Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Trencat

Hi ha nits que t'adones trencat, atapeït per tu mateix i pel sentit capficat en una sola direcció. He après que quan res va com vols, tot s'escapa del teu control i no tens ni tan sols la certesa que estàs essent sincer amb tu mateix, quan tot és caos mediocre, t'has de plantar i refer-te. Un cop la vida no té cap més sentit que repetir els esquemes d'obrir i tancar etapes que et vius any rere any, a llarg o curt termini, quan veus que no vols ser un tu mateix més sense ànsia, plantar-se i refer-se és plantar-se i refer-se sobre el mateix sentit pèssim que t'ha dut fins aquí, així que tot plegat esdevé buit.

La buidor, però, és una font de vitalitat. Respectar-se a un mateix per mitjà de la buidor interior, la negació del neguit artificial i l'assoliment del content (que no la felicitat) és viure la vida de la forma més plena de la que s'és capaç si no s'és capaç de més.

El fet de fer pel simple fet de no ser conscient de la pròpia respiració, que és una bajanada com una catedral, ens atribueix la capacitat de fer el que ens roti. El lliure albir, aquesta indecència pre-civilitzadora, és l'expressió més senzilla i brutal de la que en som capaços. Ficar el cap dins l'aigua, reposar el cos al terra de casa, ennegrir les parets de l'habitació amb les mans, donant voltes amb els dits a totes les imperfeccions de la pintura. Dinar malament.

No tinc ni idea de quines són les fites a assolir en aquesta vida més enllà d'honorar pare i mare si mereixen tal honor. En el meu cas, cadascú a la seva manera, sí. Cuidar dels teus i ser-hi de la forma menys egoista possible. El món és un lloc diferent a les meves pulsions però em sé capaç de redreçar aquest vigor en l'entorn i fer-me necessari per altra gent. Fins on pugui, que sempre és molt.

Cal disposar la vida com l'amor propi que ningú més no omplirà. Cal ser-lo infinit.

Per això la militància en espais polítics i a la societat és imprescindible per mantenir la valentia, el cos sencer i el cap clar per circular per la vida lluny de ser un usuari d'un acte consum com pot ser viure. Transformar l'entorn a través de l'acció individual cap a l'acció col·lectiva és molt més important que ser la cara visible de res, que omplir la vanitat d'indulgència totalment prescindible, roïna i lasciva. La compassió pròpia és acceptable només si realment aquesta serveix per transformar el nostre límit en un punt més de l'espai. Ser-hi, ser-hi sempre per higiene i per entorn i per tendir a la unió de transformacions per no deixar-se'n cap i no prioritzar res.

Em costa lligar com voldria les meves essències i fer-les coherents amb la meva acció directa amb l'entorn, per excés de voluntat i per decés d'ímpetu. Tanmateix, és necessari, i sempre més que ahir, que de les pròpies capacitats en fem una oportunitat pels més propers per no allunyar-se i mantenir actiu tothora l'embat per deconstruir un món vell i fer-ne un de nostre. Cal saber-nos a una vida sense sentit però cal comprometre'ns a viure el que tenim de la millor manera possible.