Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Carta a mis amigos españoles.

No sé qué mierdas os explican en la tele. Ni me importa; sé lo que no os dicen. Ni os diran. Creo. No sé si visteis la tele el día 11, 12 o 13 de septiembre, o si abristeis los diarios o se os pasara por la cabeza que habría pasado algo para que, al menos lo que vemos desde Barcelona, se pusiera todo el mundo muy nervioso.

Salió a la calle mucha gente. Mucha. Cada día sale mucha gente a la calle y tan si quiera se les da una mención en los mentideros del barrio. Claman por su trabajo, su dinero y su pan; por sus casas, su vida y sus votos. Los derechos de las personas están en números rojos ya que ya no cotizan lo que cotizaran antaño. Nunca han valido mucho, pero ahora se ha conseguido que la opinión pública dude de ellos en pro de la seguridad y la estabilidad, y un montón de paja que, bueno, como España ha ganado la Eurocopa, pesa menos.

Os voy a explicar Catalunya. Sin más. O con él. Ja, ja. Broma.

Catalunya, con ny, que seria la ñ en castellano, tiene una historia paralela a la española que mola mazo, con sus reyes, sus guerricas y el folleteo general de toda superproducción histórica que se precie.

Hago una pausa y os advierto ya de entrada para que no haiga confusiones: no soy español. Y si vuestro argumento para rebatirme mi afirmación identitaria es "¡¿QUÉ PONE EN TU DNI?!", pido por favor que dejéis de leer.

En Catalunya tenemos una casta política igual de parasitaria que la española, sin el señorío católico y aristocrático tan típicamente mesetario. La de aquí es algo menos ruda, más silenciosa y mucho más lista. Bastante más putera, si se me permite, por no tener a la Inquisición en la nuca. Aunque la hay. Durante mucho tiempo, pasada la transición, el autonomismo ha sido nuestro maná de vida y causa primaria de la sociedad democrática catalana. Con el autonomismo hemos conseguido, al fin y al cabo, parecernos más a España de lo que quisiéramos: parlamento inútil con competencias desequilibradas y un balance negativo de entrada y salida de ideas. Nos falta un rey, un ejército y una guardia civil que le den un toque más rancio, pero tenemos a Duran i Lleida que es un poquito de todo. En los últimos 30 años, PP y PSOE han sabido repartirse bien España para su provecho propio, con todo su potaje de bancos, financiaciones y cargos que van de un lado a otro sin moverse del sitio. En Catalunya ocurre lo mismo pero en chiquitín, con CiU y PSC haciendo del área metropolitana de Barcelona y las diputaciones provinciales sus patios de recreo. La cantidad de institutos administrativos con sus directores es exactamente igual al número de directores disponibles que curiosamente sobreviven en ambos partidos. Esto hace que aquí vaya todo muy bien en general porque siempre hay alguien disponible a faenar por ti. Supongo.

Como país funcionamos muy bien porque enseguida nos enfadamos cuando a otros les dan unas facilidades que nosotros vemos propias por derecho, no sé qual, pero existe. Esas mismas facilidades que luego desaparecen en cuadros millonarios de dirigentes de instituciones centenarias patrimonio de la catalanidad. Sí, Millet. El mismo Millet que CiU se opone a investigar y ante quien PSC no quiere pelearse por su estrecha relación con el largamente socialdemócrata ayuntamiento de Barcelona. De lodo hasta el cuello.

Es decir: cierto que existe el puto fraude del déficit fiscal catalán, donde mientras a unos les ponen un AVE de diez personas al año, aquí tardan 150 años en llegar. Pero para mí no haría falta eliminarlo, sino hacerlo un poco más lógico. Pero bueno, no nos desviemos.

Todo lo que nos quejamos que no recibimos está rondado por ahí. La parte del pastel que queda se queda aquí pero no se sabe dónde está. DESAPARESIDO. Tenemos el mismo problema de corrupción que en España, pero con el agravante que aquí lo saben esconder mejor que en Valencia, Castilla o Marbella, debido, sobretodo, a un control más activo y real de los medios de comunicación. De la tele. Hay poca cosa aquí y todo es de CiU. Y lo que queda del PSC. No somos socialmente tan diferentes del resto de murcianos y manchegos. Nos dan igual por culo a todos. Incluso nuestra policía habla igual que en Madrid, pero pega más a gusto. Nuestra derecha no es tan rancia, aunque puede ser más de derechas que la vuestra. Nuestra izquierda, en cambio, parece un poco más divertida, sin la caspa típica española, pero con un circo mediático mucho más entretenido. La de gilipolleces que se dicen a diario y lo bien que lo pasamos. Y dicen, porque hacer, no hacen.

