Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Fe i destrucció

Tota la vida he tingut por del buit i de l'existència finita, de la mort i de la no continuïtat del que hem arribat a entendre per l'ànima. He pal·liat aquesta por amb la meva educació d'escola i família devota, anant a missa els diumenges i guardant-me de pecar en dies sants, i n'he tret un rèdit personal comparable a drogar-se. No m'he drogat mai, ni tan sols tastat un peta, només he begut i bec en quantitats regularment abundants passant per períodes d'abstinència clínica autoimposada. Dic això perquè no sé com és drogar-se, però al final me'n puc fer una idea seguint les bajanades que diu, explica i amaga tothom.

Nego d'entrada que vulgui assimilar la idea certa que la religió, com tantes altres idealitzacions materialitzables, sigui l'opi del poble. Vull ser cada cop menys categòric amb tot perquè al cap i a la fi podria ser ben cert que fóssim aquí per res o per tot, i no caldria anar abrasant el personal amb les nostres conviccions. De forma preventiva, s'entengui. M'agrada veure que podem ser gent bastant normal tot i els honors que ens pengem una mica entre tots. La religió, per tant, és per cadascú un element propi, impropi, imposat i defenestrat de la manera més humana possible.

La religió, la fe i la litúrgia de cada element místic que ho acompanya són cultura popular, elitista, clàssica, moderna en un sentit brutal i mil aspectes més. Són essències primitives punyents en els nostres cossos que ens emanen de forma latent a les nits en vetlla, als matins més sòrdids enmig dels braus de la civilització o a les tardes més reposades després d'un dinar amb amanida verda i pit d'indiot a la planxa. Barret de palla i peus a la riba de la platja. La fe és fe en tots els moments i se sol reconèixer només en estats extasiats de la matèria humana, com quan ens enfonsem en un marcador advers i el Madrid aixecant Champions o quan sabem perfectament que la bota d'un argentí és un apèndix diví.

La fe també és fe quan Jordi Savall i Montserrat Figueras es van trobar sota guiatge celestial per repassar tota la història musical, fent brollar tot l'amor i tota la ira que el nostre imaginari sobre Déu ens permeti als habitants que hi ha des de Fisterra a Istambul. Amb el meu company de pis vam arribar a la conclusió que clar que s'havia de creure en Déu si aquest permetia aitals belleses musicals sorgides de ments mecànicament perfectes davant les partitures.

Tot això és tan cert com el fet que simplement l'humà sigui capaç de coses que ens semblen increïbles sense inferències divines de cap mena. La veritat m'importa poc. El que sí que m'importa més és que aquesta idea mística, aquesta idea bella, aquesta idea que ha menat a la construcció d'imaginaris infinits sigui un element imprescindible i necessari per una altra construcció: l'estat religiós. La religió, l'acte de transformar una inquietud humana en una doctrina social que atorga un poder a una conducta, és una creença i una estructura, i al llarg de la història aquesta estructura ens ha absorbit com a espècie. La religió marca la societat perquè hi delimita de forma molt precisa una finalitat: néixer, créixer, reproduir-se i morir dignament. Aquest fil natural de la vida té un sentit amb la religió.

El que és molt fàcil veure des de la negació de Déu, el nihilisme i el plegat de Schopenhauers que corren per arreu lliures i sense que malauradament ningú els dispari és que cal acabar amb aquesta construcció social religiosa i abocar-se al lliure albir de l'existència. El que no és tan fàcil és prendre la via khemèrica de la situació i acabar realment amb tota estructura social aliena a l'home, incloent l'home a la llista de coses que cal exterminar. Traient aquesta petita baula sobreeixida del discurs, podem observar la vida com un ens únic que es pot lloar o no però sobretot viure sense la imposició d'una veritat possiblement absurda.

La religió ha copsat tots els afers infinitament petits de l'existència des d'una treballada cursa cap al cel del poder per després tornar a baixar i convertir-se en una essència popular que ho lliga tot. L'explicació bíblica de la vida en tots els seus versicles és una obra d'art aconseguida a base de sang. La presència de la fe a cada cantonada és una victòria a llarg termini de la religió, que a través de l'Estat ara és una espècie protegida per molt que el règim liberal-capitalista occidental faci veure que se la vol carregar substituint-la pels diners. No m'agrada fer servir paraules pròpies de gent llegida, entesa i sobretot molt pesada, però la deconstrucció que m'estic marcant és força èpica.

M'és molt difícil no emocionar-me amb la saeta del pas de l'Esperança Macarena, amb la força bruta i neta de les passes dels portants (costaleros) de la Setmana Santa andalusa. Reconec la fe més bella en la música religiosa de totes les èpoques. Se'm posa la pell de gallina amb el pas de la Dansa de la Mort enmig d'un silenci absolut de mil persones obrint-se al seu camí (la de Manresa és espectacular). M'és obligada la visita habitual als temples de la cristiandat com el meu Monestir, la capella de la Moreneta, parlar amb ella que sé que m'escolta sempre. Santa Maria del Mar, la Seu de Lleida, el vertigen de la catedral de Girona. La rosassa de la de Tarragona. La llum i la pulcritud de totes les pedres. Jo agafo tots aquests actes de fe dins els aprenentatges de la humanitat, i em són igual de propis que la barbàrie salvatge de descarregar un castell límit amb els meus, de picar com mai els bastons, de gaudir del millor concert de la meva vida, de perdre el cor enmig d'un partit de futbol que ni tan sols seguia.

La religió és tot aquest acte natural. I plasmar-ho en un llibre és una deriva humana autocondescendent per pal·liar la buidor de la mort i el sensesentit de la vida i viceversa. Podria ser que Déu i el seu amor infinit no existís i que tota la gent morta d'amor mori exactament per això. Aviat només em quedarà el dubte de si cal cremar i derruir fins les cendres totes les esglésies d'aquest país i que cadascú faci el que cregui amb les seves respectives pàtries.