Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Castanyes i panellets


Cada dia camino de casa a l'estació de tren, del tren a la facultat i desfaig de tornada. Alguns dies de la setmana camino de casa a la zona d'esports municipal, per això de l'hoquei i la natació, i la resta del poble me'l conec gràcies a la moto. De la resta que passa al món me n'entero gràcies a la ràdio, la tele, els diaris i les xarxes socials.

Doncs bé, en aquesta estona que camino me n'adono més d'una frase que sento en una cançó de Nadau, 'Qu'em çò qui em', 'Som allò que som'. La cançó en sí no és res de l'altre món i la lletra és prou discreta, però aquesta frase en concret em dóna prou arguments per acabar de sentir-la. Parlo de la Castanyada. Crec que tanta por a que es convertís en 'la Castañada', l'ha convertit en Halloween. Got d'aigua i papers sobre la taula.

En tot el recorregut que faig no em trobo massa gent, ni passo per davant de massa comerços fins que no arribo a la UAB, així que tot contacte social pels matins es redueix a la plaça de l'estació i a la plaça cínica. Normalment a totes dues places sempre hi ha una paradeta o dues d'alguna festa, història o merda en general, que et vendran o bé un tall de pastís amb salmonella a 5€ ò bé t'inflaran a paperets que no SERVEIXEN PER A RES. Doncs bé, ara que s'acosta la castanyada sempre espero trobar-me a algú venent panellets contaminats de botulisme o convidant-me a una festa de la castanyada. Pues va a ser que ni panellets ni borratxera de mistel·la amb castanyes. Ara em venen amb Halloween i els nous aires de modernor. Resulta ser que la castanyada és una festa que és massa provinciana i poc internacional i que no serveix del tot com a excusa per muntar una festa divertida. La gent celebra Halloween. HALLOWEEN!! Algú sap què putes celebrem el dia 1 de novembre? El dia de la carbassa? Cagumdéu, semblem nascuts de la tele, hòstia!

A veure, és cert que la puta festa aquesta, que no té ni cap ni peus celebrar-la fora d'ambients anglosaxons, serveix millor com a excusa per muntar una bacanal el dia 31 d'octubre. Els motius són de calajo:

- anar disfressat permet amagar la teva faç monstruosa i el teu físic degenerat per intentar pillar en qualsevol marge d'edat, donat que tampoc ningú coneixerà ni el teu nom ni la teva edat;

- pots atribuir la teva depravació sexual al teu personatge;

- pots tirar la pedra i amagar la mà, ja que ningú s'espera que Jack el destripador posi la marxa enrera;

- pots ruixar-te el cos en alcohol ja que la disfressa l'has comprat als xinos i la llençaràs quan tornis a casa 3 dies després;

... i un llarg etcètera que ara no esmentaré per motius més que obvis.

Namés hi ha una cosa que em podria incentivar a participar al Halloween, que és que a la festa en qüestió pots anar disfressat d'assassí en sèrie i interpretar el teu paper a la perfecció. I ningú sospitaria res.

la meva festa de halloween seria la hòstia


Però la meva pena va més enllà de veure com les bacanals han perdut el seu sentit original i ara s'han d'amagar darrere excuses barates. Vaig un pèl més lluny. Abans als nanos a escola ens feien fer castanyes i panellets a la cuina de Can Brians i a classe d'anglès la profe penjava al suro que li tocava una carbasseta i un ratpenat amb quatre fulls amb històries de por i descrèdit que nosaltres escrivíem. Ara per Halloween els vesteixen com mongòlics descreguts i els diuen que han d'anar a demanar carmelus a les portes dels veïns. I la classe s'omple d'espumes dels xinos i baratijes de la merda aquesta. I la castanyada? A ca la iaia.

Que no us enganyin. Dilluns és Tots Sants. Diumenge la castanyada. I ja tinc l'escopeta al costat de la cadira que he posat darrere la porta. El primer nano que piqui demanant carmels li volo el cap.

Sembla que una excusa per fer més divertit aquest cap de setmana s'ha convertit en un estandart de la nostra vergonya com a poble de mostrar la nostra tradició, de viure-la com una forma ridícula de provincianisme. A casa fem castanyes i panellets des de que sóc petit, i el Halloween és una festa que respecto en tots els ambients on es vulgui fer anar, però que no m'ho venguin com una festa tradicional perquè no ho és. Ja ho han colat amb Santa Claus i la forma europea Pare Noel. Jo no cel·lebro les Bones Festes de l'Ajuntament de Barcelona. Cel·lebro el Nadal amb el tió i els regals me'ls porten els reis.


BONA CASTANYADA A TOTS!


Salut i peles!

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Albada

No tinc per costum publicar cap història de creació pròpia per aquí, però un antic conegut me'n va donar la idea, involuntàriament, i crec que li devia en certa manera. No és res especial, fins i tot pot fer tuf a naïf i poc treballat. Però això no ho decideixo jo.

"L'albada a la serra sempre es fa de bon esperar. La frescor nocturna t'envaeix l'olfacte i els dits de les mans, una mica humits pel tacte amb la rosada. Les roques semblen adormides, com si la fina capa de molsa que les cobreix fos un llençol que costés de desfer. Quan clareja, mirar lluny i comptar els colors és una distracció que et fa despertar uns ulls mandrosos i atapeïts. El més agradable és poder poder veure la primera punta de llum sense que cap núvol ho impedeixi, el que et fa treure el cap del recer dels arbustos perquè cap branca distreta et destorbi. Les olors del vespre anterior encara ocupen un petit racó del nas fred, a gust amb el crepitar del foc de branques de ginesta i matolls. El parell de troncs encara fumeja i recorda una vetllada tranquil·la, de repòs i espies nocturns, com aquell ocell encuriosit per la llum del foc, que abandonà el seu niu i ens despertà a tots.
Tens la sensació d'estar en un petit instant de calor quan abans d'aixecar-te et fregues les cames, i amb les mans vermelles t'espolses els encenalls de muntanya i heura. Llavors és quan et poses a caminar. Amb els rajos incidents del matí, t'oblides de la nit i la rosada es comença a fondre, deixant veure una llera de verds i ocres que t'assenyalen el camí enmig del boscatge. Alguna flor esporuguida es comença a despertar, cridant la primera vespa matussera.
Quan el Sol, cap al migdia, ja t'ha escalfat del tot, seus un moment a la roca per descansar. Tanques els ulls i t'estires un segon, retorçant el cos per desentumir les parts gansoneres. Tornes a seure, aixeques els ulls mig clucs per la llum, i busques no saps què, distret pel moment de descans. Respires, i tot d'olors t'inflen els pulmons, i aquestes et fan buscar els seus amos. A la vora, prens una branqueta de romaní, l'abraces amb els dits i t'emportes el palmell per olorar-lo, recordant que sempre ho fas. El descans fa que els sentits s'aturin més a prop, detenent-se en coses més petites. Si hi ha roselles, trobaràs unes espigues de blat verd a les vores de la roca. N'agafes una, per tenir la ment distreta en notar com els pètals se t'enganxen a entre els dits, com quan arrenques avena. Si el matollar és verd, trobaràs ginesta. Les primeres flors et regalen un groc vistós que has anat acaronant, buscant un branquilló bellugadís que es volgués quedar amb tu, deixant-te la seva olor durant un tros de camí."

Salut i peles!



a modest mesa, qui manà aquesta peça només perquè fes bona olor.