Por todo esto, diréis, no merece la pena gastar tiempo en algarabías independentistas. Pues tenéis razón. Pero eso, amigos españoles, son argumentos. Y a mí los argumentos me gusta usarlos de papel de váter. Nuestro problema con España no es ni la financiación, ni las competencias ni que oigáis decir que aquí pensamos que España nos roba. Lo pensamos, pero no es cierto. Nuestro problema es España. No los españoles, no. España. Una. Grande. Y libre.

Nuestro problema es esa puta unidad celestial que llena la boca y corazón de la sacrosanta hispanidad, desde la puta Constitución hasta Vargas Llosa, pasando por Alfonso Guerra, Josemari y Albert Rivera. Vaya un pedazo de hijo de la gran puta. Esa unidad que más allá de ser integradora se torna asimilación y supresión de las identidades distintas a la castellana casta y pura. Esa asimilación que hizo que España pudiera haber sido un gran imperio pero que sólo consiguió empeñarse en ser España y enviarlo todo a tomar por culo. Una España con una historia que me ha conseguido emocionar pero que su piel de toro necesitada de embestidas rompe día a día los pocos lazos que nos pudieran unir. Puede que no hayamos hecho mucho para integrarnos, pero es que me da igual. La culpa es vuestra, españoles, por tratarnos como una simple colonia. Nuestro nacionalismo esconde la mierda debajo de la bandera. El vuestro reparte la mierda entre todos y os hace comer la bandera.

Yo quería ser español, pero no me habéis dejado. Y ya no quiero. No quiero ser un español de la periferia. No quiero ser diferente por tener mi lengua y mi cultura, y esto en España no entra, no se entiende, no interesa. Veces se ha intentado, veces se ha fracasado. Por las dos partes. El modelo de estado español no es mi modelo y no quiero gastar más esfuerzo en explicarlo. La manifestación del otro día no pedía ningún cambio en España, ni romperla ni desmerecerla. La manifestación iba para nosotros, nuestros políticos y nuestra batalla. A vosotros os tocará mirar y desearnos suerte. Y reflexionad, mucho. España se rompe pero no por el Ebro. Se rompe sola.

Amigos españoles, se os echará de menos. Seguiremos siendo amigos, de igual a igual, de tú a tú. Sin rencores. Hasta siempre.

divendres, 29 de juny de 2012

No penso marxar, hòstia.

Dijous, 2 de la matinada del vespre. Al voltant dels 65 graus a l'ombra. 66 a la llum de la Lluna. Un infern. Sobrehormonació a l'ambient. Sobreconsum de petes en menors de 12 anys. Sobredimensió de l'espectacle. Crits d'independència enmig de potencials votants de Ciutadans. Bon rotllo demoníac. Olles de merda al so d'ska de merda. Alçada màxima metre seixanta-cinc. Possibilitat d'impactes de genoll a la cara per sobre del 90%. Una mica de bengales de Diables. Un parell de pilars de TRES de castellers junt amb la xupi pandi vallesana. Sí. Xupi pandi. Són bons. Ho saben. Odi. Crits de GORA ETA. Ganivetades a l'alçada del coll d'una adolescent de camisa esquinçada. Remolí de mort i pànic.

Així defineixo el concert de Txarango d'ahir. Hi vaig anar PERQUÈ EM DONAVA LA PUTA GANA. Has de conèixer l'enemic abans de massacrar-lo llarga i cruentament. Senzillament ÈPIC. Salsa, 'RUNVA', sklak, grigui yas i tal.

La Festa Major del meu poble sol ser així. Tres, quatre, cinc nits de sortir a fer el boig pel centre sense massa ruta i sense saber gaire que et trobaràs a les places. Saps que els preus són els mateixos de sempre, que hi ha una beguda nova que mata famílies senceres i destrossa el medi ambient ecològic i planetari, que els dels barts es queixen que les barres populars rebenten preus, que si tot és txatxi, que els veïns del centre es queixen que no poden dormir, que si els de fora el centre no tenen espectacles a prop, que si tal qual paraqual pasqual polla en vinegar. Un seguit de combats ridículs i aparentment provincians, afegits als de qui és més tradi, més santcugatenc, més del país, més reivindicatiu, més gilipolles o més GUAI.

