Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dissabte, 31 de desembre de 2011

Última entrada de l'any

Són les 23:11 del 31 del 12 de l'11 quan començo a escriure tot això. Massa coincidències numèriques com perquè no llegiu aquesta entrada escrita contra-rellotge perquè figuri dins les 12 entrades que publico cada any. I la veritat, tot és culpa de la vostra falta de relacions anatòmiques. Amb altres persones.

Si la majoria no fóssiu a Twitter no tindria cap mena d'argument per escriure aquesta merda i sustentar aquesta estafa. Perquè, igual que tot el que envolta aquesta nit, això és una estafa.

Quan sonin les dotze i sortiu de casa per anar a gastar-vos el vostre miserable jornal en una festa de merda, recordeu que jo us imaginaré així:


sense cap mena de diferència

Així que si us plau, sigueu dignes del vostre nivell humà i moriu per alguna cuneta. Sodomitzats. Robats. Bruts d'ànima. Sense penitència.

Són les 23:22. Ja en tinc 12.

Bon Any. Gora ET

Siau.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Entrada per omplir

Bon dia estimats amics de les ones internètiques.

No sé perquè em dirigeixo a un públic potencial si a la pàgina de visites només hi surten les meves, però tant m'és. No sé si s'haureu fixat que a la part dreta d'aquest bloghk hi apareix un comptador d'entrades/postsst/articles que té comptats tots els posts que he fet des que vaig, i la veritat és que em sorprenc a mi mateix porquememolomucho en veure que he aconseguit mantenir a 12 el nombre d'entrades per any. Doncs bé, ara mateix, quan escric aquestes ratlles, només n'hi ha 10, però ara quan el llegiu n'hi ha 11, i això em complica l'existència, el que vol dir que des d'avui que estic escrivint això fins al 31 de desembre, he de publicar una altra entrada perquè si no el món explota.


Així que he decidit fer aquesta entrada. Per fer. I prou. No hi ha més misteri. El que és, no hi ha més. Una història més a l'aburrida pàgina del res. El res. El RANDOM.

Buenu. Ja està.

Ara, ja que hi som... podríem tocar un tema. Un qualsevol. Aleatori. D'ara, actual, o no. O no fer-ho. Va, a cara o creu. Cara, sí; Creu, també. I suuuuuuuuurt......CREU! TOMA YA! HAhaha,..a....hah.

Doncs parlarem, parlarem....pralarem...pralemar....


Sí senyors! Perquè si no érem prou subnormals la fornada d'ESO ENCARA HO SEREM MÉS!!! HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHAHHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA i ha.

El molt honorable president RAGOY ha tret aquesta proposta d'entre les moltes altres que hi havia a la seva carpeta de "Cosas que quería decir pero en clase me pegaban", és a dir, el seu TOT.
Des de Catalunya, on tot es veu amb perspectiva anal, ho aprovem. Sí, senyor RAHOY, li aprovem la mesura. Gilipollada tal ens valdrà per riure d'aquí a 3 o 4 anys quan surti la primera fornada de batxillers de 3 anys, doblement subnormals, doblement ensinistrats. Ensinistrats per ser aliens a tot el que ens envolta. Aliens a vostè, senyor RACHOY. A la política que vostès diuen que s'ha de regenerar.

Poden anar a prendre per cul.

divendres, 25 de novembre de 2011

Balanç electoral

Haha, nah, és broma.

Fa molts dies, ara que ja ha passat tot, que no sentim a parlar de falta de qualitat de democràtica, de desconfiança en les institucions públiques, de desafecció ciutadana o de indignació. De fet, me la porta fluixa, perquè ja sé que quan guanya un perdem tots i tatatí tatatá que guanyen els mercats i polles en vineiguer. Lo cert és que no hi ha motiu per preocupar-se. Tot va bé. Tot és bonic. La dreta de veritat governa. És com ha de ser. Quan un sistema està concebut perquè hi mani una opció política concreta, no entenc perquè la gent s'entesta en anar a votar l'opció incorrecta. Que en política no hi ha opció correcta, és mentida. En política sempre hi ha una opció política correcta, sempre.  


