Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Albada

No tinc per costum publicar cap història de creació pròpia per aquí, però un antic conegut me'n va donar la idea, involuntàriament, i crec que li devia en certa manera. No és res especial, fins i tot pot fer tuf a naïf i poc treballat. Però això no ho decideixo jo.

"L'albada a la serra sempre es fa de bon esperar. La frescor nocturna t'envaeix l'olfacte i els dits de les mans, una mica humits pel tacte amb la rosada. Les roques semblen adormides, com si la fina capa de molsa que les cobreix fos un llençol que costés de desfer. Quan clareja, mirar lluny i comptar els colors és una distracció que et fa despertar uns ulls mandrosos i atapeïts. El més agradable és poder poder veure la primera punta de llum sense que cap núvol ho impedeixi, el que et fa treure el cap del recer dels arbustos perquè cap branca distreta et destorbi. Les olors del vespre anterior encara ocupen un petit racó del nas fred, a gust amb el crepitar del foc de branques de ginesta i matolls. El parell de troncs encara fumeja i recorda una vetllada tranquil·la, de repòs i espies nocturns, com aquell ocell encuriosit per la llum del foc, que abandonà el seu niu i ens despertà a tots.
Tens la sensació d'estar en un petit instant de calor quan abans d'aixecar-te et fregues les cames, i amb les mans vermelles t'espolses els encenalls de muntanya i heura. Llavors és quan et poses a caminar. Amb els rajos incidents del matí, t'oblides de la nit i la rosada es comença a fondre, deixant veure una llera de verds i ocres que t'assenyalen el camí enmig del boscatge. Alguna flor esporuguida es comença a despertar, cridant la primera vespa matussera.
Quan el Sol, cap al migdia, ja t'ha escalfat del tot, seus un moment a la roca per descansar. Tanques els ulls i t'estires un segon, retorçant el cos per desentumir les parts gansoneres. Tornes a seure, aixeques els ulls mig clucs per la llum, i busques no saps què, distret pel moment de descans. Respires, i tot d'olors t'inflen els pulmons, i aquestes et fan buscar els seus amos. A la vora, prens una branqueta de romaní, l'abraces amb els dits i t'emportes el palmell per olorar-lo, recordant que sempre ho fas. El descans fa que els sentits s'aturin més a prop, detenent-se en coses més petites. Si hi ha roselles, trobaràs unes espigues de blat verd a les vores de la roca. N'agafes una, per tenir la ment distreta en notar com els pètals se t'enganxen a entre els dits, com quan arrenques avena. Si el matollar és verd, trobaràs ginesta. Les primeres flors et regalen un groc vistós que has anat acaronant, buscant un branquilló bellugadís que es volgués quedar amb tu, deixant-te la seva olor durant un tros de camí."

Salut i peles!



a modest mesa, qui manà aquesta peça només perquè fes bona olor.