Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

divendres, 29 de juny de 2012

No penso marxar, hòstia.

Dijous, 2 de la matinada del vespre. Al voltant dels 65 graus a l'ombra. 66 a la llum de la Lluna. Un infern. Sobrehormonació a l'ambient. Sobreconsum de petes en menors de 12 anys. Sobredimensió de l'espectacle. Crits d'independència enmig de potencials votants de Ciutadans. Bon rotllo demoníac. Olles de merda al so d'ska de merda. Alçada màxima metre seixanta-cinc. Possibilitat d'impactes de genoll a la cara per sobre del 90%. Una mica de bengales de Diables. Un parell de pilars de TRES de castellers junt amb la xupi pandi vallesana. Sí. Xupi pandi. Són bons. Ho saben. Odi. Crits de GORA ETA. Ganivetades a l'alçada del coll d'una adolescent de camisa esquinçada. Remolí de mort i pànic.

Així defineixo el concert de Txarango d'ahir. Hi vaig anar PERQUÈ EM DONAVA LA PUTA GANA. Has de conèixer l'enemic abans de massacrar-lo llarga i cruentament. Senzillament ÈPIC. Salsa, 'RUNVA', sklak, grigui yas i tal.

La Festa Major del meu poble sol ser així. Tres, quatre, cinc nits de sortir a fer el boig pel centre sense massa ruta i sense saber gaire que et trobaràs a les places. Saps que els preus són els mateixos de sempre, que hi ha una beguda nova que mata famílies senceres i destrossa el medi ambient ecològic i planetari, que els dels barts es queixen que les barres populars rebenten preus, que si tot és txatxi, que els veïns del centre es queixen que no poden dormir, que si els de fora el centre no tenen espectacles a prop, que si tal qual paraqual pasqual polla en vinegar. Un seguit de combats ridículs i aparentment provincians, afegits als de qui és més tradi, més santcugatenc, més del país, més reivindicatiu, més gilipolles o més GUAI.

Tot molt "no tenim ganes de posar-nos d'acord i donem importància a coses que no en tenen."
Aparentment.

Perquè un cop torno a casa, al refugi de la benestant i sempre fidel catalanitat del progrés, m'adono que he estat perdent temps i diners en coses que no haurien de requerir temps ni molt menys merèixer diners. I, fredament, és certament així. No ens podem amagar en les nostres festes per obviar la realitat: no podem lluitar contra l'economia de productivitat. I la festa no produeix. Ni la vida a petita escala. Ni els petits negocis. Ni els negocis sense marca. Ni preocupar-se per si el model és el què ens convé. Ni esperar a que tothom sigui conscient del què sigui. S'ha de ser millor que el veí perquè els diners vindran de fora i a fora els importa una merda si fem les coses més maques. A fora volen sol, platja, putes i droga i que no els molesti un impediment laboral d'alguns, que ens hem de guanyar la vida i no estem per hòsties, carai. Que no ens enterem, que als inversors, als grans negocis, al turisme i la puta que els va parir no els importa si tenim una identitat i la cuidem o el que merdes en fem. Que volen una cosa i els l'hem de donar. Ho heu entès? Aquí volem ser el gran servei d'Europa, que vinguin i no hi hagi molèsties, que s'ho passin bé, que gaudeixin i deixin pastarrufi per... per... qui? Ai... Per tots? Sí? Com ho faran...? Aniran casa per casa i ens deixaran un sobret a la bústia amb allò "per gastos i més", rotllo caritat? Ah.

Bé, i si volem treballar com persones normal? Ah, que no ens hem format prou. Vinga, tots cap a fora, a treballar com a enginyers, metges i cambrers dels grans estats i economies del primer vell món, de la gastada Europa, sempre rica i verda. Aquí que siguin cambrers els negres i morenets que no demanen res a canvi. Ui, sí, quant n'hem d'aprendre del seu esforç, ganes de treballar i sacrifici en un temps que costa cobrar un sou digne per moltes hores treball... I dels que es lleven de sol a sol per llepar una moneda a canvi de sentir cada dia que tot és culpa nostra, abnegats treballadors, aliens als moviments socials que creuen que això és una puta pantomima que s'aprofita de la incultura general del poble català per proclamar austeritat a ta puta mare i sacrifici a ta puta tia.

Doncs no em dóna la gana. No em dóna la puta gana de participar en el gran negoci de l'explotació.

Seguiré baixant a les places. Seguiré corrent per la pista de l'escola que em va ensenyar a no ser massa gilipolles. Seguiré fent cada dia la carretera que el matí és mirador més gran del món, i que a la nit és el cau de tots els dimonis de Catalunya. Seguiré posant-me a les pinyes. Seguiré assajant el flabiol. Seguiré amb la intenció de viure de la terra. Seguiré treballant amb els meus iguals. Seguiré col·laborant amb la meva ciutat. Seguiré buscant vida allà on vosaltres només hi veieu panolis.

Que no penso marxar, hòstia.