l'opció correcta

Des dels inicis de la humanitat, la societat que més ha predominat ha sigut la que ha triat el sistema correcte i la via per desenvolupar-lo. Per exemple, als inicis de la història antiga, la societat més poderosa del moment era aquella que sabia tallar els ous a tots els que no fossin fills propis per assegurar-se que només ells podien tenir descendència i perdurar al règim: els egipcis. Aquest també es caracteritzaven per saber triar el yogurín més papallona per impressionar tots els soldats gailors i fer-los creure que eren déus intocables. Fins que van aparèixer els romans, en un moment on el que es necessitava era gent sense escrúpols, amants de les polles i els conys a parts iguals i amb una violència exagerada. I es van cepillar els egipcis. I els romans no s'estaven per hòsties: si s'havia de matar el fill es matava i si s'ha de donar pel cul a la dona es fa i si s'havia d'empalar 300 esclaus a la porta d'una ciutat es feia. NO CHANCE NO MERCY.

I per això no s'estaven mitja vida decidint. Ho feien i prou. Qui valia, endavant, i qui no, no. Era un sistema concebut per unes persones concretes. Si hi eren, de puta mare. Si no, t'envaïen i et tallaven el cap en fines tiretes de bacó que després feien servir per amanir els teus budells. D'aquí els spaghetti carbonara.


ara no us ho mirareu igual 


Per  això un partit d'esquerra no pot ni hauria de guanyar unes eleccions democràtiques al país veí. Ni a cap altre del sistema capitalista. El capitalisme no està pensat per l'estat del benestar. Desenganyem-nos. No pot ser.


L'estat del benestar és aquella gran faula en la que s'ha pogut mig tapar el frau del socialisme del capital, aquest corrent idiota segons el qual podem conviure en un mateix espai econòmic amb la sanitat pública i la construcció d'oleoductes alhora. Ens faran triar entre si volem que l'oleoducte passi lluny de l'hospital (esquerra) o si volem que passi pel quiròfan (dreta). Evidentment, per defensar la primera postura sempre hi haurà el que dirà que "cal protegir el progrés del país amb igualtat per tothom" i votarà el PSC o millor encara ICV, i per la segona saltarà el que diu que qui és el malalt per decidir on li amputen el cap amb la perforadora del tub de l'or negre amb tot el que suposa d'avenç pel país, i anirà corrents a votar CiU. Amb tot aquest merder organitzat, uns i altres s'esbatussen passant per alt el fet principal: mai ens deixaran triar si volem un oleoducte. I jo només vull un oleoducte si és per ficar dins als Manel i calar-hi foc.


No hi ha partits d'esquerra. Només hi ha partits de dreta i partits que no entenen el sistema capitalista i que s'entesten en fer-nos creure que no són partícips d'aquest joc que anomenen socialdemocràcia. Quan has acabat de llegir el programes electoral, escoltar els debats, menjar-li el bullate al porter de la teva escala i votar, ves a dormir tranquil.


Tu has triat entre un invertebrat o un lepòpter, jo estaré pensant en com acabar amb ells.





dijous, 10 de novembre de 2011

Especial Eleccions - La Campanya Electoral

Sempre he dit que les campanyes electoral me la pelen bastant perquè al cap i a la fi les eleccions es guanyen deu dies després de les anteriors. Tot i així, he de trencar una llança en favor dels putos peperos i la seva gran iniciativa per captar el vot amb testosterona.

goita com van aquests
Si el nivell és aquest, aquesta vegada riurem. O si no, almenys veurem tetes.

 TETEEEEEEEEEEEEEES

divendres, 28 d’octubre de 2011

Romaç de Chacón

Una total falta de respecte a la Ministra de Defensa.


Figues i peres he mamat
ara un borc socialista -
que me'n vol pendre el manat
però no sóc jo qui d'això
en farà goig exaltat


No hi ha glòria pel vençut
ni jardí per l'adulteri -
ni manà pel més begut
Ara fem glossa profana
de les hòsties que hem rebut


Estimadíssima Chacón
no és per què siguis pija -
ni lletja com un malson
Només per subnormal
ets lo pitjor d'aquest món.

