Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimecres, 20 d’abril de 2016

En català, fill de puta.

Et lleves un dia qualsevol, amb tot el cap ple de merda, com és habitual en un moment com el teu, podrit i ple d'alienació. Et fas un cert fàstic perquè com sempre el que veus al mirall és el que hi ha: una cara que demostra buidor. Estàs buit per dins, per fora, et rebenta ser tu i odies que passi això. Faràs el teu cafè, o el que coi se't passi per davant perquè tampoc tens temps per res, i passaràs vestit amb el parell de pantalons que ja arrosseguen uns quants dies sense passar per la rentadora. Tens la jornada al cap i et fa la mandra de cada dia, distorsionada per les quatre coses que no saps si les havies de fer avui, demà o ves a saber quan.

Passes pel forn de camí al tren, demanes lo de sempre i la venedora et porta una altra cosa perquè no t'havia entès, li ho tornes a dir intentant vocalitzar i et diu que no t'entén. Li ho dius en castellà, "ah, bueno, ta bien, enseguida", pagues i te'n vas amb el bon dia més innecessari del món. Vas al tren, treus el bitllet fet caldo de la butxaca, piques, dues senyores discuteixen davant teu i et pregunten quina via és per anar a Sabadell, respons, dues vegades, diu que no t'entenen, respons en castellà, fan un gest d'agraïment i te'n vas a la teva via. Dubtes de si tirar-t'hi, se't passa pel cap el debat idiota que en farien els teus col·legues i passes de fer l'imbècil. Tampoc t'hi anaves a tirar, el món no mereix que et matis per ell. Que el follin.

Al tren seus a un seient lliure en un vagó prou buit. Al costat un avi recrimina a un altre passatger que s'hagi posat a remenar les seves bosses al prestatge superior just a sobre seu, ell no l'entén i l'avi li repeteix amb el poc fil de veu que pari, enfadant-se. El paio li respon que les bosses són seves, i l'avi ara en castellà li diu que no el molesti. No l'estava molestant, però l'avi l'havia d'increpar perquè mira, puto avi. Baixes, la ciutat t'espera amb l'aire ben amarat de quitrà i merda i puges els graons inflant els teus pulmons amb tot el que Barcelona t'ofereix. A un semàfor dos transportistes s'esbronquen, penses que molaria que es matessin allà mateix a hòstia neta. Enganxes una conversa en anglès del manat de guiris que hi ha pel centre, et sents part d'un aparador gegant i segueixes caminant. Dos turistes et demanen en un castellà d'aquest de Barcelona per baixar a la línia 1, respons en català dient que més amunt, per la boca aquella, i veus que fan un gest estrany. Et responen que no són d'aquí i canvies al castellà, indicant-los que cap a allà. Adiós y gracias.

Arribes a la feina. Treballes com sempre, malament i sense ganes. Te'n vas al bar a mig matí. El cambrer et pregunta que qué ponemos, li demanes un entrepà de llonganissa i un suc de préssec, ¿de pesa? ¿De pera? De pera no tengo, tengo de melocotón. No, no, de préssec, de melocotón mismo. Ah, vale, es que en catalán me pierdo.

A la tarda estàs fins la polla de tot i vols sortir a l'hora, que tens una entrevista de feina nova, a veure què. Sense il·lusió, com ha de ser, per si de cas. Hi arribes, et fan esperar vint minuts i pateixes pel transbord que no et torni a picar el billet, que són vint eurazos. Arriba l'entrevistadora i et demana com estàs amb un fil de veu íntim, intimíssim, com si no volgués que l'escoltessis. Comença la presentació amb l'accent propi del castellà de sudamèrica del nord i amb un to que sembla que li suï la xona tot mil vegades, recordant-te el que ja havies vist a l'oferta de feina, amb les mateixes condicions. Fas la teva intervenció amb el català amb que fas sempre les coses importants, el neutre, el de l'escola, el de la tele, el que no fa saber d'on ets. Et respon al cap de cinc segons que "en español, por favor", amb una expressió severa a la cara, quasi punt de ràbia. De cop perds tota la confiança, comences a fer respostes estranyes i no pares massa atenció al que et diu ella ni al que dius tu. T'acaba d'anul·lar i no saps ni com. Hòstia neta, finíssima. Directa a la galta.

Surts d'allà, ha anat prou bé, però tens una pinceta clavada a sota el pulmó. Vas a casa, jaus, obres el whatsapp i comences a fer el ritual de sempre.

Un altre dia en què a cap d'aquests els vindrà ningú a dir que "en català, fill de puta, que som a Catalunya".