Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimarts, 23 de novembre de 2010

El meu vot



Porto unes setmanes investigant sobre un tema d'eventual interès, més aviat de curiositat pròpia, gràcies al qual he fet uns petits descobriments que m'han canviat la concepció de la política espanyola i catalana, no radicalment, doncs ja intuïa les poques minúcies que no tenia del tot clares. Tot s'esdevé de la terrible decisió que tot ciutadà valent ha de prendre, la de votar o no, i si cal, decidir qui o què votar.

Personalment, penso que la democràcia és un valor que extranyament tenim i és allà, és a dir, m'extranya molt que havent-hi armes i diners pel mig, tinguem democràcia. Jo encara diria més, m'extranya que encara la conservem. I només per tota la lluita que hi ha hagut, que no és poca, crec que és una obligació moral ciutadana i ciutadana (no és redundància) anar a votar.

Agafant com a realitat que mantenim la democràcia i prenent com a premisa que votar és necessari (perquè ningú pugui dir que les teves queixes no estan fonamentades en cap acció ciutadana, ja que no has parlat, has decidit que la vida política la decideixin uns altres per tu), cal pensar cap on va el teu vot. Pensem en les tres primeres opcions que sorgeixen: vot nul, vot en blanc o vot a tal candidatura. Comencem per descartar les dues primeres, ja que el sistema electoral actual les desprecia com a opcions polítiques parlamentàries. El recompte de vots es fa de la següent manera: es fa un primer recompte on es separen els vots nuls dels vots vàlids i es descarten els primers, per tant, els vots nuls només serveixen de cara a la participació, no per res més; el segon recompte separa els vots en blanc dels vots a les candidatures i es descarten els primers, per tant, els vots en blanc només serveixen de cara a la participació. El tercer recompte ja és oficial i serveix per a repartir els escons del parlament, que es fa per mitjà d'una eina estadística proporcional coneguda com la Llei d'Hondt (properament parlaré de les malvestats d'aquest invent del diable), i es fa només amb els vots a les candidatures.

Tenint en compte que les opcions de vot blanc o nul no són pràctiques i que el sistema de recompte és bastant fomut, el vot que s'emet haurà de ser dirigit a alguna candidatura amb opcions reals de manera que sigui útil. En aquestes eleccions on hi ha un piló de candidatures que es presenten (114), queda clar que el règim democràtic admet infinitat d'opcions polítiques, però les cojuntures polítiques i mediàtiques fan que les posiblititats de que noves formacions sense el suport de grans campanyes polítiques entrin al Parlament siguin bastant escasses. No per això se les ha de menystenir, però hi ha la premisa que el nostre vot ha de ser útil, i per tant ha d'anar dirigit a candidatures de més rellevància o amb més possibilitats.

Arribats a aquest punt, cal decidir qui votar. Tenim la sort de que a Catalunya el bipartidisme no ha calat del tot i que encara mantenim un marge ampli de forces que poden ser decisives al Parlament. Això dona peu a que per petita que sigui la representació d'un partit, sempre seran un vot a tenir en compte. Per tant, no les menysprearé ni jo ni el votant, ja que tot aquest arsenal de formacions juga un paper o altre a la vida legislativa. I a qui votar? Quina papereta posaré dins la butlleta?

Aquí entren en joc totes les variables que en àlgebra o càlcul es diria que controlen les funcions, que serien el resultat de les eleccions. És a dir, tots els temes d'actualitat local com són la immigració, l'atur, la situació econòmica i la resta d'aspectes socials com la batalla lingüística i d'altres fets culturals i identitaris o les infraestructures i la gestió que se'n fa. A partir d'aquí, tot és triar el punt de vista. Molts diuen que tots els aspectes van relacionats, a excepció d'alguna o altra formalitat, i que caldrà resoldre-ho per parts o bé començant pel que es consideri prioritari o inici de tots els merders.

Hi ha els Populars que defensen que per resoldre problemes com l'atur i la crisi econòmica cal retornar a un sistema liberal que afavoreixi el consum basat en les premises i criteris empresarials, afavoint el trànsit de mercaderies i logística arreu d'uns cinturons molt marcats, donant tota mena de facilitats a les empreses i reduint els impostos a totes les capes socials creant així una atmosfera de consum que mantingui el sistema financer de les empreses. Evidentment, els impostos deixarien d'afavorir al treballador que no és productiu per tal de guanyar en assistència als pensionistes. I, lògicament, això només seria possible en un clima d'immigració controlada i ordenada, exclusivament legal, on no hi tinguessin cabuda els que vinguessin a aprofitar-se del nostre estat del benestar. I a més, tota la parafernàlia social i cultural seria un llast. Perdó, he escrit això en català? Que som espanyols!

