Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimarts, 9 de novembre de 2010

De castells i castellers - Part I - Tots Sants 2010

Tot i el que he dit en els posts anteriors, cal que subratlli que hi havia una petita part de veritat en la meva vomitera. Tot i això, jo no sóc de la bilis. Jo sóc més de la idea que hi ha un món el qual cal destruir per ser feliços, però lluny de fer una apologia de la destrucció, faig com si fos una cabra boja amiga dels pobres d'esperit.

Jo porto poc temps en el món dels castells, he vist poques actuacions i no he tingut encara oportunitat d'esplaiar una idea sobre els castells i el fet casteller. Però poc a poc vaig creant-me una opinió i una forma de de pensar en aquests verals, coneixent les petites branques d'aquest esbarzer de faixes i mocadors. I fora de les espines que cal anar depurant, sempre hi ha qui et recorda que els castells són agraïts de fer i macos de veure. I a part d'aquest món de foto, hi ha l'èpica i l'emoció. I he de reconèixer que el dia 1 de novembre es va viure un dia històric.

En aquest poc temps que porto he tingut l'oportunitat de viure experiències que m'han donat tombs al cor i m'han eriçat la pell. El meu primer castell, la primera caiguda (o patac que em vaig endur) o el primer concurs tothom ho ha viscut, i per tant no cal que digui com em sentia. Però, per exemple, a la diada de Tots Sants de 2009 de Vilafranca, he de reconèixer que mentre els Verds alçaven el tres de deu se m'accelerava el cor, a cada pis que pujaven sentia el pols a les oïdes. Després va caure i tot allò que vaig dir fa dos posts.

I també se m'ha entelat els ulls, com quan els Gausacs vam descarregar la torre de set al juny d'aquest any.

Són emocions on s'hi barregen eufòria, il·lusió i adrenalina, i quan aquesta bomba sentimental t'explota als ulls i a la pell, necessites dels qui tens al voltant per apaivagar aquest brogit tan bèstia. És per això que castells com el dos de vuit net o el tres de deu amb folre i manilles no poden sinó bocabadar-te i fascinar-te mentre un batec de nervis et recorre el cos quan s'està colocant l'anxaneta i quan baixen els quarts, encara que sigui dels vilafranquins. Més difícil és descriure el que se sent quan la pinya aliena es transforma en una explosió de crits i eufòria desfermada. No saps què fer, no saps què sentir. Pots quedar-te mirant mentre se't dibuixa un somriure d'empatia, pots comentar-ho, pots menystenir-ho, pots fins i tot girar l'esquena i fer que no ho has vist; és bastant difícil mantenir-se en aquestes situacions. Però després se'n parla, ho tornes a veure en algun moment, encara que sigui pel jotubo o pel fàsticbuc, o pel quarts de quinze. I has de reviure el moment, i prendre una petita desició: alegrar-te'n o passar-ne. I fa uns dies que he après que passar-ne és una falsedat tant si vens de les colles petites del Vallès com de qualsevol altra colla del món. És per això que considero el dos de vuit sense folre descarregat dels Castellers de Vilafranca com una proesa de la qual n'hauríem d'estar orgullosos tots els castellers. I si no, guaiteu.



A mi se'm posa la pell de gallina.

Jo no crec que pugui sentir el que aquests en camisa acolxada puguin sentir, ja que no sóc de prendre riscos innecessaris. Però crec que aquesta temporada que ve poden passar coses molt grans.

Salut i peles!


AVÍS: AQUEST POST REQUEREIX LA LECTURA DE POSTS NO DISPONIBLES. LAMENTEM LA SEVA PÈRDUA AIXÍ COM LA DEL MEU GAT DISSECAT. ME L'HAN ROBAT AL MIGDIA.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Eiiii! soc el de la merda, un altre cop! no sé pq t'ho prens malament, nomès vaig recalcar el que tu mateix vas afirmar i has refermat despres, que en el teu apunt del lagartus no hi havia una sola frase a dretes i que aixó convertia el blog en un blog de merda. O sigui que si aixó es motiu per amenaçar, ni que sigui en conya, tu mateix, nano. No expresis la teva opinió en pùblic si no vols que el public jutji la teva opinió.

I amb l'article d'avui demostres que pots escriure alguna coses més que merda, així que rectifico la meva classificació anterior i la
deixó en "post de merda"

Vigilo quan entri a casa a les fosques? ;)

Bardaler ha dit...

Ei, company, com si vols sortir a passejar pel bosc de nit, no sé qui ets.

Si he esborrat els altres dos posts no pensis que ho he fet pels comentaris; sempre m'ho he pres com un joc, sobretot si ve d'un anònim.

Jo no sóc un malote ni un buscarraons, no m'agraden les espirals i menys si sé que no tinc la raó. Sí, és cert que allò era un post de merda, però la meva referència era més de sorpresa que no pas de jactar-me ni donar-me-les de res.

No em molesten els improperis ni les animalades que qualsevol vulgui deixar aquí. No és que necessiti que la gent em digui coses, només ho faig per divertir-me. L'únic error que he comès ha sigut intentar fer articles seriosos al costat de tota la parafernàlia caricaturista que tinc muntada; m'ho podria haver passat millor responent incasablement els teus comentaris seguint una espiral viciosa, però tinc un xic de responsabilitat envers la meva colla i la gent que em coneix; no està bé muntar-se personatges.

Espero que segueixis llegint el meu bloc de merda.

Salut i castells.

Anònim ha dit...

Company, no t'equivoquis, el meu unic comentari era el del bloc de merda.

No n'he fet cap altre, de veritat, jo tampoc soc de entrar en polemiques innecessaries.

I si ho vaig dir es pq era el primer i unic post teu que havia llegit i vaig pensar que aquell era el tó general del blog, mal fet que vaig fer.

Per aixó avui quan he llegit el nou post m'he sentit obligat a desagraviar-te d'alguna manera, fent-te veure que ara no crec pas que no nomès escriguis tonteries. Aquesta era la intenció del meu comentari anterior, poderr no ha quedat prou clar...

De totes maneres, me'n alegro que hagis reflexionat i decidit escriure altres tipus de entrades al teu blog.

Salut i castells

Manuel ha dit...

Estos sentimientos significan que estas vivo Naxo.

Saludos.