Tot molt "no tenim ganes de posar-nos d'acord i donem importància a coses que no en tenen."
Aparentment.

Perquè un cop torno a casa, al refugi de la benestant i sempre fidel catalanitat del progrés, m'adono que he estat perdent temps i diners en coses que no haurien de requerir temps ni molt menys merèixer diners. I, fredament, és certament així. No ens podem amagar en les nostres festes per obviar la realitat: no podem lluitar contra l'economia de productivitat. I la festa no produeix. Ni la vida a petita escala. Ni els petits negocis. Ni els negocis sense marca. Ni preocupar-se per si el model és el què ens convé. Ni esperar a que tothom sigui conscient del què sigui. S'ha de ser millor que el veí perquè els diners vindran de fora i a fora els importa una merda si fem les coses més maques. A fora volen sol, platja, putes i droga i que no els molesti un impediment laboral d'alguns, que ens hem de guanyar la vida i no estem per hòsties, carai. Que no ens enterem, que als inversors, als grans negocis, al turisme i la puta que els va parir no els importa si tenim una identitat i la cuidem o el que merdes en fem. Que volen una cosa i els l'hem de donar. Ho heu entès? Aquí volem ser el gran servei d'Europa, que vinguin i no hi hagi molèsties, que s'ho passin bé, que gaudeixin i deixin pastarrufi per... per... qui? Ai... Per tots? Sí? Com ho faran...? Aniran casa per casa i ens deixaran un sobret a la bústia amb allò "per gastos i més", rotllo caritat? Ah.

Bé, i si volem treballar com persones normal? Ah, que no ens hem format prou. Vinga, tots cap a fora, a treballar com a enginyers, metges i cambrers dels grans estats i economies del primer vell món, de la gastada Europa, sempre rica i verda. Aquí que siguin cambrers els negres i morenets que no demanen res a canvi. Ui, sí, quant n'hem d'aprendre del seu esforç, ganes de treballar i sacrifici en un temps que costa cobrar un sou digne per moltes hores treball... I dels que es lleven de sol a sol per llepar una moneda a canvi de sentir cada dia que tot és culpa nostra, abnegats treballadors, aliens als moviments socials que creuen que això és una puta pantomima que s'aprofita de la incultura general del poble català per proclamar austeritat a ta puta mare i sacrifici a ta puta tia.

Doncs no em dóna la gana. No em dóna la puta gana de participar en el gran negoci de l'explotació.

Seguiré baixant a les places. Seguiré corrent per la pista de l'escola que em va ensenyar a no ser massa gilipolles. Seguiré fent cada dia la carretera que el matí és mirador més gran del món, i que a la nit és el cau de tots els dimonis de Catalunya. Seguiré posant-me a les pinyes. Seguiré assajant el flabiol. Seguiré amb la intenció de viure de la terra. Seguiré treballant amb els meus iguals. Seguiré col·laborant amb la meva ciutat. Seguiré buscant vida allà on vosaltres només hi veieu panolis.

Que no penso marxar, hòstia.

dimarts, 5 de juny de 2012

Expressió i expressionisme



Vivim envoltats d'un món que a vegades ens és hostil, que ens atia amb el seu odi més pervers cap al nostre individu, la nostra aura personal i el nostre curs vital. Som uns simples punts víctimes de la maldat divina i la seva grandiloqüència amagada rere la suposada brillantor de la vida.

I UNA POLLA COM UNA OLLA

No sou res perquè no sou res que vulgui ser resHÒSTIA PUTA, ja m'ho esteu enganxant. Escric com un nen de 30 anys.

Us veig i m'esparveroQUÈ CONY, SE M'INFLEN LES PILOTES. Us sento fer el retardat mental pel carrer, pel puto twitter i pels vostres comentaris de discapacitats mentals a qualsevol notícia, 'sussés' o cagarada de colom. He de veure les vostres fotos existencialistes amb aires de pijoprogueria que farien fostiar-vos al mismíssim gatet coix compartit de Gandi i Buda. He de saludar-vos pel carrer quan sé que creieu fermament que la solució als mals del planeta consisteix a veure te rajant dels qui miren el puto futbol. COM SI NO SABÉSSIM PENSAR EN DUES COSES ALHORA. GRÀCIES PER AVISAR. Pensant, us passeu el dia pensant, tot el dia pensant en les vacances que us pegareu quan acabeu la vostra jornada laboral, que avorriu sobiranament tot l'any fins que arriba el dia de la vaga general, que els altres donareu suport cegament encara que la convoqui el mateix sindicat de micos espanyols que viu de les rendes de la dictadura de Primo by the River.