Hi ha els convergents que prediquen si fa no fa el mateix però tot molt més assenyat, tot molt més dialogat, tot molt més català. És a dir, tu no sentiràs a un convergent dir que està d'acord amb els Populars, però que si cal dur a terme polítiques de centre-dreta liberal és per culpa dels sociates, que tot ho espatllen. I així estaríem en el cercle de la gent de bé que opina que tot s'ha de fer pensant en un projecte comú de país que no s'allunyi massa de ningú però que a l'hora sigui ben ferm, com per exemple, mantenint un clima d'immigració legal i ordenada, afavorint el treballador productiu rebaixant impostos a les empreses que tindrien un marge més ample per actuar al territori, promulgant àmplies infraestructures pel pas de mercaderies i logística. Això sí, no cal deixar de banda la magnificient i bella cultura i llengua catalana i un amor incondicional cap a l'eterna pàtria catalana.

També hi ha els famosos socialistes, o més ben dit, els catalanistes d'esquerres. Catalanistes, perquè el seu model d'estat recau en la idea d'una Espanya plural i multinacional, on tota cultura es pogués enmarcar en l'àmbit de les nacionalitats hispàniques ibèriques, reivindicant, això sí, la catalanitat del seu projecte, amb arrels als principis bàsics de nació germana. I d'esquerres perquè el seu model d'orde econòmic i social té molt a veure amb aquelles tesis marxistes tan ideals. La seva opció és organitzar l'administració en sentit d'afavorir les polítiques socials, donar cobertura a totes les capes i situacions socials i regenerar la política en pro d'una esfera propera i amiga del ciutadà. En certa manera, són els últims baluards del progressisme federal que mirava d'unir tots els pobles ibèrics. Això sí, les cojuntures mundials i europees fan que calgui donar suport incondicional a un govern central que procura pel bé de tots, i si això implica haver de prendre decisions poc llustrades que s'acostessin al liberalisme econòmic o fins i tot la centre-dreta, no cabria sinó acceptar-ho amb resignació i adoptar les mesures necessàries.

També hi ha els de l'esquerra republicana, republicans perquè consideren que la paraula resumeix de forma collonuda la seva opció d'orde polític i d'esquerres perquè són d'esquerres i toca ser-ho. Es podria ampliar el seu programa afegint al final de 'Esquerra Republicana' que són de Catalunya, i aquest mateix es podria resumir en un epitafi d'allò més colpidor: 'Catalunya mereix un Estat que practiqui polítiques d'esquerra i que no es degui a ningú; als Espanyols que els bombin.'.
Més clar no es pot ser. Però l'esquerra que practiquen i promulguen no és la del socialisme ideal o del progressisme, sinó que és una esquerra menys internacional, més assambleària, més propera al ric mercat burgès català, més proper a la família i el petit comerç, a la petita empresa que dóna feina a un grup concret de treballadors que permet una pràctica circulació de recursos que genera prou riquesa per mantenir el negoci de l'oasi català. Res que no faci Convergència, però pintat d'esquerres i de republicanisme. I evidentment sommiant i desitjant un Estat Català lliure i democràtic on la cultura catalana pugui sobreviure a una globalització cada dia més hostil enfront els pobles minoritzats.

Hi ha els ecosocialistes, que segons llenguatge del meu pare i de tot el món en general, són comunistes disfressats de hippies ecologistes. Hervíbors, vaja. Gent de la qual la base són gent jove que es passeja mostrant la seva brutícia de vida, mostrant a la vegada com el sistema socialista és un antimirall del capitalisme, ja que la seva vida és neta de malvestats i avarícia i corrupció, allunyada de l'economia de mercat i bla bla bla. Ja sabeu de què va el comunisme. I ecologistes perquè van en bici, no per res més. Estic fart de que m'inflin a paperets quan vaig cap a la facultat.

I la darrera força parlamentària és Ciutadans/Ciudadanos, uns fanàtics del no nacionalisme, disposats a tot, fins i tot a caminar despullats pel carrer (delicte segons ordenances municipals), per tal d'eliminar les diferències entre els ciutadans de segona (els catellanoparlants, oprimits pel règim cultural català de la Generalitat) i la resta de mortals, la gent que parla català. Això i moltes altres coses, com garantir la total llibertat de l'individu, eliminar les prohibicions i donar opcions als treballadors. Quines? No està molt clar, perquè no s'han explicat massa en això, però segur que és la pera.

