Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dijous, 8 de març de 2012

Per què anar o no al Concurs de Tarragona.


Aquest article el vaig escriure molt abans que els caps de colla decidissin per motius majors que aquest any els Gausacs, si teníem opcions d'entrar-hi, aniríem a Concurs, avalats per haver sigut escollits per l'assemblea de la colla de manera quasi unitària. En un principi, l'any 1998 els Castellers de Sant Cugat van decidir en assemblea que no caldria votar cada vegada que toqués si es volia o no anar al Concurs. Aquesta dada, desconeguda per molts, és significant, i en gran part valida la decisió dels caps de colla. De tota manera, sigui quina sigui la meva opinió sobre el concurs, bé és cert que no hagués sobrat en cap moment engegar un debat intern a la colla sobre la idoneïtat d'anar fins a Tarragona i entrar en un sistema on la nostra passió es torna números i aquests números en una marca, marca la qual no ens en podrem desempallegar mai.
Fet aquesta reflexió inicial, us deixo amb la meva merda.

Cada any se celebra, cada any ens barallem per entrar-hi. Els que hi optem.

Abans de debatre si cal o no anar al concurs, hauríem de parlar sobre un fet que es repeteix tot sovint i que té més a veure amb el que creiem que és el Concurs que amb el que realment és. Cert que és un esdeveniment d'accés reduït, amb entrada de pagament per part del públic i amb un sistema de competició que no es respira habitualment a les diades de la resta de l'any. Però això no vol dir res.

Com es formuli o es desenvolupi el concurs és un afer que les colles que no som de la ciutat de Tarragona ni l'organitzem tinguem potestat per decidir-ho. Podem aportar idees, suggerir canvis o fins i tot donar-hi suport o no. El que no podem fer és dirigir-hi una crítica negativa en el sentit que vulguem o exigim la implementació de canvis, maneres de fer o fins i tot la seva existència. Perquè no és nostre. El concurs de Tarragona és del tarragonins. Ells el van crear, ells el van mantenir, ells el gestionen i el convoquen. Que, a part del Concurs7 i les Decennals, sigui l'únic gran esdeveniment casteller on moltes colles (i respectives viles) poden mostrar-se al món, no ens dóna el dret a apropiar-nos de quelcom que és tradició d'una vila i unes colles. Seria com criticar l'existència i funcionament de la diada de Sant Fèlix. Que ara el concurs passi a ser una Biennal Castellera no ho veig com un canvi necessari o exigit per tots, o com la gran fita del segle, més aviat ho veig com un regal de la ciutat de Tarragona i les seves colles a la resta del món casteller. Perquè, d'alguna manera, ens estan obrint la plaça de Braus a molts més. Estan transformant la seva festa en quelcom més obert.

L'únic que podríem debatre és quin efecte té sobre la resta del món casteller el fet que se celebri una competició, un acte on les colles han de fer castells en funció del que les altres colles facin per quedar per sobre seu. En aquest instant, el punt fort dels castells que és l'auto superació queda amagada per la superació als altres, i potser aquí pequem d'eufòria competitiva i oblidem què carat estem fent. Pensem que això no és bo que succeeixi dins les portes de la plaça de Braus, i encara menys que les traspassi. Però mentre l'esperit casteller romangui dins de cada colla, jo no patiria per insanes rivalitats. Almenys les que no existeixen. El que mai no podrem dir, però, és que les rivalitats neixen del concurs. Les meves excuses però la rivalitat de les colles de Valls o de Tarragona són força anteriors al Concurs, fins i tot les més modernes no han sorgit d'una topada a la gran plaça de Braus.

I per què hauríem o no d'anar al Concurs? Tenint en compte que no podem modular el seu funcionament ni la seva existència, hem de comptar amb el què hi ha i prou.

