venir Espriu, Papasseit i Estellés per fer que el poble es connectés amb ell mateix. A l’Ovidi 4 del Teatre l’Aurora d’Igualada va passar més o menys això. I, de fet, des d’Olot ens van plasmar com ningú que, efectivament, los del sud ens mataran a tots. Cal entendre això, més enllà del cofoi bufonatge, perquè tenim el país fet una merda.

Plorar, riure, observar com la malta barrejada va pujant al cap dels energúmens de l’escenari mentre el missatge va quedant cada cop més clar: no ens traureu d’aquí, puix que en sortireu escaldats. Érem a casa perquè vam veure el mateix que hom fa a casa seva amb els amics: cuidar-se. Cadascú com bonament pugui. I elles, a primera línia, i ella, sempre un pas endavant, perquè l’Anna no es toca. Ni a ella ni a cap de les imprescindibles, que ho són totes.