Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimecres, 3 de desembre de 2014

Deixeu-vos estar de sumes.


Els motius per la independència els tenim tots més o menys clars, almenys els que creiem que aquest és el camí per construir un país millor. Un cop superada la fase de debatre si podem decidir o no sobre això, el que se'ns imposa és treballar per una majoria per la independència, convèncer els indecisos i generar un marc de campanya definitiu que versi sobre per què volem crear un estat català.

La famosa llista unitària d'un totum revolutum amb una base ideològica falsament neutra era l'enèssim xantatge dialèctic de Mas i el think tank convergent. Tot i que el seu discurs/bany de masses va ser altre cop brillant en quant a intensitat, contingut i tria de paraules, no es va escapar de ser un altre intent d'apropiar-se d'un procés popular, igual que en certa manera ha acabat passant amb la consulta quan se'n va atribuir l'èxit encabat el dia 9. I si bé van acabar posant les urnes i van fer que tot girés rodó, que aquell dia 2 milions i mig anéssim a votar és fruit d'una mobilització social i civil sense precedents.

I igual que el dia 9 des de la dreta fins l'esquerra vam anar a les urnes, el dia de les eleccions hi anirem tots altra vegada. Perquè anar a les urnes vol dir anar a escollir la opció que més ens representi de cara a defensar una política o una altra. És molt fàcil trobar exaltats de l'òrbita convergent clamant l'apocalipsi amb l'anunci de Junqueras dient que no participarà de la llista unitària, que si s'ha acabat el procés o que si no en sortirà res de bo. Perquè el culpable és Junqueras, ell sol, amb les seves decisions. Tots amb el president.
Mas proposa una unitat de partits per dur a terme una mena de transició entre la vella Espanya i la nova Catalunya, tot fent passar el procés pel sedàs d'una llista on no seria estrany trobar-hi personatges de dubtosa eficiència i fins i tot algun imputat/imputable. Així doncs, reduir el procés a un debat de gustos quan és realment un debat d'ideologia és voler jugar amb la pilota d'un mateix i punxar la dels altres.
Les meves prioritats ideològiques són les d'un estat català independent i socialista. No n'hi va cap per damunt de l'altra i són totes dues les vies per assolir-ne qualsevol. Que les seves prioritats siguin unes no veig per què han de ser també les meves o les de qualsevol altre independentista.

L'any que se'ns tira a sobre, 300 anys després del decret de Nova Planta que uniformitzava totes les Espanyes a imatge de Castella, és el moment en què els catalans podem triar si trenquem amb Espanya convençuts o fem anar la bandera com a mera arma electoral davant 3 cites seguides que s'esdevindran. Anar escalfant la bragueta indepe no és decorós i menys omplir les estones amb discursos alliçonadors sobre com ha de ser una història a la que s'hi ha arribat des de vies molt diferents, amb una majoria clara però poc contundent, amb els dubtes que genera la creació d'un nou estat i tenint al darrere 30 anys de poltrones, tot un president reconeixedor de frau i una seu de partit embargada per finançament irregular. Amb tot això, plantar-se a una llista única és blindar una opció política que inclou un dels pocs arguments en contra de la independència: que el país el seguiria dirigint un regueró de càrrecs de tirada autonomista responsable de part del desmantellament dels serveis públics de Catalunya.

Una llista única amb més dubtes dels necessaris no es planteja com un acte de generositat sinó com un acte de covardia. "Una llista de país". No, perdona, el país no són unes sigles (les teves). El país som un bon tou de gent que vol la independència, no vol la independència o se la sua la independència. Com ja s'ha dit, aglutinar el vot independentista ja ho hem fet i ara el que cal és ampliar-lo. I quina millor manera que amb tres campanyes, TRES, a favor del sí, des de tres punts de vista diferents. Superem la democràcia i el partidisme tot entenent que la cosa no va de números ni punts a les enquestes: va de guanyar a tots els fronts.

1 comentari:

Josep ha dit...

El principal obstacle que té Artur Mas és CiU: Duran i Lleida, i el Club del Pont Aeri no paren de fer-li sabotatge, per no parlar dels escàndols de corrupció.

Artur Mas és una marca electoral que ven molt més que la marca CiU. I ell, que ha estudiat a ESADE i de vendre en sap, n'és conscient.