Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dijous, 14 de desembre de 2017

Els nostres morts

Cada dia que passa hi ha més persones que veuen clar que el que ha passat aquest darrer impàs de tres mesos no ens ho esperàvem ningú. Podíem aventurar que l'independentisme sortiria al carrer, que el govern anunciaria un full de ruta possibilista, adient als resultats més que previsibles d'un referèndum sense garanties (pròpies i impròpies), i que l'estat espanyol contraatacaria amb una judicialització més o menys moderada per por a perdre popularitat pel fet d'atacar un procés democràtic. Però no.

Setmanes més tard de l'1 d'octubre, ens trobem amb unes eleccions imposades on hi anem amb l'ànim de no fer-nos-hi massa mal, com a bloc independentista, per poder rosegar una mica d'autonomia tot esperant que no ens acabi de caure la darrera garrotada. Totalment a la mercè d'un estat dirigit per gent que ens odia i amb tota la llei i democràcia de la seva banda. Ells tenen els seus vots i ens els estan passant per sobre.

Què ha passat? Doncs que ens hem encolomat els nostres morts. No ens crèiem capaços de plantar cara a 10.000 policies per dur a terme una votació il·legal (perquè ho era i ho seguirà sent mentre seguim les regles democràtiques de l'estat, encara que es despenalitzés no m'importa quan) i ho vam fer: l'1 d'octubre ha sigut el major acte de desobediència civil d'aquest país i dels voltants. I sense poders estatals estrangers donant suport militar i logístic des del darrere. 2 milions de persones van anar a votar en un procés dut a terme gràcies a 300 mil homes i dones que van estar 72 hores permanentment mobilitzats. És que hi penso i m'entren ganes de tirar-me pel balcó.

Ens van apallissar, ens van deixar el cos desfet perquè era impossible quedar-se com si res després de veure la guàrdia civil i la policia nacional atonyinant iaies perquè sí. Encara no hi puc pensar sense tremolar. Quan em ve al cap aquell dia i tota la resta de seguida faig el que sigui per pensar en una altra cosa. M'abandono a la vanitat i el gaudi ràpid de qualsevol merda. Aquests desgraciats m'han deixat el cap pitjor del que el podia tenir.

Vam sortir al carrer a guanyar-nos el nostre país i ens hem trobat una colla de tacticistes i estrategues mediocres que no han sabut gestionar la victòria. El dia 1 guanyem, el dia 3 paralitzem el país i anem més calents que els forns de Satanàs i ningú pren mal perquè no hi ha moment que no surti el paranoide de torn a calmar els ànims i dir que havíem d'esperar al Govern, quan teníem les eines (gent i cotxes) per esclafar-los. Aconseguim estar més o menys tranquils sense matar ningú i arribem al dia 10 disposats a tot. A TOT. Qui digui que no és que s'enganya per autocondescendència.

Ens vam trobar que el govern i JpS no tenien la més remota idea de què fer. No havien pensat res i tot fa pensar que no s'esperaven que l'1 d'octubre anés com va anar. No sé si esperaven que ens quedéssim a casa en veure el primer picoleto diagonal amunt o que entreguéssim les urnes al primer mosso d'esquadra que amablement ens digués que allò no ho podíem fer, però està clar que no esperaven que la gent fes el que volia fer. La voluntat popular es va expressar de forma física i amb això, dins del marc mental de la revolució dels somriures, no hi comptava ningú.

D'aquí a la suspensió de la declaració, allargada en el temps fins el 27 i posada de manifest quan el mateix dia l'estat anuncia la supressió de l'autonomia, hi van 4 setmanes on la violència policial queda impune, el marc mental de l'independentisme comença a preparar unes eleccions autonòmiques trinxants i els representants públics queden a mercè i presó de l'estat, i tot el que s'ha fet és delegar, per part de la ciutadania, la capacitat de decidir què fer com a bloc a la improvisació del discurs tenim la raó i la democràcia sempre guanya. A la queixa, al recurs judicial i a la campanya mediàtica, sense opció de guanyar en cap dels fronts.

Podíem impedir que detinguessin a ningú si haguéssim fet la DUI com tocava, si l'haguéssim defensat igual que vam defensar urnes el dia 1. No ens van deixar, no ens van permetre ser el que havíem esdevingut. Mireu, si no, a què anem a aquestes eleccions: a impedir que Arrimadas sigui presidenta. Sabem que si aquests miserables entren a la Generalitat ho destrossaran tot, serà la fi efectiva del procés i l'independentisme quedarà en un folklore paupèrrim i unes fotos precioses que faran vergonya mirar.

Jo no sé com no se'ns cau la puta cara de vergonya veient justament les imatges de l'1 i 3 d'octubre i el 8 de novembre. Gires el cap un moment i veus a Rovira somicant a un debat trampós, Puigdemont envoltat de misticisme electoral quan realment és el president a l'exili d'una república mal proclamada i la CUP carregant-se de raons davant de l'impossible, que és guanyar per la institució el que s'ha de seguir guanyant al carrer. No ens queda una altra que votar-nos de nou fins a l'extenuació perquè podíem haver guanyat la república aquells deu dies d'octubre i ens vam perdre.

Ara tinc por, i la por que tinc de veure com podem perdre el poc poder que ens protegeix ara mateix m'encega de veure què podem fer a partir del dia 22 si guanyem. Hem de guanyar com sigui, i tornar a començar.

1 comentari:

Josep ha dit...

No es pot votar amb por. I per por no es pot deixar d'anar a les urnes.