Un punt important dels detractors del concurs és el fet que s'hagi de pagar entrada com a públic per anar a les graderies. Que estigui tot vigilat i controlat sembla que respondria més a un partit de futbol o un macroconcert que a una mostra de cultura popular. Si bé és cert que per veure castells a una plaça qualsevol un diumenge qualsevol ens semblaria un atemptat fer pagar per veure'ns, ja que un dels nostres reclams és que som amateurs i no hem de pagar per fer la nostra activitat, també és veritat que no estem davant un esdeveniment ordinari sinó d'un acte que es fa cada dos anys i que organitza un ens concret que no ha de respondre davant de ningú. Tornem on abans: el concurs és seu. És cert que l'omplim nosaltres, però és cert que se'ns ajunta per un motiu més enllà del que és econòmic, ja que pel que sé l'organització no en treu un profit considerable de muntar tot aquest espectacle. Potser ni tan sols en treu.

L'altre és la competició. És cert que els castells en sí no es poden puntuar, ja que no és el mateix un 3 de 7 pels Castellers de Sant Coloma com pels Castellers de Barcelona. Però de tota manera, ja que no podem presentar els castells com una eina de comparació competitiva, si que podem generar una taula mitja del què teòricament costa alçar cada castell. No estic defensant el rànquing com un sistema pel que calgui programar un assaig, una actuació o una temporada, sinó com una eina, tant de cara al món no casteller per comprovar com costa fer castells i com s'ha de valorar cada colla, com de cara als castellers i les seves colles, per demostrar-se la feina feta, per comparar-se (sanament) amb altres colles similars ja sigui per millorar a partir d'altres mètodes o per seguir buscant la iniciativa.

No és un al·legat en favor del Concurs com a gran part del fet casteller. Jo considero el concurs, es digui com es digui, com un fet puntual el qual adquireix el valor que cadascú li doni. Per algunes colles és l'oportunitat de mostrar-se més fortes que les altres. Per altres, és el moment per mostrar la feina feta als assaigs i haver-la defensat bé a les actuacions d'arreu del país. Jo crec que per nosaltres, els Castellers de Sant Cugat, creuar les portes de la plaça de Braus significaria poder ensenyar a Catalunya i al món la il·lusió amb la que vivim el nostre fet casteller, amb la que treballem als assajos, i perquè vegin com gaudim amb el que som, que som castells.

No tenim res a competir.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon article Nacho! M'agrada llegir reflexions que van més enllà dels tòpics i que obren el debat a nous àmbits, limitant-ne també l'ús a depèn de quins dominis...
Tanmateix, i pel que fa a les reflexions crítiques amb el fet de participar o no al concurs, hi ha un parell de punts que crec que no tens en compte i que, com a colla, no estaria de més plantejar-se:
Punt número 1: Els castells són fills de la competitivitat (no sé si és sana o no, això deixem-ho per als metges) entre diferents agrupacions. Aquest fet, per si sol, crec que desbanca alguns dels arguments dels detractors més efèrrims al concurs. Tanmateix crec que no hem d'oblidar que, quan travessem les portes de la Tàrraco Arena, tots els altres suposats "valors" que capitalitza la nostra activitat queden a banda, perquè estem en un concurs. Per tan si anem a concurs sí que hem de ser, per coherència, competitius amb els nostres companys que, per un matí, passen a ser els nostres rivals.
Punt número 2: Seguint amb aquest raonament, se suposa que en una competició neta no hi hauria d'haver actes, per exemple, de solidaritat entre colles (recordem que els altres valors -com la solidaritat- queden a banda en una competició). I això ens posa en un compromís. Estem disposats a assumir una actuació d'aquest cal·libre? No respondré a la pregunta ja que no em veig amb les eines per fer-ho, però crec que estaria bé rumiar-s'ho.
Punt 3: (em passo d'un, em disculpo) Una competició es tracta d'assumir els màxims reptes, a poder ser, per superar els rivals més propers "del rànquing". Ara bé, cal tenir en compte que més enllà de la nostra afició hi ha una responsabilitat: som responsables d'una canalla que puja dalt dels nostres castells per apropar-nos a la glòria de veure el resultat d'un esforç col·lectiu. Ara bé jo em pregunto, en cas de necessitat, qui assumeix els danys d'una caiguda fruit de la pressió competitiva?
Són preguntes força retòriques, ho sé. I afortunadament sé que també afectaran poc la dinàmica d'una colla (la nostra) que sap quin és el camí que vol prendre per seguir creixent dia rere dia i que poc li importa l'èxit d'un matí gloriós. Ara bé, si parlem de la participació d'un concurs crec que són reflexions que, com a concursants, caldria que tots ens féssim d'una manera més o menys conscient.
Dit això, espero amb ànsia el dia que creuem les portes de la Tàrraco Arena per participar al (Gloriós) Concurs de Castells de Tarragona (a poder ser diumenge)

Bardaler ha dit...