Deixa'm doncs dedicar-te
una pluja d'asteroides -
que vingui a maquillar-te
I tot un torrent de polles
ve l'anus a destrossar-te


No vegis puix virulència,
no sóc més que un reflex -
d'un tuitaire d'excelència
És la humilitat teva
qui genera tal violència


Tan bé que t'hauràs quedat
quan després de la campanya -
ton marit t'ha foradat
No només per l'orella
sinó també pel dentat. 

Una total i absoluta falta de respecte a la Ministra de Defensa i el romanç.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Terrorisme d'Estat

******SPOILER ALERT******
ENTRADA POLÍTICA
******FI D'SPOILER******

Que se us ha d'explicar tot, joder.




us he posat això perquè me l'he posat en bucle mentre escrivia

M'agrada la llibertat que us heu pres per no mirar el blog en els darrers 4 mesos. I quan dic m'agrada vull dir que mereixeu un tret al clatell.

Com que vosaltres no hi sou mentre jo no hi sóc perquè les coses són així, us explicaré què és el què ha passat aquests últims quatre mesos. O tres. Deixeu-me.

La famosa manifestació de record del 10 de juliol va ser multitudinària. Ui sí, no s'hi cabia. Quasi ens ofeguem. ***OJU: SARCASME*** Van haver de portar extres per acabar d'omplir el puto passeig d'Arc de Triomf PERÒ NO PASSA RES. Com tampoc va acabar passant res. Ni ens vam independitzar ni res. No servim ni per incendiar el parlament 40.000 persones. Bé, sí, una cosa sí que es va aconseguir: que el fills de la gran puta que els va parir a eructes d'intereconomia reconeguessin que el 10 de juliol del 2010 hi hagués "prop d'un milió de persones" campant amb banderes quadri-barrades i estelades pel centre de Barcelona. Gran què. POLLA

I és que ara resulta que la lluita per l'autodeterminació no cal que es decideixi per trencar coses, matant polis i cremant amics d'Espanya a les places, sinó per les paraules mesuradament dures (OH SÍ CONFRONTACIÓ CATALUNYA ESPANYA SENYOR MAS A MADRID S'ESTAN FENT CACA) i els hashtags i trending topics del truiter.

I és que es veu que si ara fas que un hashtag sigui trending topic et donen un premi, quatre putes en una limusina i la independència. I si el premi és farlopa millor que millor.

ESTIMATS AMICS DE LES XARXES SOCIALS: SABEU QUANT PESA UNA BALA?


ell sí

A mi que el calbo de'n Duran surti a "defensar la terra" dient que cal plantar cara als poders fàctics de Madrid o que la Rigau opini que el model lingüístic és intocable mentre desinfla l'escola pública i infla la privada no m'esperona. Bé sí, m'esperona a apuntar-los a la llista.Un dia us explicaré de què va això de la llista. Per començar i sou quasi bé tots, mamons. I també l'Albert Rivera i molts altres amics del no-nacionalisme.

INDEPENDENTISME DE PANDERETA

Així és com titularé (HAHA TITOLA) la meva xacra i posterior pregó del dia de la pólvora. Aquell dia us llevareu amb la ferum d'una vida nova. Una vida on no hi haurà ni els Manel ni l'Espanyol ni en Cuní ni La Vanguardia ni Mundo Deportivo ni Manel Fuentes ni el Tot és Possible ta puta mare ni la bandera espanyola onejant als carrers de la Catalunya erecta. Una vida on Pilar Rahola  versarà en arameu mentre uns voltors li mengen el fetge al cim del Sant Jeroni citant un per un els fills de puta que aniran passant pel fil d'un punyal poc esmolat i rovellat.

En aquesta nova vida el Nadal serà Nadal i a les cases hi haurà un tió que cagarà tot el que se li demani amb un bon cop de bastó. El Nadal deixaran de ser la felicitat entesa com una gilipollada pròpia de subnormals, sinó una gran festa nacional on els mitjans de comunicació retronaran amb la propaganda dirigida a la canalla "Per Nadal, cap nen sense pistola", per tal que tots els matins cada nin pugui esberlar el cap d'un toixó capitalista amb el simple gest de reconquerir la pàtria.