Penseu, penseu, penseu en mi quan, després de recitar-me tots els vostres gustos musicals, tan diversos, des dels innovadors Amics de les Arts i la seva nèmesi Vampire Weekend fins l'ampli ventall de grups com LaTrobakungfutxapangosopordegracialapollatamarepegachinadelinquentesTOTSAFUSELLATS, vingui i us respongui amb una paraulota que a les vostres oïdes sonarà com una atrocitat VANDEDIÓS. Penseu en mi quan, després de replicar-me que hi ha drets i deures i que cal parlar les coses, us esclafi la cara al fang del carrer on els mossos debaten amb els manifestants. Penseu en mi quan, ja cansat de les vostres lamentacions sobre la falta de cooperació dins la societat mentre rieu de qui gaudeix de fer balls mònguers enmig d'una plaça des de fa 200 anys, renegui de la vostra miserable estirp i llastimosa ascendència. Penseu en el meu cipot cavalcant a lloms de llur corcell, sia el corcell vostra cara pustulant, sia vostre forat de Sió.

Dotze apòstols tenia Jesucrist, dotze penis tremebunds s'alçaran de les tenebroses valls de l'Avern per destruir-vos a tots i cada un de vosaltres i la vostra DEMOCRÀCIA.

Perquè tot ho amagueu rere això, la democràcia. Sacrosanta. Immaculada. Llum de llums. Renegueu de la paraula bruta, obcecada, impia, la boca d'un brètol, la mateixa paraula que no patiu a fer servir quan feu veure que aneu beguts amb l'única excusa de liar-vos amb tot el bar. Aquesta paraula que us fa fer la ganyota més insensible davant de qui la pronuncia. Estic recargolant i rebuscant tant les paraules que m'he oblidat de què merdes volia dir-vos.

Em direu "parles com un barriobajero qualsevol", "no cal parlar malament si tens les idees clares", "tens raó però la forma et treu credibilitat". Ah. La forma. Preferiu que digui les coses més suaus. Preferiu que us digui "crec que aquest grup que dius toca molt per la moda que es viu" en comptes de "quina puta merda de música"; preferiu "el discurs d'aquest polític no em convenç" i no "quina puta merda de persona"; preferiu "jo no animo Espanya perquè no segueixo el futbol a l'estiu" en comptes de "quina puta merda de PAÍS".

Preferiu que us ho posi tot de forma bonica. Que respecti tot i tothom. Que disposi tota opinió i emeti un judici d'ampli espectre i que no sigui gaire tancat ni brutal, que inclogui uns arguments eclèctics i valorats des de tots els punts de vista dels interlocutors. Que el 'sobre gustos no hi ha res escrit' sigui el més picantó de la conversa. Que tot sigui el més democràtic possible. Clar. L'expressió. El vostre fotut TOT.

Permeteu-me que us digui que me la porta molt bastant molt fluixa l'expressió bonica de les coses. Mentre penseu coses raonades i pausades, un fill de puta us diu que "hem viscut per sobre de les nostres possibilitats", un retrassat mental fa de ministre d'educació, un conjunt d'indocumentats es relaxa tot donant-vos lliçons de moral social des del seu carnet de partit progue guai (OJU: PSC), el territori el porten quatre desgraciats llepòpters del seu estat del benestar, la terra la 'defensen' militants hooligans de partits parasitaris de tot suposat color i encara em demaneu calma i serenor i que no està la cosa com per cremar contenidors. Que em llepeu l'escrot. A cor obert. Amb la passió i èxtasi d'una monja posseïda per l'esperit nimfòman de la Mare de Déu de Montserrat.

Els mossos són Espanya i ho seguiran sent mentre les manifestacions no es facin amb torxes, granades i baionetes a les portes de la Delegación del Gobierno i es passi a tots el funcionaris de Tráfico per la fulla de les falçs rovellades que teniu a les cases.

Aneu a prendre per cul amb la vostra democràcia i les faltes d'ortografia dels independentistes.

dijous, 22 de març de 2012

El lideratge de Sandro


Vagi per davant que sempre he considerat millor treballar sota condicions de pressió i combat mental, i per això escric aquest article escoltant la pitjor música pseudoirlandesa de registres punks.

Paraules com lideratge, carisma i representativitat són mots que queden molt lluny de poder ser relacionades amb la junta directiva del Barça i de ben bé tota la catalanitat. Però centrem-nos ens els caps de suro que hi ha al club del meu cor.