I en aquestes eleccions han aparegut els sobiranistes de nova fornada. D'ençà els inicis del nou estatut, la primera retallada, l'aprovació i el recurs de PP i més gent davant el tribunal constitucional, el sentiment independentista a Catalunya ha viscut un revifament que curiosament alegava ser provocat per la política centralista de Madrid. La gran bafarada d'oxigen per al foc sobiranista va arribar quan a la petita localitat d'Arenys de Munt (Arenales del Monte) es va organitzar un simulacre de referèndum independentista. Ja vaig escriure un article sobre això, així que aniré al gra. Passats els referèndums, el gran ens nacionalista (CiU i ERC) no apostava clarament per la via separatista i llavors diversos escindits i descontents dels grans partits van fundar el que es coneix com Reagrupament, una amalgama de posicions polítiques i ideol·lògiques que s'agrupen entorn d'una única opció comuna: la independència. No contents amb aquesta gran mole independentista, va sorgir la figura del guia natural de la independència, Joan Laporta, qui decidí que Reagrupament no era prou sòlid com fer res de bo, i es va envoltar d'independentistes més directes, d'aquells que senten profunda animadversió cap a Espanya i que creuen més en Catalunya que en ells mateixos, i va formar Solidaritat Catalana per la Independència. D'aquells que caguen quatribarrats. Llavors arribà la sentència més que desfavorable del Tribunal Constitucional, va haver-hi la gran manifestació catalanista ('aquelarre independentista' segons Duran i Lleida), i representava que llavors ja caminàvem vers la independència.

Un cop tens totes aquestes opcions damunt el taulell de les paperetes, només et queda triar. I triaràs, no et precupis. Només et quedarà aquell neguit de saber si el teu vot haurà valgut la pena o no, de si el teu partit escollit sortirà ben parat o amb les millors expectatives complertes.

Et recomforta saber que has complert amb el teu deure. Has donat la teva opinió per tal de que el país vagi a millor, ja que recordes que, de la mateixa manera que has votat sota la premisa de que el teu vot ha sigut útil, votes un partit triant-lo d'entre una baralla de partits on tots comparteixen l'objectiu de fer el millor pel país, una millora única que no precisa d'una sola via, només cal triar quina creus que arriba abans i millor a l'Estat ideal on tots volem viure.

Però llavors t'assalta el dubte, t'assalta una petita controvèrsia, perquè si tots els partits busquen el millor pel teu país, realment importa qui esculls? Cal malgastar temps en triar quina opció et convé més si al final resulta que totes apelen al mateix? Pensem-ho: realment, has votat fent un exercici mental sòlid de valoració? O has anat a qui millor esgrimia els teus sentiments? Pensa-hi. Si realment t'has deixat guiar per la campanya més preparada, la més atractiva o la més convincent, significa que realment no pensaves en un programa electoral concret, sinó que has anat a buscar el candidat més valorat, el partit que més bé o menys malament et cau, aquell que millor ha sapigut entrar en el teu cervell i descobrir la màquina sentimental que duus i transformar-la en opció política. Realment busquem que governi aquell que millor ens caigui? No caldria buscar l'opció política que més s'adeqüés a l'interès general de les persones? Fem un altre exercici, si us plau, fem-ne un altre. Aturem-nos i mirem a la classe política a la cara.

Si la majoria dels partits apelen als sentiments, és perquè a nivell de programa hauran d'oferir el mateix: la política de país, el projecte de país, el recel a donar pasos ferms per por a un daltabaix social. Tots apelen a la prudència i als errors dels altres partits. Tots fonamenten la seva política en la persona, en l'individu, en l'ens social, en la lluita com a grup i en les decisions pensades. El que han estat fent tota la vida. I ara és quan toca dir: tota aquesta parafernalia sustentada en aires de pompa renovadora i circumstàncies inevitables, tan obligada està perquè realment no hi ha res a oferir? Indepedència, concert econòmic, federalisme descafeïnadíssim i altres grans paraules artificioses oplen la boca del megàfon partidista electoral. Tots s'ofereixen com la salvació, que sigui per on sigui, ha de sortir d'un camí de reforma per anar a parar en una recuperació econòmica, en un augment del PIB, en una societat en superhàbit constant. I com es fa això? Aconseguint que un partit polític desviï l'atenció política cap a un consum prioritari. Com s'aconsegueix això és molt senzill. S'arriba al govern per la dreta o per l'esquerra, s'aplica la llei de l'altruïsme aranzelari i llavors tot l'esforç social es desvia cap al treballador necessitat d'una televisió de plasma.