Una nova vida on vosaltres, amics meus, sortireu a cremar la colònia i refundar el país. I dic nova perquè la d'ara no em convenç, ja que sembla que som una estafa.

No em sento orgullós de ser català. No mentre siguem els subnormals que ens hem deixat colonitzar per una casta d'hemofílics fills de la gran puta. Els subnormals que cada cop que sentim algú dient que Catalunya és maca saltem i cridem "Independència!" i ho posem a Google+ perquè així ho veu molta gent.

Em sento més orgullós de matar el temps escopint el gos del veí que borda a les nits que no d'un poble que surt a menjar polla cada cop que sent la campaneta de l'amo que ens llença els ossets del pollastre que hem caçat.


Vinga, que ho passeu bé.



dimarts, 19 de juliol de 2011

Conclusions precipitades sobre l'Ariège.

Fa uns dies vaig emprendre una petita visita al departament de l'Ariège, Arieja en català i Arièja en llengua d'oc.

Com que tot allò donava per molt i no tenia ganes d'estalviar-vos-ho, us ho he resumit en unes càpsules pròpies d'encabir-se en 140 caràcters o no.

Bé, no estic entenent res. Us ho deixo i ja vosaltres ja us ho munteu i tot i tal i qual.

- Visitat Montségur. Les pedres estan totes bé, al seu lloc. No hi ha càtars. Mh.

- Els francesos, en qüestió d'higiene, no ho tenen tot solucionat.

- Les carreteres franceses estan tan bé que hom desitjaria ser-hi atropellat només per romandre-hi eternament.

- Les indicacions són espectaculars.

- Tenen ciclistes cabrons que donen per cul a les carreteres. Com aquí.

- Viuen enganxats al Tour.

- Els Pirineus estan 100% lliures d'immigració. Excepte un 50% de població d'origen algerià.

- Quan volen condueixen pitjor que nosaltres.

- Els belgues són d'allò més càndids.

- Els belgues són d'allò més tendres.

- Els belgues són d'allò més prescindibles.

- Espanya està a 0km de distància de França, però 20 anys endavant en quant a disseny.

- Som el Mèxic d'Europa.

- He sentit 305 vegades en 35 hores el mot 'poulet'

- Una guerra amb França la guanyaríem només pel temps que perden fent monuments a qualsevol cosa.

- El Tour és una malaltia.

- Estan tots bastant trillats.

- El Tour és una sobirana tocada d'ous.

- Estan molt trillats en quant a consciència col·lectiva.

- El Tour m'està inflant les pilotes.

- Tenen un problema d'autocontrol en quant a motos es refereix. HEU VIST MAI UN MOTORISTA FRANCÈS GUANYANT CAP CURSA?!?! EVIDENTMENT QUE NO PERQUÈ NO SABEN GIRAR.

- ODIO EL TOUR.

- Carles Puyol tindrà bastant protagonisme a partir de l'octubre al sud de França.

- Carles Puyol posarà a test (encara més) les capacitats de suportar ictus de l'aficionat i/o periodista culer.

- ODIO MOLT EL TOUR

Anàlisi precipitat sobre el que vindria a ser el mes de maig i els fets del dia 27

Aquest article era pel juny. Som a juliol. Alguna cosa falla. Menjeu-me el r**o

Sí, som al juny. I què.

Aquests dies molta gent ha sortit a celebrar la seva estupidesa en col·lectivitat i harmonia amb la merda de l'entorn. Sí, em refereixo al Sónar.

Però avui voldria parlar-vos sobre tocades d'ous sumes.

El poble sempre ha sigut partícep de la màxima "Pa i circ", podent-se entendre pa i circ de qualsevol manera i en només un sentit: la distracció del vulgar i pròsper ens proletari de classe mitja. El fet de pertànyer a la privilegiada classe barcelonina de la zona alta de veritat em permet la llicència de planyar a fons sobre qualsevol lliure adaptació de la realitat. Traduït vol dir que hom pot trobar curiós o entretingut trobar-se de bon matí pels carrers de la Ciutat Comtal, Cap i Casal dels Comtats de la Pàtria Catalana, i veure com les hordes de la xaveta enlaire (quillisme, amics meus, vull dir quillisme) busquen una foto impossible en la socialdemoràcia.


