Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

divendres, 29 de juny de 2012

No penso marxar, hòstia.

Dijous, 2 de la matinada del vespre. Al voltant dels 65 graus a l'ombra. 66 a la llum de la Lluna. Un infern. Sobrehormonació a l'ambient. Sobreconsum de petes en menors de 12 anys. Sobredimensió de l'espectacle. Crits d'independència enmig de potencials votants de Ciutadans. Bon rotllo demoníac. Olles de merda al so d'ska de merda. Alçada màxima metre seixanta-cinc. Possibilitat d'impactes de genoll a la cara per sobre del 90%. Una mica de bengales de Diables. Un parell de pilars de TRES de castellers junt amb la xupi pandi vallesana. Sí. Xupi pandi. Són bons. Ho saben. Odi. Crits de GORA ETA. Ganivetades a l'alçada del coll d'una adolescent de camisa esquinçada. Remolí de mort i pànic.

Així defineixo el concert de Txarango d'ahir. Hi vaig anar PERQUÈ EM DONAVA LA PUTA GANA. Has de conèixer l'enemic abans de massacrar-lo llarga i cruentament. Senzillament ÈPIC. Salsa, 'RUNVA', sklak, grigui yas i tal.

La Festa Major del meu poble sol ser així. Tres, quatre, cinc nits de sortir a fer el boig pel centre sense massa ruta i sense saber gaire que et trobaràs a les places. Saps que els preus són els mateixos de sempre, que hi ha una beguda nova que mata famílies senceres i destrossa el medi ambient ecològic i planetari, que els dels barts es queixen que les barres populars rebenten preus, que si tot és txatxi, que els veïns del centre es queixen que no poden dormir, que si els de fora el centre no tenen espectacles a prop, que si tal qual paraqual pasqual polla en vinegar. Un seguit de combats ridículs i aparentment provincians, afegits als de qui és més tradi, més santcugatenc, més del país, més reivindicatiu, més gilipolles o més GUAI.

Tot molt "no tenim ganes de posar-nos d'acord i donem importància a coses que no en tenen."
Aparentment.

Perquè un cop torno a casa, al refugi de la benestant i sempre fidel catalanitat del progrés, m'adono que he estat perdent temps i diners en coses que no haurien de requerir temps ni molt menys merèixer diners. I, fredament, és certament així. No ens podem amagar en les nostres festes per obviar la realitat: no podem lluitar contra l'economia de productivitat. I la festa no produeix. Ni la vida a petita escala. Ni els petits negocis. Ni els negocis sense marca. Ni preocupar-se per si el model és el què ens convé. Ni esperar a que tothom sigui conscient del què sigui. S'ha de ser millor que el veí perquè els diners vindran de fora i a fora els importa una merda si fem les coses més maques. A fora volen sol, platja, putes i droga i que no els molesti un impediment laboral d'alguns, que ens hem de guanyar la vida i no estem per hòsties, carai. Que no ens enterem, que als inversors, als grans negocis, al turisme i la puta que els va parir no els importa si tenim una identitat i la cuidem o el que merdes en fem. Que volen una cosa i els l'hem de donar. Ho heu entès? Aquí volem ser el gran servei d'Europa, que vinguin i no hi hagi molèsties, que s'ho passin bé, que gaudeixin i deixin pastarrufi per... per... qui? Ai... Per tots? Sí? Com ho faran...? Aniran casa per casa i ens deixaran un sobret a la bústia amb allò "per gastos i més", rotllo caritat? Ah.

Bé, i si volem treballar com persones normal? Ah, que no ens hem format prou. Vinga, tots cap a fora, a treballar com a enginyers, metges i cambrers dels grans estats i economies del primer vell món, de la gastada Europa, sempre rica i verda. Aquí que siguin cambrers els negres i morenets que no demanen res a canvi. Ui, sí, quant n'hem d'aprendre del seu esforç, ganes de treballar i sacrifici en un temps que costa cobrar un sou digne per moltes hores treball... I dels que es lleven de sol a sol per llepar una moneda a canvi de sentir cada dia que tot és culpa nostra, abnegats treballadors, aliens als moviments socials que creuen que això és una puta pantomima que s'aprofita de la incultura general del poble català per proclamar austeritat a ta puta mare i sacrifici a ta puta tia.

Doncs no em dóna la gana. No em dóna la puta gana de participar en el gran negoci de l'explotació.

Seguiré baixant a les places. Seguiré corrent per la pista de l'escola que em va ensenyar a no ser massa gilipolles. Seguiré fent cada dia la carretera que el matí és mirador més gran del món, i que a la nit és el cau de tots els dimonis de Catalunya. Seguiré posant-me a les pinyes. Seguiré assajant el flabiol. Seguiré amb la intenció de viure de la terra. Seguiré treballant amb els meus iguals. Seguiré col·laborant amb la meva ciutat. Seguiré buscant vida allà on vosaltres només hi veieu panolis.

Que no penso marxar, hòstia.

dimarts, 5 de juny de 2012

Expressió i expressionisme



Vivim envoltats d'un món que a vegades ens és hostil, que ens atia amb el seu odi més pervers cap al nostre individu, la nostra aura personal i el nostre curs vital. Som uns simples punts víctimes de la maldat divina i la seva grandiloqüència amagada rere la suposada brillantor de la vida.