Aquesta setmana llegia un article d'un dels més grans sobre el suposat lideratge de Sandro Rosell i la inactivitat institucional davant les bafarades de merda que exhalaven des de Madrid. En ell, a mode de resum blasfèmic, es diu el que tothom, en menor o major mesura, arriba a entendre: el sandrusco no apareix quan toca, i quan apareix no diu res, i si diu res l'espifia, i quan no l'espifia demana perdó al seu amic Florentino. Perquè són amics. Igual que Laporta i Lapiedra.

EN TOTS ELS SENTITS

L'article en sí se centra en tot el que envolta la faceta comunicativa (¡¿?!) de Sandor, donant una opinió encertada en què sembla que de tant voler quedar en segon pla, de forma humil, sense interferir en l'equip ni res, està fent quedar la junta directiva molt per sota de l'equip. I de retruc la institució. Un equip que està donant pel cul a Espanya en tots els sentits rep un suport nul quan des de les trinxeres de l'Eix es dediquen a bombardejar jugadors i tècnics per minvar la grandesa dels seus triomfs. Un petit canvi en positiu (MOLT PETIT) de l'afició està ajudant l'equip a mantenir el cap ben alt, en part gràcies als missatges d'un Guardiola que esperona club, equip i afició front aquesta merda que en diem periodisme esportiu, del què ja en parlarem un altre dia i només se'n salvarien 4 fills de puta amb dos collons.

I jo vaig dir, responent al gran Aleix, que aquesta falta de sang culer a les venes de la directiva només afavoria una deixadesa formal d'aquells que creuen en els missatges del club. És a dir: AMONYAMENT. Amonyament de la institució equival a amonyament del soci (soci que ha donat suport al sandrusco, no oblidem), el que vol dir que ens podran seguir dient el nom del porc i el soci només farà que mira el seu Barça B llegint un paper de vàter com el Mundo Deportivo. No hi ha resposta, no hi ha reacció. 3 lligues, dues Champions i no sé quantes copes més després resulta que els merengons es poden permetre el luxe de posar-nos verds i subnormals com Alfons Godall, per pura rabieta d'estudiant d'ADE sense ofici, donar-los la raó per creure que una lluita entre directives ens interessa. Com si mors a un lavabo del Luz de Gas per sobredosi de Pinky, retardat.

I direu, què hem de fer amb tota aquesta gent? Què podem fer?

Quan cau la nit, els corbs i les bèsties de la foscor s'abraonen sobre els meus pensaments, els jardins del mal s'apoderen dels meus dominis de la ment i m'envaeix la por, els fantasmes madridistes posseeixen el meu inconscient i em fan sentir trist, sol, desamparat i brut d'ànima. Lluny de voler ser un pobre d'esperit més que dubti de Guardiola i tenir pensaments blasfèmics, me'n vaig al santuari dels records com és Youtube i em poso coses com aquestes.



El Barça em pertany a mi.

divendres, 16 de març de 2012

Cartró color merda

això és tan típic a Sant Cugat com ho pot ser un senglar.

Hi ha un poblet als peus de Collserola, ben net, ben arreglat. Pots trobar de tot, de tot de tot de tooooooot! Tot el que vulguis i més. Tot és tan bonic, tan maco. Els gossos de la mida de cavalls monstruosos fan caca a les voreres i ÉS TAAAAN MACO... Tot funciona de meravella. La gent no es queixa de res, a les 11 tothom és al llit, els bars fan olor a pixum i és que sembla que siguem a Barcelona!! Fins i tot la policia municipal ET DEIXA FER EL QUE ET DONI LA PUTA GANA!!!!

És fantàstic. El fàstic NO és un concepte santcugatent. La cutror NO és una qualitat santcugatenca. I és que tot va com ha d'anar: els rics a dalt, els pobres a un barri de merda i la classe mitja amb l'aigua al coll intentant aparentar que tot és tan convergent com hauria de ser! HAhahhahahaAHAHAHAHahahaAAHAH! Tot va de meravella.

