Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimecres, 15 de gener de 2014

La CUP i sa puta mare.

Aquesta cosa l'escric en calent, sense haver-ho meditat massa i són les 00:31. Estic cansat, sóc un ignorant i allargo innecessàriament les hores abans d'anar a dormir.

Aquest vespre del 14 de gener ha sigut tan intens al truiter que mira, he abandonat el meu extens compendi sobre el nacional-tietisme i he fet el que qualsevol periodista que s'apreciï faria: comentar coses de la xarxa. La CUP ha decidit abstenir-se en la demanda del Parlament al Gobierno de las Españas y unidad de destino en lo universal que li siguin transferides a la Generalitat les competències en matèria de referèndums i bla bla bla tot això que ja sabeu. Immediatament, s'ha activat la indepesenyal i tot Twitter s'hi ha llançat com els cartaginesos a la batalla de Cannas, talment que @jordiborras definia com a "cyber-bullying" les acusacions de borreguisme cap a la CUP.

Obviant les xorrades com "Van massa fumats", "a fer el pallasso al circ" i "traïdors", etc., els comentaris en la seva inabastable majoria vorejaven més aviat la incredulitat, l'esgotament mental que genera la CUP i la discrepància oberta contra aquesta decisió. Tot plegat s'amania de la convenient i punyent invitació a abandonar postulats netament partidistes, i a abraçar el bé comú que és fer una demostració de força parlamentària àmplia, pomposa i oficiosa de sobiranisme. Anar tots a una. Que sigui el nombre el poder dels nostres arguments. A grans trets, la crítica va en la direcció de reclamar a l'esquerra radical, feixuga, tossuda, ineficient, parafernàlia i anacrònica una postura més adient pel procés, el procés, el nostre procés. Cal una actitud d'unió davant la comunitat internacional per legitimar així les nostres demandes com a país. Que són els passos que s'han de seguir per dur a terme el procés. Surt en un manual.

En tot aquest fil de crítica no hi ha gaire gent (per no dir ningú)... Bé, sí, ningú no parla de l'argument de la CUP per prendre aquesta decisió. No he vist a ningú desmuntar que demanar la consulta a Espanya és renunciar a la nostra sobirania tal i com la vam proclamar fa tot just un any. En aquest punt d'abstenir-se a demanar tal fet, la CUP, en termes lleugerament objectius, se situa dins dels postulats d'una declaració del Parlament de Catalunya que la mateixa formació hauria aprovat amb el famós sí crític. I m'emprenya que la resposta col·lectiva se centri única i exclusivament en dir que "ara toca votar junts".

Arribats a aquest clímax de la trama, jo m'ho miro des de sota perquè a dalt ja hi sou tots vosaltres amb la vostra moral judeocristiana i el vostre llibre roig escrit per qualsevol marxista mort de gana. I el que hi veig és que el fet passa per queixar-se de tot. No us agrada res i no sou feliços.

Jo tenia entès que la legalitat democràtica es prenia de les urnes tal i com hem anat fent els darrers anys. I un cop això no era suficient, la legitimitat te la donava la mobilització ciutadana, lliure i espontània, combinada amb l'auto-organització dels pobles, el que aquí intentem anomenar 'societat civil'. Un cop un bloc favorable a realitzar un referèndum sobiranista declara ser sobirà per dur-lo a terme, emparat per 4 anys seguits de més d'un milió de persones al carrer rodejant tot el país, no entenc, doncs, que reclami necessari demanar permís per exercir un dret que ell mateix s'ha guanyat i concedit, per bé que li és inherent com a ens erigit a resultes d'unes eleccions prou clares a nivell de programa democràtic.

Però si la crítica s'esdevé al·legant que la CUP no pren una decisió política sinó que opta per una via partidista i d'imatge de cara al seu electorat, exercint un paper sobre-dimensionat d'assot i corcó del neo-independentisme, parlem-ne

El debat d'essències, consciències i reminiscències és constant dins de l'auto-anomenada esquerra independentista, moviment en el qual s'hi inclou la CUP. Cert és, però, que sovint aquest debat se sol extrapolar cap a la resta de formacions polítiques des dels militants de l'ala més dura d'aquesta branca de la política catalana, caient sovint en la crítica contínua i pesant i a voltes excessiva, doctrinal i poc eficient. Llavors es podria entendre la crítica cap a un moviment immobilista incapaç de negociar ni cedir, acceptant entrar en el joc que és la nostra partida parlamentària. Accepto també un atac la posició des d'on decanten el seu vot: una minoria parlamentària inoperant que no afecta sensiblement el curs de la història, un punt de comoditat on no cal prendre partit per cap via circumstancial ni contradicció. Podríem malpensar i creure que amb vint diputats més no haurien fet el mateix (possibilitat que jo negaré fins i tot haver plantejat). Però en cap cas això no desmunta el seu argumentari. Màxim admeto que el dificulti. Però res més.

Si la decisió de la CUP de no votar a favor d'aquesta proposta fos un error, jo simplement hi veig un error d'imatge, donant peu a situar aquesta formació al costat de les obeses i petulants amigues de la Unidad del Imperio. Però no és un error polític. L'esquerra independentista té unes consignes molt clares: el poble mana, el govern obeeix i la nació (si això hem de ser) simplement pren la humil decisió de desobeir.

I són les 02:03.

2 comentaris:

Oliva ha dit...

CONSIDERAN,LA SEVA IDEOKIGIA,HI HA VAN FER PROU PACTAN.......S'ANOMENAN ACI MATEIXOS "ANTI-SISTEMA"NO?.SORPRESA PER MI CAP,

Josep ha dit...

Certament, el nostre país eixirà de la crisi quan comencem a fabricar paper de fumar.

L'etiqueta "nacional-tietista" és molt encertada.