Imaginem el cas que un empresari compra un camió, pensant que li aportarà beneficis. Obviant la necessitat de combustible i tota la infraestructura per transportar el petroli, el primer que necessita és quelcom a transportar. Busca un negoci que necessiti de transport, i el primer que va a mirar és un magatzem. Resulta que el magatzem necessita televisors que venen del port, llavors ell va al port a buscar el televisor, torna al magatzem i cobra el viatge. Fa més viatges per anar a buscar més televisors, i resulta que no dóna abast perquè el magatzem li demana més televisors dels que pot portar, compra un altre camió i pot cobrir la demanda. Ara el magatzem demana al fabricant de televisors que en fabriqui més perquè el camió del nostre transportista comença a ser massa gran, així que el fabricant porta dos vaixells al port, però resulta que el port és petit, llavors s'ha d'ampliar el port, i com que el port és més gran, poden anar més camions, com hi van més camions, cal una autopista més grossa. Tot això s'aconsegueix gràcies a que l'empresari demana un port més gran al govern, i aquest li diu que a canvi de què, al que l'empresari respon que amb els diners que té podrà donar suport a la campanya política del partit del govern encarregant, per exemple, una enquesta que faci així:

Creu que la situació econòmnica és dolenta? Creu que una política que reestableixi el consum seria favorable? Creu que la creació d'infraestructures afavoreix el transport de mercaderies, i a l'hora la revitalització del consum? Creu que l'actual política de creació d'infraestructures és favorable (entenent-se la pregunta en un marc on el port s'estigués ampliant i l'autopista allargant, venudes convenientment com a obres faraòniques)?

Evidentment, tota pregunta es formula en una direcció que la respota sigui sempre positiva cap al govern i la seva política. Resultat: reelecció i carretera. El nostre empresari té la seva autopista per on fer passar el seu camió on transporta cada vegada més televisions que vénen en vaixells cada cop més nombrosos que atraquen a un port cada més gros.

Quan tot això peta, per exemple, quan la gent ja no compra televisions, l'empresari busca una nova forma de guanyar diners, s'inventa un altre negoci i va a la porta del partit opositor amb les mateixes cartes que abans, i ara en comptes d'una autopista al port demana un aeroport més gran amb un tren que surti d'allà, a canvi del mateix, suport a les campanyes i al partit.

I així entraríem en un bucle infinit el qual no explaio més perquè arribaria diumenge i encara no sabríeu qui votaré. El que vull dir, tal i com s'apunta a la bitàcola tomàtica més punyent, és que la política va tan condicionada per l'economia de mercat que tots els partits estan subjugats a un o altre consum, inclòs el més petit i vegetarià, però tots consum al cap i a la fi. Dirigir l'atenció cap a una o altra banda no és sinó fer una política interessada, que ja es pot disfressar d'independència, socialisme o seny, que no deixa de ser política consumista. La coorporació controla el mercat, i això no és res que s'hagi de canviar. El problema és que si la política va condicionada pel mercat i el consum, vol dir que va a l'hora controlada per la coorporació, per una taula amb cadires plenes de carn billetaire, que només pensa en el benefici d'una empresa.

Un sistema dominat per uns poders fàctics reconeguts i gestionat per uns partits que només busquen mantenir la poltrona del poder parlamentari, que els segueixi donant el benefici, no cal que econòmic, de tenir una paraula més en un món on, tot i ser iguals tots entre tots, alguns ho són més que d'altres. I això no té cura, això no s'arrecla amb les paraules d'un discurs ni ampliant la força parlamentària d'una idea. Això es fa atacant el sistema des de les mans lliures. No vull dir que calgui adoptar la via de la resolució ràpida (violència i hostilitat) o la més ràpida (bomba i a prendre pel cul), sinó la directa, la de l'enfrontament cara a cara amb el poder, davant les bales de goma i les botigues de souvenirs de les Rambles. Allà és on s'ha d'anar a defensar l'autèntica pàtria, que som els ciutadans. L'entesa entre les opcions és una utopia que l'anarquisme mateix va intentar establir, rebutjada per l'empresariat i per la ciutadania farta de perdre llocs de treball. Cal una via que s'enfronti amb el poder només per deixar clar que no està ben repartit, i potser només serà possible amb la figura d'una persona que compti amb reconeixement social i respecte històric. I parlo de l'anacrònica però renovadora figura d'un rei.