En aquest baluard de la dolçor romàntica de l'idealisme burgès com a reducte del ser poma més pulcre i de tons més asèptics que el cul d'un nen recent rentat i amb pols de talc tot és bé. PERÒ ÉS TOT MENTIDA JODERPUTAMERDACONYHÒSTIA, que l'altre dia em van estafar amb un puto tros de pastís de xocolata que era més un tros de cartró color merda amb gust a argentina sense pits intentant semblar atractiva amb la seva puta verbositat. Pel mòdic preu de dos euros el gram. Aneu a cagar amb la vostra merda de PUTINS, que només voleu pillar cacho amb tàctiques de jamelga, amb aquestes putes botes de xarol GARRULES, que sou unes garrules, xarnegasses, subnormals. Ui sí, sushi al Vallès. Envoltats de senglars i intenteu aparentar modernor menjant muffins comentant la darrera jugada del Barça quan podríeu estar potant a una cuneta en aquest mateix moment d'esquenes al projector del bar on us venen una cervesa d'importació tope fina i uns cacahuets pel mòdic preu de 8€, retardats.

aquesta merda costa sis euros, i el croissant sap a mico mort

I és que Sant Cugat és una puta vila on quatre gats intenten ser part de la terra que els envolta mentre els 50 60 70.000 restants s'esforcen en crear una ciutat dormitori on el teu ajuntament et tracti amb el mateix menyspreu que el de Barcelona, que les escoles siguin més elitistes que la puta estafa del Sant Ignasi de Sarrià (escola que mereix tot el meu odi i menyspreu, igual que la resta de Catalunya si fóssim un país normal), i que el nostre motiu per viure-hi sigui que a les deu de la nit no hi hagi cap ésser bíped que molesti les fronteres de les nostres cases amb piscina.

Doncs em cago en la vostra puta mare i la vostra descendència. Ara mateix us estic imaginant destrossant-vos el crani a ritme de quatre gralleres borratxes fins al cul de mistel·la. I quan acabin trallaran al càdaver de la vostra família mentre esbudello els vostres gossos que adoben els carres del meu poble amb el millor pinso d'Europa. I tranquils, que incendiarem la vostra casa, i del solar que en quedi farem un hort, on hi plantarem la millor vinya de la comarca, amb un racó per dormideres a l'alçada del vostre menjador.

Que us follin, merda.

dijous, 8 de març de 2012

Per què anar o no al Concurs de Tarragona.


Aquest article el vaig escriure molt abans que els caps de colla decidissin per motius majors que aquest any els Gausacs, si teníem opcions d'entrar-hi, aniríem a Concurs, avalats per haver sigut escollits per l'assemblea de la colla de manera quasi unitària. En un principi, l'any 1998 els Castellers de Sant Cugat van decidir en assemblea que no caldria votar cada vegada que toqués si es volia o no anar al Concurs. Aquesta dada, desconeguda per molts, és significant, i en gran part valida la decisió dels caps de colla. De tota manera, sigui quina sigui la meva opinió sobre el concurs, bé és cert que no hagués sobrat en cap moment engegar un debat intern a la colla sobre la idoneïtat d'anar fins a Tarragona i entrar en un sistema on la nostra passió es torna números i aquests números en una marca, marca la qual no ens en podrem desempallegar mai.
Fet aquesta reflexió inicial, us deixo amb la meva merda.

Cada any se celebra, cada any ens barallem per entrar-hi. Els que hi optem.

Abans de debatre si cal o no anar al concurs, hauríem de parlar sobre un fet que es repeteix tot sovint i que té més a veure amb el que creiem que és el Concurs que amb el que realment és. Cert que és un esdeveniment d'accés reduït, amb entrada de pagament per part del públic i amb un sistema de competició que no es respira habitualment a les diades de la resta de l'any. Però això no vol dir res.

Com es formuli o es desenvolupi el concurs és un afer que les colles que no som de la ciutat de Tarragona ni l'organitzem tinguem potestat per decidir-ho. Podem aportar idees, suggerir canvis o fins i tot donar-hi suport o no. El que no podem fer és dirigir-hi una crítica negativa en el sentit que vulguem o exigim la implementació de canvis, maneres de fer o fins i tot la seva existència. Perquè no és nostre. El concurs de Tarragona és del tarragonins. Ells el van crear, ells el van mantenir, ells el gestionen i el convoquen. Que, a part del Concurs7 i les Decennals, sigui l'únic gran esdeveniment casteller on moltes colles (i respectives viles) poden mostrar-se al món, no ens dóna el dret a apropiar-nos de quelcom que és tradició d'una vila i unes colles. Seria com criticar l'existència i funcionament de la diada de Sant Fèlix. Que ara el concurs passi a ser una Biennal Castellera no ho veig com un canvi necessari o exigit per tots, o com la gran fita del segle, més aviat ho veig com un regal de la ciutat de Tarragona i les seves colles a la resta del món casteller. Perquè, d'alguna manera, ens estan obrint la plaça de Braus a molts més. Estan transformant la seva festa en quelcom més obert.