Ja fa dies us vaig delectar amb un pichòt article sobre el que vaig veure a PLASSA CATALUÑNYA i sobre el què s'hi deia, si bé no s'hi deia res interessant, però es creva una atmosfera propícia a cantar consignes del maig del 68. Ara però us voldria deixar una petita mostra de la reacció que hagués desitjat per part de la societat catalana als carrers de la nostra estimada ciutat de Barcelona:


Passi-ho bé.

divendres, 20 de maig de 2011

L'acampada de Barcelona - 19 de maig

Aquest és un post miserable d'aquells on explico la meva vida.


El meu dia ha començat amb un article de Quim Monzó on a primer cop d'ull feia escarni públic dels acampats a les places espanyoles, inclosa la plaça Catalunya, on uns centenars de joves hi han passat la nit. A primer cop d'ull, sembla que els ja establerts com a "indignats" no són més que uns membres més de la gran massa sense 'ofici ni benefici' que campen per la ciutat, una mena de barreja de perroflautes (com m'agrada aquesta paraula) i jovent acomodat amb iPhones i càmeres reflex digitals. A primer cop d'ull.

El "revuelo que ha pillat l'asuntu" al Truiter m'ha fet por, de tan ràpid com cremava la pólvora en tots dos sentits, sobretot en el sentit dels "regurgitos" de'n Monzó. De seguida s'hi han alçat veus de turbes a favor i en contra, cada una més enfurismada que l'altra. Mentre uns defensaven l'article de'n Monzó per ser una crítica punyent i vertadera contra un grup de hippies bruts i jovent descarriat amb smartphones, els altres catalogaven l'autor com un gran mestre del filldeputisme. La batalla ha acabat amb en Monzó retwittejant tot el què l'afavoria, amb missatges que anaven des de l'aplaudiment al nollisme més descarat.

Evidentment, ha aixecat polseguera el fet que el moviment de campistes no hagi encaixat la crítica com un avís constructiu i que molts s'hagin dedicat a lapidar Quim Monzó. La veritat, és que l'article, rellegit, no dóna per l'insult, sinó que, fidel a l'autor, maximitza les mancances d'un moviment espontani. Les propostes del moviment, cert, ratllen la demagògia, i a voltes donen uns aires de fervor simplista i mediocre que fa massa pudor a ignorància. Però d'aquí a considerar l'article com un atac al moviment és més precipitat que aquest article.

Aquí és on hauria d'anar una petita disculpa per Quim Monzó per tot l'amor que li he dedicat aquest matí de forma totalment irracional.

He llegit infinitat de missatges on els assenyats de torn responien als acampants com la joventut eixerebrada i amb educació deixada a perdre que som, una petita lacra d'aquesta societat pulcra catalana, aquests joves que pensen que per canviar el món cal organitzar un merder a centre de Barcelona, perdent el temps, embrutant el carrer i dificultant la recuperació econòmica pel turisme. Ocupant un espai de tots, organitzant comunes de beuratge i drogodependència retransmetent-ho amb els mòbils amb 3G que els papàs ens han regalat. Aquests assenyats que veuen amb mals ulls el fet que es manifestin demanant democràcia quan ja fa temps que la tenim; aquesta gent que fa quatre dies es meravellava amb les imatges de la plaça Tahrir al Caire i es lamentava que la joventut d'aquí no tingués esma per canviar l'Status Quo. Aquesta mateixa gent, entre ells el mateix Monzó, considereraven necessari un revulsiu per canviar les injusticies, i confiaven que aquest moviment escampés una empenta revolucionària que portés més justícia al món. Aquesta gent que va sortir desirosa, com jo, a la manifestació del 10 de juliol de 2010 per l'Estatut, per cridar contra el que consideràvem un atac a la voluntat popular, una INJUSTÍCIA com una catedral.

Per suposat, aquesta gent considera que el crit de ràbia demagoga d'uns acampats a l'intempèrie ibèrica no té fonament més enllà "un ataque de rebequeria" per no dur les sigles de cap partit i demanar el no vot. Una colla de frikis amb Facebook al mòbil, vaja.

