Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dissabte, 9 d’agost de 2014

Benvinguts al Paradís.

Les he vistes tan grosses aquests dies que ja no sé ni per on començar. Però ja us avanço que el que intentaré fer aquí és parlar malament de(ls) catalans.

Som un paradís. Un petit jardí d'un petit grup de gent que s'ha dedicat única i exclusivament a manar. Una regió del món com qualsevol altra, amb uns habitants propis de qualsevol part del món, amb platges, rostolls i ciment com a qualsevol altre paradís. Manat, però, pels mateixos que hi ha a tot arreu.

Som un petit país actualment part d'un conglomerat de tarats i gent preciosa que malda per sobreviure a pesar d'ell mateix. La nostra història s'entesta en mostrar-nos que sempre que hem intentat ser els bons de la pel·lícula ens acaben donant pel sac de mala manera. La Guerra de separació del 1640, la de Successió, les carlines, la Civil (i els més de 40 conflictes que no esmento) i les conseqüents represàlies en forma de "nuevas y harmoniosas maneras de ejercer la unidad y entente de los pueblos de las Españas", són un gran exemple d'"heroïcitats", traduïdes sovint (i disculpeu la falca) en repressió contra les classes populars i la cultura catalana. El que la nostra història no ens explica és que rere cada derrota social hi ha hagut sempre la connivència implícita (i no poc sovint explícita) del poder hegemònic de Catalunya. Tota petita victòria que la societat organitzada ha aconseguit ha sigut d'alguna o altra manera reconduïda, atenuada, assimilada o fins i tot aturada per qui ostentava el poder no només nominal del país.

Ara mateix ens trobem en una cruïlla relativament única en la qual resulta que qui ha començat a embolicar la troca ha sigut la societat, el poble ras, esperonat per les seves pròpies mancances i per adonar-se que el que abans consideràvem una opció remota, suportada per quatre gats amb cert punt de nostàlgia i ganes de brega, ara es convertia en una opció no només majoritària sinó possible. I és en aquest punt que semblava que una mobilització massiva ja havia de posar els acomodats governants sota el jou de la voluntat popular, i accelerar els mitjans per assolir la independència. Ara resulta que sembla que voldrien eludir les responsabilitats que ells mateixos van decidir prendre i atenuar tot el procés tot renunciant als mandats populars d'una consulta, unes passes que recorden les que altres vegades han dut a la negació dels propòsits nacionals catalans.

En aquest moment ens hem trobat que un dels símbols de la Catalunya pàtria pot ser considerat un simple delinqüent per haver evadit imposts a paradisos fiscals. Un símbol pare de la Catalunya autonomista, la Catalunya que sempre ha volgut destacar i semblar un model a seguir dins l'Espanya descentralitzada i mentidera. La Catalunya "millor" que la resta. La Catalunya que ara ja només ens queda declarar mediocre, obsoleta i tediosa. Hi ha qui se n'ha adonat els darrers anys, n'hi ha que n'estem convençuts des de petits, no només de la independència, sinó que per ser realment el país "normal" amb que algunes s'omplen la boca el que cal és desterrar aquesta Catalunya regionalista, melindrosa i que ja put a ranci i brut. Tan brut com el que molts s'aferren a amagar i no desenterrar de la foscor dels despatxos dels favors, les camarilles i les portes giratòries que Convergència i Unió i el PSC (amb corresponent beneplàcit de l'Espanya corrupta i corruptible) han instaurat des de la Vila Olímpica fins la Val d'Aran. Un país fet petites miques que ara i des de la Transició (sic) es reparteixen els poders municipals i autonòmic com una col·lecció de cromos.

Tot això ocorre mentre una part del país es troba en mobilització constant per tal de convèncer el món i l'altra part del país, la que no és independentista, amb el risc de caure en el tedi de ser una pulsió més, enternitzable com qualsevol moviment que el pujolisme ha manegat per fer-s'hi un lloc i ser-ne el contrapès de força vàcua, el que condueix al no res. Amb una societat civil que se les prometia felices i que es veu sobrepassada per no saber fer el pas endavant i transformar el procés sobiranista en un procés constituent, popular i profundament trencador amb el nostre present i passat actual. Convocatòries sense criteri, proclames que es tornen vils xantatges i discursos asèptics han convertit l'ANC en una plataforma independentista més, no pas la que es pretenia hegemònica i transversal. No ha perdut cap força, i l'11 de setembre serà tan massiu com els anteriors, però han oblidat d'on venim, que la primera manifestació va venir per reclamar la fi del model autonòmic el 2010, i que des del franquisme (i la República, i Primo de Rivera, i...) l'independentisme ha buscat el trencament amb tot el que ens ha dut on som ara, el que inclou les classes dirigents i la institucionalització de la concepció que el país pertany a qui el mana.

Amb això ens hem trobat els darrers 30 anys. Dues generacions de polítics (que deixaran pas a una tercera) i responsables de l'administració que gràcies a ser la força hegemònica del catalanisme han pogut aclaparar totes les quotes de poder, el que els ha permès fer i desfer a voluntat, en estreta col·laboració amb les forces dominants en llocs on el catalanisme burgès no hi té massa social. Cal fer-los fora a tots, i no deixar que ens tornin a tocar el país que ara cal fer nostre, de la gent que hi treballem, el movem i el construïm des d'abaix, des d'on es construeix qualsevol república. O la gent que es mobilitza diàriament s'adona que no ens podem deixar menar per missatges ambigus o acabarem altre cop assimilats, com sempre. La consigna ha de ser clara: la nostra legalitat és la desobediència. Estem sols. Ni els que ens volen ajudar poden. Som el que som ara mateix per ser un paradís de la mediocritat feta poder. I ho hem de cremar tot.

Benvinguts a Catalunya. Benvinguts al Paradís.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

No se com he vingut a parar aquí, pero esta clar que no torno. Historietes fabuloses n-he lleigit, pero com les de aquest lloc, cap ni una. L'imaginacio es lliure es clar.
Lola.

Anònim ha dit...

ESTÀ CLAR QUE EN SAPS MOLT DE PARLAR
I TENS TOTA LA RAÓ PERÒ AMB AIXÒ NO FEM RES

Bardaler ha dit...

A MI NO EM CRIDIS