L'únic que podríem debatre és quin efecte té sobre la resta del món casteller el fet que se celebri una competició, un acte on les colles han de fer castells en funció del que les altres colles facin per quedar per sobre seu. En aquest instant, el punt fort dels castells que és l'auto superació queda amagada per la superació als altres, i potser aquí pequem d'eufòria competitiva i oblidem què carat estem fent. Pensem que això no és bo que succeeixi dins les portes de la plaça de Braus, i encara menys que les traspassi. Però mentre l'esperit casteller romangui dins de cada colla, jo no patiria per insanes rivalitats. Almenys les que no existeixen. El que mai no podrem dir, però, és que les rivalitats neixen del concurs. Les meves excuses però la rivalitat de les colles de Valls o de Tarragona són força anteriors al Concurs, fins i tot les més modernes no han sorgit d'una topada a la gran plaça de Braus.

I per què hauríem o no d'anar al Concurs? Tenint en compte que no podem modular el seu funcionament ni la seva existència, hem de comptar amb el què hi ha i prou.

Un punt important dels detractors del concurs és el fet que s'hagi de pagar entrada com a públic per anar a les graderies. Que estigui tot vigilat i controlat sembla que respondria més a un partit de futbol o un macroconcert que a una mostra de cultura popular. Si bé és cert que per veure castells a una plaça qualsevol un diumenge qualsevol ens semblaria un atemptat fer pagar per veure'ns, ja que un dels nostres reclams és que som amateurs i no hem de pagar per fer la nostra activitat, també és veritat que no estem davant un esdeveniment ordinari sinó d'un acte que es fa cada dos anys i que organitza un ens concret que no ha de respondre davant de ningú. Tornem on abans: el concurs és seu. És cert que l'omplim nosaltres, però és cert que se'ns ajunta per un motiu més enllà del que és econòmic, ja que pel que sé l'organització no en treu un profit considerable de muntar tot aquest espectacle. Potser ni tan sols en treu.

L'altre és la competició. És cert que els castells en sí no es poden puntuar, ja que no és el mateix un 3 de 7 pels Castellers de Sant Coloma com pels Castellers de Barcelona. Però de tota manera, ja que no podem presentar els castells com una eina de comparació competitiva, si que podem generar una taula mitja del què teòricament costa alçar cada castell. No estic defensant el rànquing com un sistema pel que calgui programar un assaig, una actuació o una temporada, sinó com una eina, tant de cara al món no casteller per comprovar com costa fer castells i com s'ha de valorar cada colla, com de cara als castellers i les seves colles, per demostrar-se la feina feta, per comparar-se (sanament) amb altres colles similars ja sigui per millorar a partir d'altres mètodes o per seguir buscant la iniciativa.

No és un al·legat en favor del Concurs com a gran part del fet casteller. Jo considero el concurs, es digui com es digui, com un fet puntual el qual adquireix el valor que cadascú li doni. Per algunes colles és l'oportunitat de mostrar-se més fortes que les altres. Per altres, és el moment per mostrar la feina feta als assaigs i haver-la defensat bé a les actuacions d'arreu del país. Jo crec que per nosaltres, els Castellers de Sant Cugat, creuar les portes de la plaça de Braus significaria poder ensenyar a Catalunya i al món la il·lusió amb la que vivim el nostre fet casteller, amb la que treballem als assajos, i perquè vegin com gaudim amb el que som, que som castells.

No tenim res a competir.

dilluns, 6 de febrer de 2012

Hoy tú vas de negro, mañana tu familia

No sé quina va ser la primera vegada que aquest cant va sorgir de la graderia d'un recinte esportiu cap a l'àrbitre d'una competició. Algú que deuria tornar com a mínim de prop d'un enterro, en estat més que restituït de pena, i amb ganes de brega esportiva, deuria iniciar el crit. Tot de negre, el col·legiat acaba de xiular l'inici d'un dels eslògans més ben trobats de l'esport espanyol. Segurament, en un primer instant, convençudíssim del seu encert, se sobta d'aquesta fórmula per desestabilitzar-lo. Pensa que si tingués una pistola segurament ja hauria buidat el carregador en la direcció en la que sona la cantarella. Tot i així, al cap d'uns minuts, el joc segueix, i el dubte pren força al seu cos, i amb ell la inqueitud pròpia d'un concert del Back Street Boys a la cantonada del carrer de casa. El dubte el corrou, i comença a equivocar-se, comet errors de principiant, se satura i el partit es torna un puto Vietnam. Si és un árbitre experimentat, res d'això arribarà a ocórrer. Acabarà el partit expulsant a dos o tres, li suarà la polla l'acta i se n'anirà a casa a dinar amb el gat, els fills o qualsevol altra mascota. No li importa si ha decidit el partit. Sap que tant se val, li paguen per evitar una massacre o almenys donar-ne fe.