Estimat anònim, intueixo qui ets, però sóc de números.

Els castells són fruit de la competitivitat, cert, i per tant, el dia d'un concurs és coherent considerar les altres colles com el rival, el que ens mena al segon punt, on seguint amb la coherència no hauríem de ser solidaris amb ningú.

Aquests dos primers punts podríem dir que depenen estrictament de la voluntat de cadascú, i del concepte amb el qual ens desplacem fins a Tarragona. I aquí, la meva innocència em fa dir que planyo qui va al concurs a competir, no veig cosa més poc perillosa que generar una competència d'on no n'hi ha, doncs si és cert que hem de perdre durant unes hores els nostres valors tot i fer castells, en alguna cosa fallem, i no caldria .

El tercer punt ho deixo en mans de la tècnica de la colla. Jo sóc d'aquells que responen cegament a les decisions del cap de colla enfront un castell propi. I si ens hem de tirar un 2 de 8 amb folre pel cap, amb molt de gust em trencaré l'esquena per defensar-lo i si cal amb més gust aguantaré la caiguda. Si la colla decideix que sí, que s'ha de tirar endavant, no m'hi negaré.

Això sí (i aquí lligo amb els altres dos punts), a no ser que hi hagi un motiu argumentat expressament necessari per què no em fiqui a les altres pinyes, jo aniré a ajudar als meus companys.
Jo sóc casteller, em dec a uns valors, em dec a una colla, i em dec a tota una història. Sembla que estigui sonat, però el que dic m'ho crec.

Jo veig el concurs com una festa. Les grans colles van a competir. Nosaltres som una gran colla, però no tenim res a pelar. I ni tan sols si hi tinguéssim res a fer canviaria d'opinió. Vaig a concurs a participar de la història viva del país, i sobretot perquè la meva colla hi va.

Sincerament, prefereixo anar-hi dissabte. És el nostre ambient, és la nostra festa, és el nostre moment d'unió amb la resta del món casteller.

Ala, psiau!

Alemanya pre Juliol 1944 era millor ha dit...

Nomes puntualitzar que anar a una competicio no vol dir automaticament que vagis a competir.

Vaig participar al torneig de futbol interentitats i el meu objectiu no era guanyar als altres, era tocar la pilota un parell de cops (objectiu assolit ja al primer partit). Al concurs de tarragona igual, els meus objectius son donar ho tot per els castells de la meva colla, i poder veure algun bon castell d'aprop. Es que aixo de competir cansa molt tu. Per mi com si li volen dir la Porno de Castells de Tarragona, jo vaig a fer lo meu i no lo que em diguin. I si les altres colles surten a competir doncs que s'ho passin be, jo la pilota ja la vaig xutar un parell de cops al torneig i vaig mes que tranquil.

Bardaler ha dit...

Molt cert, IIIReichslieber, per això jo hi vaig.

Anònim ha dit...

Estimats Bardaler i companyer pre-bèl·lic,
Primer de tot vull aclarir que en cap moment volia expressar el meu parè personal, sinó elements que crec que cal tenir en compte a l'hora de reflexionar en torn el concurs.
Acte seguit volia dir també que me n'alegro que sigueu de valors ferms, tot i que (això sí que ho dic perquè ho crec fermament) jo penso que a un concurs, com en un torneig, s'hi va a competir (sinó no hi vaig... Digueu-me lagarto). I és just per això, i per no haver de ser incoherent amb els famosos "valors castellers" (deixarem aquest punt per un altre debat posterior), que crec que cal tenir-ho en compte a l'hora de rumiar-se un assumpte d'aquests.
Per acabar vull dir-te, Bardaler, que me n'alegro que sàpigues qui sóc i que, lluny de voler-te criticar l'assaig (que trobo genial) m'agradaria poder-lo comentar més profundament qualsevol dia, com tantes altres coses de les que m'agrada parlar amb gent que raona com tu! (floreta al canto)
Apa doncs, salut i castells!