Que m'ho expliquin.

Jo he baixat aquest vespre a donar un tomb per la plaça Catalunya, i m'hi he trobat això:




Ja em direu on és el jovent merdós que diuen. Baixeu divendres a la Plaça i digueu-m'ho, llestos, que ho sabeu tot.

Vinga, no us feu molt mal.

dijous, 28 d’abril de 2011

Després de Sant Jordi surt la bona literatura

Tothom sap que Sant Jordi, literàriament parlant, és bastant difícil de qualificar, sempre i quan no coneguis els múltiples usos de la paraula merda. És una gran veritat que les millors obres surten a la llum passat un temps raonable de la diada catalana, així siguin un parell de setmanes o un parell d'hores després que els editors hagin lefat el llistat d'obres que enviaran als llibreters sodomitzats de les paradetes.

Com que pel sol fet de ser de la part alta de Barcelona ja sóc més privilegiat que la resta d'usuaris d'internet, he decidit compartir amb vosaltres les exclusives sinopsis a les quals jo, primmirat cabró superficial, he tingut accés. Són obres que podran optar al Premio Planeta de Literatura, o si més no, són obres imprescindibles per entendre la societat actual.

Aquí teniu unes quantes obres les quals he descobert al món de les Idees de Plató:

"La realidad", de Sergio Ramos.

Sense cap mena de dubte, el millor assaig filosòfic sobre la concepció de la realitat concebut per un jugador de futbol. És en sí un compendi magnífic sobre com pot interpretar-se la realitat, i la visió gens adulterada de la mateixa que l'autor ens presenta és per sí sola ja una meravella de la societat prosaica. Carregada d'asseveracions sobre com cal conduir la ment vers un enteniment recíproc entre la mens innata i la mens induida, poques vegades s'ha vist una obra tan completa parlant ja a nivell general d'autors de filosofia i ciència. Una ciència que l'autor ens retatrata com un fet necessari per captar les imatges del moment i introduir-les al nostre gran conjunt de coneixements.
Escrit en una llengua plana i diàfana, sentències com "No pots entrar a la realitat si ja hi ets a dins, més que res perquè no pots obrir una porta amb les claus perquè el pany és a fora" són de per sí aforismes els quals se'ns faran imprescindibles al llarg de la lectura. Altres oracions directes com "És una pena desaprofitar oportunitats, més que res perquè no sempre pots endur-te tres punts de la copa", "El cervell no té botó d'apagada", "No vull fer comentaris, però el teu pentinat em sembla una puta merda" o "La gravetat no existeix si no la fem existir" són un reclam per a fer aquest llibre una obra cabdal de la societat des del moment de la seva distribució.

"15 minuts", d'Andoni Zubizarreta.


Les paraules del director esportiu del Futbol Club Barcelona sempre són mereixedores d'un anàlisi acurat i refinat per no perdre'n detall. Els petits retalls de la visió d'un gran mestre del futbol com ell sempre són d'agraïr, ja que no sempre podem disfrutar de ni que siguin 15 minuts de repàs a les grans obres en un camp de futbol. No s'equivoqui el lector a interpretar "grans obres" com un eufemisme de "el gran dribling de Messi a quatre merengons" o de "Keita enviant Pepe pels aires", sinó com el que es diu, grans obres. Perquè quan Zubi parla, el futbol passa a una dimensió desconeguda i el que es palpa és la cultura, la història sencera de la filosofia.
Davant un impediment innat no declarat de parlar català a les entrevistes de la mitja part, Zubi va intentar cridar l'atenció creant una interpel·lació inexistent entre una pregunta no formulada i la resposta que li sortia del nabo. Fou així com el gran porter del Barça de no sé quina temporada ha desenvolupat un seguit de teories i mètodes per afrontar, amb comentaris als articles filosòfics més punyents i essencials de la història de la filosofia, tot el seguit de dubtes que l'existència humana ens planteja.
Des de la crítica demolidora de la realitat cartesiana i els fundats dubtes a l'empirisme de Hobbes, fins al convenciment de les tesis de Mill i Sartre i l'adopció del jo kantià, Andoni Zubizarreta demoleix l'índex d'audiència de TV3 a la mitja part i propicia aquest recull magnífic imprescindible per entendre el coneixement metafísic de la realitat.