Sé que sobta, sé que ho trobareu poc meditat, però creieu-me, no és una mala bogeria. Pensem que la figura d'un rei ara mateix es troba del tot innecessària en la majoria de cercles polítics, tan de dretes com d'esquerres, fins i tot dels que no es declaressin en favor d'una república. Jo fins i tot trobo un desajust temporal el fet que els espanyols mantinguem la monarquia només per raons històriques. Però ja fa temps que em picava la curiositat de saber com es trobava ara mateix la casa carlina de la família borbònica, i redéu que m'han sorprès les troballes. He descobert que la família carlina existeix i que, és més, dirigeixen un partit a Espanya, el Partit Carlí. Resulta que quasi dos-cents anys després de la mort de Ferran VII, la descendència dels pretendents carlins encara perdura, i fins fa poc la titularitat de la corona carlina era per Carles Hug de Borbó-Parma, descendent per línia directa del bo de Felip V. Doncs bé, resulta que investigant sobre aquest personatge he descobert que allà els anys cinquanta vivia exiliat a França, amb la seva família, fins que el seu pare l'envià a finals de la mateixa dècada a Espanya a reestructurar i refundar el moviment carlí després de les anades i vingudes de la Guerra Civil. Doncs resulta que una facció majoritària de dit moviment era ferma opositora del franquisme i compartia la lluita al règim junt amb les nacionalitats històriques com amb els partits d'esquerra. El Partit Carlí vivia en una mena de clandestinitat institucional i mantenia una pugna oberta amb l'altra facció carlina encara més tradicionalista i afí al règim (l'actual Comunión Tradicionalista, ultradreta), i el seu estat moral era baix degut a la falta d'un programa sòlid que els permetés reafirmar-se com a carlins i antifranquistes. I aquí és quan va arribar el Rei, o més ben dit, el pretendent. Carles Hug era un home de fortes conviccions socialistes. Bàsicament va reorganitzar l'ideari del Partit Carlí al voltant del que ell anomenava el Socialisme Autogestionari, una mena de colectivització a mida que pregonava el clàssic retorn a l'usatge tradicional i a un correcte repartiment de la terra. Rollo Engels però sense internacionalisme. A més, va recalcar el caràcter federal dels carlins, donant suport a les causes nacionalistes com la catalana i especialment la basca d'on sorgia la principal font de carlisme. Mort Franco, i passades diverses lluites, el caràcter d'esquerres i democràtic s'ha anat emfatitzant en aquest partit i gràcies precisament a aquest personatge, segons paraules de Josep Maria Solé i Sabaté a l'Avui, "l'únic rei que sí ens defensava".

Igualment que descobert molt recentment tot això, també vaig descobrir fa menys que Carles Hug va morir a Barcelona el 18 d'agost d'aquest any. Amb ell, el Partit Carlí ha esdevingut un ens antifeixista, socialista autogestionari i humanista, a part de catòlic, però això va inclòs en la fitxa. És un partit que no es deu a res ni a ningú, només a un rei que va entendre el paper de rei com al posseïdor del poder de perdre el poder en favor dels súbdits. L'únic rei d'esquerres que he conegut mai.

Són una autèntica singularitat i el seu programa està més treballat que el de qualsevol altre partit. I és per tot això que he explicat que voldria donar el meu vot al Partit Carlí.



Tot això, dimarts al matí ho tenia molt pensat i decidit. Però el mateix dimarts vaig mirar la llista de formacions que es presenten a aquestes eleccions, i vaig descobrir que el Partit Carlí de Catalunya no presenta cap llista a aquestes autonòmiques.

Estic igual que abans. No sé a qui votar. I som a divendres.


Salut i peles!




PD: Properament publicaré un article sobre el Partit Carlí i tota la seva història. Per anar fent boca, podeu anar consultant la seva web, donar un cop d'ull al seu facebook, i allí mateix descobrir la quantitat de branques de que disposen. Si voleu un petit apunt històric colpidor, el vídeo dels fets de Montejurra de 1976. Tot cert.


2 comentaris:

Manuel ha dit...

Al final te fuiste por la tangente Naxo ;D.....
Así no vale.
Siempre he pensado que si no hubiesen encuestas, los procesos eleccionarios serían más atomizados. Me refiero a que la gente siempre se anota a ganador y aunque no tenga definido el voto, terminan votando por quienes van de de primero en las encuestas.
Creo también que quizás el partido carlista tenga un programa acorde a los tiempo que vivimos, pero sino se esfuerza por darlo a conocer, nadie le votará. Y la publicidad, en política también significa alianzas, que terminan desvirtuando el programa original....

Saludos Naxo.

Bardaler ha dit...

Bueno Manuel, al final me he tenido que decidir, y así lo he hecho esta mañana, prontito, para poder arrepentirme durante todo el dia de participar en el sistema este que se nos pudre a día que pasa. Pero bueno, no passa res.

Que tengas buena semana y gracias por comentar!