I UNA POLLA COM UNA OLLA

No sou res perquè no sou res que vulgui ser resHÒSTIA PUTA, ja m'ho esteu enganxant. Escric com un nen de 30 anys.

Us veig i m'esparveroQUÈ CONY, SE M'INFLEN LES PILOTES. Us sento fer el retardat mental pel carrer, pel puto twitter i pels vostres comentaris de discapacitats mentals a qualsevol notícia, 'sussés' o cagarada de colom. He de veure les vostres fotos existencialistes amb aires de pijoprogueria que farien fostiar-vos al mismíssim gatet coix compartit de Gandi i Buda. He de saludar-vos pel carrer quan sé que creieu fermament que la solució als mals del planeta consisteix a veure te rajant dels qui miren el puto futbol. COM SI NO SABÉSSIM PENSAR EN DUES COSES ALHORA. GRÀCIES PER AVISAR. Pensant, us passeu el dia pensant, tot el dia pensant en les vacances que us pegareu quan acabeu la vostra jornada laboral, que avorriu sobiranament tot l'any fins que arriba el dia de la vaga general, que els altres donareu suport cegament encara que la convoqui el mateix sindicat de micos espanyols que viu de les rendes de la dictadura de Primo by the River.

Penseu, penseu, penseu en mi quan, després de recitar-me tots els vostres gustos musicals, tan diversos, des dels innovadors Amics de les Arts i la seva nèmesi Vampire Weekend fins l'ampli ventall de grups com LaTrobakungfutxapangosopordegracialapollatamarepegachinadelinquentesTOTSAFUSELLATS, vingui i us respongui amb una paraulota que a les vostres oïdes sonarà com una atrocitat VANDEDIÓS. Penseu en mi quan, després de replicar-me que hi ha drets i deures i que cal parlar les coses, us esclafi la cara al fang del carrer on els mossos debaten amb els manifestants. Penseu en mi quan, ja cansat de les vostres lamentacions sobre la falta de cooperació dins la societat mentre rieu de qui gaudeix de fer balls mònguers enmig d'una plaça des de fa 200 anys, renegui de la vostra miserable estirp i llastimosa ascendència. Penseu en el meu cipot cavalcant a lloms de llur corcell, sia el corcell vostra cara pustulant, sia vostre forat de Sió.

Dotze apòstols tenia Jesucrist, dotze penis tremebunds s'alçaran de les tenebroses valls de l'Avern per destruir-vos a tots i cada un de vosaltres i la vostra DEMOCRÀCIA.

Perquè tot ho amagueu rere això, la democràcia. Sacrosanta. Immaculada. Llum de llums. Renegueu de la paraula bruta, obcecada, impia, la boca d'un brètol, la mateixa paraula que no patiu a fer servir quan feu veure que aneu beguts amb l'única excusa de liar-vos amb tot el bar. Aquesta paraula que us fa fer la ganyota més insensible davant de qui la pronuncia. Estic recargolant i rebuscant tant les paraules que m'he oblidat de què merdes volia dir-vos.

Em direu "parles com un barriobajero qualsevol", "no cal parlar malament si tens les idees clares", "tens raó però la forma et treu credibilitat". Ah. La forma. Preferiu que digui les coses més suaus. Preferiu que us digui "crec que aquest grup que dius toca molt per la moda que es viu" en comptes de "quina puta merda de música"; preferiu "el discurs d'aquest polític no em convenç" i no "quina puta merda de persona"; preferiu "jo no animo Espanya perquè no segueixo el futbol a l'estiu" en comptes de "quina puta merda de PAÍS".

Preferiu que us ho posi tot de forma bonica. Que respecti tot i tothom. Que disposi tota opinió i emeti un judici d'ampli espectre i que no sigui gaire tancat ni brutal, que inclogui uns arguments eclèctics i valorats des de tots els punts de vista dels interlocutors. Que el 'sobre gustos no hi ha res escrit' sigui el més picantó de la conversa. Que tot sigui el més democràtic possible. Clar. L'expressió. El vostre fotut TOT.

Permeteu-me que us digui que me la porta molt bastant molt fluixa l'expressió bonica de les coses. Mentre penseu coses raonades i pausades, un fill de puta us diu que "hem viscut per sobre de les nostres possibilitats", un retrassat mental fa de ministre d'educació, un conjunt d'indocumentats es relaxa tot donant-vos lliçons de moral social des del seu carnet de partit progue guai (OJU: PSC), el territori el porten quatre desgraciats llepòpters del seu estat del benestar, la terra la 'defensen' militants hooligans de partits parasitaris de tot suposat color i encara em demaneu calma i serenor i que no està la cosa com per cremar contenidors. Que em llepeu l'escrot. A cor obert. Amb la passió i èxtasi d'una monja posseïda per l'esperit nimfòman de la Mare de Déu de Montserrat.

Els mossos són Espanya i ho seguiran sent mentre les manifestacions no es facin amb torxes, granades i baionetes a les portes de la Delegación del Gobierno i es passi a tots el funcionaris de Tráfico per la fulla de les falçs rovellades que teniu a les cases.

Aneu a prendre per cul amb la vostra democràcia i les faltes d'ortografia dels independentistes.