"1001 mierdas", de Tomás Roncero.

Una obra a l'albada de la trajectòria d'un artista de la paraula i l'argument. Tota una tesi doctoral on s'aglutina tota la prosa que l'autor esgrimeix front al que ell considera una 'atac unilateral' contra la gran casa blanca del madridisme i sa mare en general.
Fer una sinopsi d'aquesta obra seria anar en contra del que l'autor mateix defineix com a "concepto madre universal", una idea brillant per rebatre qualsevol opinió desafortunada i desviada de la del mestre redactor de l'As, una idea que recau en l'esperit dels avantpassats com "Juanito" o "mi perro". El concepto madre universal és comparable en importància al propi "mètode" cartesià, una sort de gran compendi de certesa absoluta que suportaria qualsevol opinió; basat en quatre mots (garra, raza, espíritu y casta), Roncero destrossa la concepció periodística del debat per implantar la revolució a les tertúlies, aixecant polseguera des del primer moment. Les possibles contradiccions són pura mala praxis del lector, pel fet de no entendre la manera periodística com un fet exclusiu de qui porta la veritat absoluta.
Pels qui no ho hagueu entès, el concepto madre universal consisteix en deixar anar comentaris precisos a les personalitats tertulianes en el moment exacte que deuen ser dits, amb la intensitat de veu més subtil possible i amb la major càrrega argumental de què es disposi.
Com a invent editorial, al final del llibre s'hi ha deixat un plec de fulls en blanc on els analfabets de totes les nacions podran intentar reproduir el mètode Roncero amb les pròpies opinions o cagar-se en la puta mare de Roncero en una mena d'ostrakon de la intimitat.

"El arte del guerrero", de Santi Nolla.

Fidel a l'estil de l'autor, el títol del llibre no té massa a veure amb el contingut de la prosa compresa a l'obra. De fet, res del que diu té a veure amb res del diu, però Santi Nolla és així: surpresiu. Una mena de Marc Vidal (prestigiós economista outsider) del món de l'esport.
El lector que llegiria aquest llibre seria algú valent, de ment tenaç i de costums decorosos, ja que la sorpresa no sempre pot ser ben rebuda. És per això que al pròleg de l'obra Nolla reclama un lector atípic i allunyat dels tòpics, un lector que no es deixi impressionar per opinions dures o per afirmacions controvertides.
Però apartant el contingut d'aquesta epístola sense destinatari concret, que no va més enllà del desig de la repetida introducció del sandrusco de bragueta a la papada pròpia, el més interessant és com l'autor aconsegueix recrear la intensitat de la vida laboral a la redacció de Mundo Deportivo i dels problemes de disseny de les genolleres per posar en pràctica el manual "100 maneres de fel·lar-li el membre a Sandro Rosell", amb un realisme pasmós i increïble.
En un altre al·legat de sorpresa i brillantor, Nolla s'empapa, a més de la lefa del flamant president del Barça, d'un cert costumisme propi dels temps actuals, inspirat segons ell en les cançons preferides de Guardiola, "ese capullo utillero", dels grups actuals com Manel, Josmar i Joselito.
Ve a ser, en definitiva, una gran palla mental del prestigiós director del rotatiu culer. Bàsicament, com tot el que escriu.



I fins aquí puc llegir. Ben aviat arribaran més sinopsis editorials, com l'esperada novel·la d'aventures de Jordi Basté, "Em peguen i ric", o el llibre de Leo Messi "Con un seis y un cuatro marco un gol", sense massa contingut ni ordre, però què hi farem, no és fàcil ser el millor del món.

Salut i peles!

divendres, 4 de febrer de 2011

Incís

Quedi com a incís. En breus torno.



El Montseny i el Matagalls fa quatre dies (29/01/2011), des del terrat de casa. Així nevats, entre examen i examen, em fan companyia.

Salut i peles!

Arrrrg