Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dijous, 28 d’abril de 2011

Després de Sant Jordi surt la bona literatura

Tothom sap que Sant Jordi, literàriament parlant, és bastant difícil de qualificar, sempre i quan no coneguis els múltiples usos de la paraula merda. És una gran veritat que les millors obres surten a la llum passat un temps raonable de la diada catalana, així siguin un parell de setmanes o un parell d'hores després que els editors hagin lefat el llistat d'obres que enviaran als llibreters sodomitzats de les paradetes.

Com que pel sol fet de ser de la part alta de Barcelona ja sóc més privilegiat que la resta d'usuaris d'internet, he decidit compartir amb vosaltres les exclusives sinopsis a les quals jo, primmirat cabró superficial, he tingut accés. Són obres que podran optar al Premio Planeta de Literatura, o si més no, són obres imprescindibles per entendre la societat actual.

Aquí teniu unes quantes obres les quals he descobert al món de les Idees de Plató:

"La realidad", de Sergio Ramos.

Sense cap mena de dubte, el millor assaig filosòfic sobre la concepció de la realitat concebut per un jugador de futbol. És en sí un compendi magnífic sobre com pot interpretar-se la realitat, i la visió gens adulterada de la mateixa que l'autor ens presenta és per sí sola ja una meravella de la societat prosaica. Carregada d'asseveracions sobre com cal conduir la ment vers un enteniment recíproc entre la mens innata i la mens induida, poques vegades s'ha vist una obra tan completa parlant ja a nivell general d'autors de filosofia i ciència. Una ciència que l'autor ens retatrata com un fet necessari per captar les imatges del moment i introduir-les al nostre gran conjunt de coneixements.
Escrit en una llengua plana i diàfana, sentències com "No pots entrar a la realitat si ja hi ets a dins, més que res perquè no pots obrir una porta amb les claus perquè el pany és a fora" són de per sí aforismes els quals se'ns faran imprescindibles al llarg de la lectura. Altres oracions directes com "És una pena desaprofitar oportunitats, més que res perquè no sempre pots endur-te tres punts de la copa", "El cervell no té botó d'apagada", "No vull fer comentaris, però el teu pentinat em sembla una puta merda" o "La gravetat no existeix si no la fem existir" són un reclam per a fer aquest llibre una obra cabdal de la societat des del moment de la seva distribució.

"15 minuts", d'Andoni Zubizarreta.


Les paraules del director esportiu del Futbol Club Barcelona sempre són mereixedores d'un anàlisi acurat i refinat per no perdre'n detall. Els petits retalls de la visió d'un gran mestre del futbol com ell sempre són d'agraïr, ja que no sempre podem disfrutar de ni que siguin 15 minuts de repàs a les grans obres en un camp de futbol. No s'equivoqui el lector a interpretar "grans obres" com un eufemisme de "el gran dribling de Messi a quatre merengons" o de "Keita enviant Pepe pels aires", sinó com el que es diu, grans obres. Perquè quan Zubi parla, el futbol passa a una dimensió desconeguda i el que es palpa és la cultura, la història sencera de la filosofia.
Davant un impediment innat no declarat de parlar català a les entrevistes de la mitja part, Zubi va intentar cridar l'atenció creant una interpel·lació inexistent entre una pregunta no formulada i la resposta que li sortia del nabo. Fou així com el gran porter del Barça de no sé quina temporada ha desenvolupat un seguit de teories i mètodes per afrontar, amb comentaris als articles filosòfics més punyents i essencials de la història de la filosofia, tot el seguit de dubtes que l'existència humana ens planteja.
Des de la crítica demolidora de la realitat cartesiana i els fundats dubtes a l'empirisme de Hobbes, fins al convenciment de les tesis de Mill i Sartre i l'adopció del jo kantià, Andoni Zubizarreta demoleix l'índex d'audiència de TV3 a la mitja part i propicia aquest recull magnífic imprescindible per entendre el coneixement metafísic de la realitat.

