Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dijous, 17 de setembre de 2015

La revolució que no ha d'ocórrer.

Just abans de les municipals estava escrivint un article magnífic sobre què no significarien aquests comicis. Ho vaig titular ‘La revolució que tampoc no ocorrerà’. Em referia al doble vessant amb el qual es podien llegir els resultats de les eleccions i dels efectes reals i d’acció que se’n podien derivar, acabant en una mena de conclusió similar almenys en el corol·lari que se n’ha acabat extraient, tot i que jo apuntava a que no passaria absolutament res.

El vot netament independentista ha pujat, n’han pujat el nombre de regidors i d’ajuntaments afins al Procés. El vot a formacions d’esquerra o succedani ha patit el mateix increment i a nivell de l’estat s’ha muntat un ciri de nassos, que benvingut sigui. Però dues setmanes més tard de les investidures tot m’apuntava a que molt no canviarà res, fet i fet, i s'està demostrant així. Els enquistaments són profunds i la quantitat de rèmores és igualment nociva i llast per a un canvi; la concepció del poder a l’administració impossibilita qualsevol canvi real a gran escala seguint la lògica del torn pacífic que impera des del municipi al govern estatal.

Les municipals han servit per fer fora autèntiques deixalles polítiques d’arreu d’Espanya, i han demostrat que alguna petita guspira pot encendre’s, però de cap manera no han mostrat la revolució que pretenien ser tan a Espanya com a Catalunya. Pensar aquest canvi de papers actual com una eina de transformació social i nacional definitiva es creure en què els canvis vénen sols. Les municipals realment haurien sigut un element revolucionari si s’haguessin plantejat com un acte de desobediència generalitzat contra la lògica del poder establerta tant a la Constitució com a l’Estatut.

Establir els municipis com un apèndix de l’Administració en limita el poder de vertebració real i autèntica del territori, d’autogestió ciutadana i de participació vinculant de tots els catalans. Perdre la revolució municipalista és perdre l'oportunitat de guanyar un país allunyat de la lògica estatutària, actualment amb una manca evident de cohesió territorial i una limitació altament tòxica de construcció d’una societat justa, equilibrada i conscient de la seva identitat. Concebre la gestió municipal com una reunió de veïns de l’escala ens tanca a un país subjugat a les decisions partidistes dels caps de cartell de cada formació, reduïts a l’esquema provincial del segle XIX i una dialèctica centrada en mantenir Barcelona com un pols per a tot.


Pensar com s’ha fet en les municipals com una prova de força després del 9N i una prèvia del 27S és reduir el país a les tertúlies de la CCMA i el Grup Godó. Les lliçons de la Història sovint són fatalment oblidades o menystingudes: el 14 d’abril de 1931 es va muntar prou grossa com per veure que el poder resideix on més a prop és de la gent. Si aquestes municipals s’haguessin plantejat realment com un acte massiu de desobediència i subversió de l’ordre, com l’autèntic referèndum tan social com nacional que no se’ns ha deixat fer, s’hauria pogut fer una autèntica campanya de suport a la independència que hauria acabat amb un més que segur major nombre de vots, candidatures i ajuntaments aliats amb la parafernàlia aquesta del nou país.

Ja compto que el debat democràtic a Catalunya té un límit superior que es diu Espanya sota el qual és impossible fer-hi res. No hi ha cap mena de solució pactada que ens tregui del col·lapse al qual estem arribant no ja entre dues administracions sinó com a ens nacionals contraposats. No hi ha cap alternativa més enllà de la ruptura o la subjugació total cap a l'Estat Espanyol per part de Catalunya, i de pas de la resta de nacions ibèriques i comunitats. L'opció federal té uns terminis que no s'albiren propers, ni tan sols en el cas que una força mitjanament disposada guanyés unes eleccions a Espanya. Estem condemnats a no entendre'ns dins un mateix país.

Aquestes eleccions (encara autonòmiques, constitucionals i transitòries) són una passa més del debat, del ja atàvic 'procés', el qual ja ni ens atrevim a adjectivar com a 'independentista', 'sobiranista' o vés a saber què. És un ens autònom que ha absorbit, dia a dia, tots els moviments a tots els bàndols i estrats socials i comunicatius, i ens té aturats en una realitat estranya de la qual no en sortirem fins d'aquí molt. Surti el que surti (a no ser que el suport a la independència superi els 90 escons o fins i tot el 66,6% dels vots, i tampoc), seguirem en el mateix debat, no haurem arribat enlloc i romandrem ancorats en una successió de setmanes i mesos on tot seran arguments i prou.

Amb una societat dividida, que no confrontada, i un país malfuncionant, sense les eines necessàries per sobreviure en cas de secessió (culpa en gran part de l'estat espanyol però també d'un autonomisme letal) ni el suport social romànticament desitjable, som en un atzucac del qual només en sortirem amb una desfeta de les institucions macroterritorials i una cohesió municipalista ferma, que ens ha de dur a un repudi de l'ordre actual on la nostra democràcia actualment no hi pot lluitar. Volem una revolució democràtica real però estem anant cap a una litúrgia processal eterna.

El que ens faria realment símbol d'un país nou, diferent i referent seria una revolució democràtica on el poder fos realment repartit entre tota la ciutadania, trencant les opressions de classe i gènere; una revolució on realment el paper el tinguéssim els pobles, ciutats i comarques, els treballadors i els que hem promogut la secessió i la ruptura al carrer, i no els amos de l'opinió pública. Això, però, no ha d'ocórrer.

1 comentari:

Josep ha dit...

Han passat onze mesos. Tenim la Colau i la Sabater pactant amb el PSC de sempre. La CUP víctima de l'oclocràcia. I el PDC lluitant contra els fantasmes de CDC.
SI ha caigut en l'oblit.
I ERC? Ells ja han fet els deures: ja es van fotre l'hòstia el 2010 i han après la lliçó.