Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dijous, 22 de març de 2012

El lideratge de Sandro


Vagi per davant que sempre he considerat millor treballar sota condicions de pressió i combat mental, i per això escric aquest article escoltant la pitjor música pseudoirlandesa de registres punks.

Paraules com lideratge, carisma i representativitat són mots que queden molt lluny de poder ser relacionades amb la junta directiva del Barça i de ben bé tota la catalanitat. Però centrem-nos ens els caps de suro que hi ha al club del meu cor.

Aquesta setmana llegia un article d'un dels més grans sobre el suposat lideratge de Sandro Rosell i la inactivitat institucional davant les bafarades de merda que exhalaven des de Madrid. En ell, a mode de resum blasfèmic, es diu el que tothom, en menor o major mesura, arriba a entendre: el sandrusco no apareix quan toca, i quan apareix no diu res, i si diu res l'espifia, i quan no l'espifia demana perdó al seu amic Florentino. Perquè són amics. Igual que Laporta i Lapiedra.

EN TOTS ELS SENTITS

L'article en sí se centra en tot el que envolta la faceta comunicativa (¡¿?!) de Sandor, donant una opinió encertada en què sembla que de tant voler quedar en segon pla, de forma humil, sense interferir en l'equip ni res, està fent quedar la junta directiva molt per sota de l'equip. I de retruc la institució. Un equip que està donant pel cul a Espanya en tots els sentits rep un suport nul quan des de les trinxeres de l'Eix es dediquen a bombardejar jugadors i tècnics per minvar la grandesa dels seus triomfs. Un petit canvi en positiu (MOLT PETIT) de l'afició està ajudant l'equip a mantenir el cap ben alt, en part gràcies als missatges d'un Guardiola que esperona club, equip i afició front aquesta merda que en diem periodisme esportiu, del què ja en parlarem un altre dia i només se'n salvarien 4 fills de puta amb dos collons.

I jo vaig dir, responent al gran Aleix, que aquesta falta de sang culer a les venes de la directiva només afavoria una deixadesa formal d'aquells que creuen en els missatges del club. És a dir: AMONYAMENT. Amonyament de la institució equival a amonyament del soci (soci que ha donat suport al sandrusco, no oblidem), el que vol dir que ens podran seguir dient el nom del porc i el soci només farà que mira el seu Barça B llegint un paper de vàter com el Mundo Deportivo. No hi ha resposta, no hi ha reacció. 3 lligues, dues Champions i no sé quantes copes més després resulta que els merengons es poden permetre el luxe de posar-nos verds i subnormals com Alfons Godall, per pura rabieta d'estudiant d'ADE sense ofici, donar-los la raó per creure que una lluita entre directives ens interessa. Com si mors a un lavabo del Luz de Gas per sobredosi de Pinky, retardat.

I direu, què hem de fer amb tota aquesta gent? Què podem fer?

Quan cau la nit, els corbs i les bèsties de la foscor s'abraonen sobre els meus pensaments, els jardins del mal s'apoderen dels meus dominis de la ment i m'envaeix la por, els fantasmes madridistes posseeixen el meu inconscient i em fan sentir trist, sol, desamparat i brut d'ànima. Lluny de voler ser un pobre d'esperit més que dubti de Guardiola i tenir pensaments blasfèmics, me'n vaig al santuari dels records com és Youtube i em poso coses com aquestes.



El Barça em pertany a mi.