"1001 mierdas", de Tomás Roncero.

Una obra a l'albada de la trajectòria d'un artista de la paraula i l'argument. Tota una tesi doctoral on s'aglutina tota la prosa que l'autor esgrimeix front al que ell considera una 'atac unilateral' contra la gran casa blanca del madridisme i sa mare en general.
Fer una sinopsi d'aquesta obra seria anar en contra del que l'autor mateix defineix com a "concepto madre universal", una idea brillant per rebatre qualsevol opinió desafortunada i desviada de la del mestre redactor de l'As, una idea que recau en l'esperit dels avantpassats com "Juanito" o "mi perro". El concepto madre universal és comparable en importància al propi "mètode" cartesià, una sort de gran compendi de certesa absoluta que suportaria qualsevol opinió; basat en quatre mots (garra, raza, espíritu y casta), Roncero destrossa la concepció periodística del debat per implantar la revolució a les tertúlies, aixecant polseguera des del primer moment. Les possibles contradiccions són pura mala praxis del lector, pel fet de no entendre la manera periodística com un fet exclusiu de qui porta la veritat absoluta.
Pels qui no ho hagueu entès, el concepto madre universal consisteix en deixar anar comentaris precisos a les personalitats tertulianes en el moment exacte que deuen ser dits, amb la intensitat de veu més subtil possible i amb la major càrrega argumental de què es disposi.
Com a invent editorial, al final del llibre s'hi ha deixat un plec de fulls en blanc on els analfabets de totes les nacions podran intentar reproduir el mètode Roncero amb les pròpies opinions o cagar-se en la puta mare de Roncero en una mena d'ostrakon de la intimitat.

"El arte del guerrero", de Santi Nolla.

Fidel a l'estil de l'autor, el títol del llibre no té massa a veure amb el contingut de la prosa compresa a l'obra. De fet, res del que diu té a veure amb res del diu, però Santi Nolla és així: surpresiu. Una mena de Marc Vidal (prestigiós economista outsider) del món de l'esport.
El lector que llegiria aquest llibre seria algú valent, de ment tenaç i de costums decorosos, ja que la sorpresa no sempre pot ser ben rebuda. És per això que al pròleg de l'obra Nolla reclama un lector atípic i allunyat dels tòpics, un lector que no es deixi impressionar per opinions dures o per afirmacions controvertides.
Però apartant el contingut d'aquesta epístola sense destinatari concret, que no va més enllà del desig de la repetida introducció del sandrusco de bragueta a la papada pròpia, el més interessant és com l'autor aconsegueix recrear la intensitat de la vida laboral a la redacció de Mundo Deportivo i dels problemes de disseny de les genolleres per posar en pràctica el manual "100 maneres de fel·lar-li el membre a Sandro Rosell", amb un realisme pasmós i increïble.
En un altre al·legat de sorpresa i brillantor, Nolla s'empapa, a més de la lefa del flamant president del Barça, d'un cert costumisme propi dels temps actuals, inspirat segons ell en les cançons preferides de Guardiola, "ese capullo utillero", dels grups actuals com Manel, Josmar i Joselito.
Ve a ser, en definitiva, una gran palla mental del prestigiós director del rotatiu culer. Bàsicament, com tot el que escriu.



I fins aquí puc llegir. Ben aviat arribaran més sinopsis editorials, com l'esperada novel·la d'aventures de Jordi Basté, "Em peguen i ric", o el llibre de Leo Messi "Con un seis y un cuatro marco un gol", sense massa contingut ni ordre, però què hi farem, no és fàcil ser el millor del món.

Salut i peles!

2 comentaris:

Manu ha dit...

GENIAL!

podries escriure més sovint no?

Bardaler ha dit...

Ja m'agradaria, però ni la inspiració és la que toca ni el temps es pot perdre tan flagrantment.