Però de cop, a la nit, mentre tothom dorm, un calfred li recorre l'espinada. El somni eròtic de mitjanit es trenca per un fil de veu que surt del coixí: 'Hoy tú vas de negro, mañana tu familia'. Milers de veus retronant dins el seu cap, com si els Amics de les Arts tinguessin el poder d'encendre totes les ràdios de la casa en plena nit al crit de GODARD!, pertorbant les ànimes més pulcres. L'instint de supervivència et fa llançar tota la roba de negre dins el cotxe i començar a córrer fins la frontera.

El públic és cruel. La massa és cruel. Concupiscible. Limitada. Borda. Idiota.

Tots nosaltres som culpables de la pressió als àrbitres en un terreny de joc. Un sol crit, una sola traveta mal intencionada, una sola rèplica, una sola mirada ja fa prou com per creuar els cables a qualsevol simpàtic col·legiat que lluita contra l'infortuni d'aguantar una galeria d'inservibles que des d'una graderia, banqueta o rere una equipació increpa ara i sempre a l'invasor. Però no tot són hòsties a la plebs. En tot reducte hi un petit imperi.

Cada dia sentim a parlar de tal o tal altre mare de tal àrbitre que amb la seva actuació va facilitar que l'encontre acabés en merda. El futbol, la mare de tots els fangars, es regeix tot sovint pels comentaris a polèmiques arbitrals, i l'estafa que suposa per un equip, qual sia la seva condició esportiva, haver lluitat per un partit que se'n va per la finestra quan el jutge s'equivoca, bé sense intenció, bé sense intenció de no equivocar-se. I d'aquests n'hi ha més dels què pensem. Molts es queixen dels darrers arbitrages a la primera divisió de futbol espanyola, dient que si a Europa són millors i no sé quines altres fantasies pseudomonyes, quan a Europa no es xiula un penal fins que no mor algú apunyalat dins l'àrea. Darrerament també ha començat ha saltar la veu en el bàsquet professional, l'ACB i l'Eurolliga, amb arbitratges cada cop més decisius en el partit i menys col·laboradors amb els equips. He de dir, però, que hem passat de l'assèpsia absoluta a l'odi social a les pistes de bàsquet, para mi gusto y disfrute. Però això no és tot.

Sóc jugador d'hoquei, he sigut entrenador, sóc asidu al pavelló del poble i fins i tot he arribat a arbitrar algun partit. Sé que és ben difícil xiular bé un partit sobretot quan tens municipis els quals es diuen Reus o Badalona que inspiren de tot menys seguretat a la vida. L'arbitratge a l'hoquei patins ha patit molts canvis, darrerament. Teòricament, i es demostra en els marcadors actuals (hem passat de marcadors on un 4-1 era una pallissa a uns on el mateix resultat és 'ajustat' i un 8-6 és el més habitual), els canvis han anat per a bé. L'hoquei és molt més fluid, els partits es fan menys llargs i les hòsties van comptades. Tot i així, se'm fa difícil creure en l'arbitratge quan decideixen el partit a l'últim segon. Aquest petit imperi que suposa una quantitat enorme d'àrbitres que no aguantarien una cursa de 100 metres contra l'erosió d'una muntanya, el que vol dir que no són esportistes, o el col·lectiu de federats que no sabrien lligar-se els patins ni molt menys aguantar-s'hi dempeus, explicaria molts casos de despropòsits a l'OK Lliga, 1a Catalana o el tant lapidat hoquei femení.

Recentment ha sortit a la llum tot el noticiam sobre la renúncia del Vic a organitzar la copa del fan del 23F, a demanda de l'Associació de Clubs, i en contra de la voluntat de la Federación Española i un dels fills de puta més perillosos de la pseudocràcia espanyola, Carmelo Paniagua. Esperem que sigui l'inici d'una subversió al poder fàctic del col·legi arbitral espanyol i el seu òrgan rector, i no m'estaré de dir-ho, franquista, i que o bé canviïn les coses o bé ens organitzem, que ja fora bo.