Bardalades

Bloc 100% subvencionat.

divendres, 17 de desembre de 2010

Si jo fos un gudari...

...faria un manual del bon gudari. Aquest és un post que sé que trenca la parsimònia del meu recés, i de pas la vostra tranquilitat, però se m'ha acudit i necessitava plasmar-ho. Doncs bé, la paraula gudari és una de les moltes paraules que em fan gràcia de les paraules que em fan gràcia de l'euskera. I perquè? Doncs perquè dóna molt de joc. I si no, heus ací lo qué.

El bon gudari primer hauria de parlar euskera i dur tautat al pit un mapa d'Euskal Herria gravat en plom. Fet això, només hauria de decidir-se per la Real o per l'Athletic, i gravar-se l'escut del seu equip amb un ganivet a l'espatlla. I seguir uns quants preceptes:

- El bon gudari no donarà mai la mà a un espanyol si no és per trencar-li o per fer-lo servir a l'Urrezko aizkora.

- El bon gudari no donarà mai cap petó a un espanyol si no és per arrencar-li la orella d'una mossegada.

- El bon gudari portarà una txapel·la tan gran com una escultura de Chillida.

gudari amb la pistola de butxaca


- El bon gudari dormirà tapat amb la Ikurriña. És més, utilitzarà la Ikurriña per estrangular el seu enemic.

- Quan el bon gudari es llevi a les 4, dels troncs que talli en farà una foguera per cremar els cadàvers que va fer la nit abans. I a sobre dels que quedin esmorzarà un bacallà sencer.

- Quan el bon gudari hagi acabat amb el marmitako, donarà el quedi als presoners de guerra abans de practicar l'aizkolari amb ells. Recodeu, un bon gudari mai no fa presoners.

I ja està. Tots sabeu que això és un post de broma, però per si de cas algú pogués ofendre's, remarcaré que com a bon carlí professo l'enteniment entre els pobles i la pau entre els homes. Tot i que vist així, ser un gudari queda com un ofici més rentable al de bandoler o el de falangista.

Finalitzo aquí el meu parèntesi vacacional esperant que hagueu fet unes rises. Vagi de gust.



Salut i peles!

divendres, 3 de desembre de 2010

Cinc estrelles i set defuncions


El que vam viure dilluns 29 de novembre va ser ESPECTACULÀ. No hi res a respondre. Cinc a zero i a disfrutar.

El que vam viure diumenge 28 de novembre va ser, com ho diríem, un thriller que bé podia acabar en calamitat i només va quedar en tragèdia, ja que que un partit ANTICATALÀ guanyi 18 escons al nostre puto parlament és una història que aviat donarà perquè arrepentir-se'n. Lo temps dirà.

Escric això perquè estaré un temps sense delectar-vos amb la meva ploma, el que segur que estàveu desitjant i que estareu agraïnt i disfrutant des de ja.

Fins aviat!

dimarts, 23 de novembre de 2010

El meu vot



Porto unes setmanes investigant sobre un tema d'eventual interès, més aviat de curiositat pròpia, gràcies al qual he fet uns petits descobriments que m'han canviat la concepció de la política espanyola i catalana, no radicalment, doncs ja intuïa les poques minúcies que no tenia del tot clares. Tot s'esdevé de la terrible decisió que tot ciutadà valent ha de prendre, la de votar o no, i si cal, decidir qui o què votar.

Personalment, penso que la democràcia és un valor que extranyament tenim i és allà, és a dir, m'extranya molt que havent-hi armes i diners pel mig, tinguem democràcia. Jo encara diria més, m'extranya que encara la conservem. I només per tota la lluita que hi ha hagut, que no és poca, crec que és una obligació moral ciutadana i ciutadana (no és redundància) anar a votar.

Agafant com a realitat que mantenim la democràcia i prenent com a premisa que votar és necessari (perquè ningú pugui dir que les teves queixes no estan fonamentades en cap acció ciutadana, ja que no has parlat, has decidit que la vida política la decideixin uns altres per tu), cal pensar cap on va el teu vot. Pensem en les tres primeres opcions que sorgeixen: vot nul, vot en blanc o vot a tal candidatura. Comencem per descartar les dues primeres, ja que el sistema electoral actual les desprecia com a opcions polítiques parlamentàries. El recompte de vots es fa de la següent manera: es fa un primer recompte on es separen els vots nuls dels vots vàlids i es descarten els primers, per tant, els vots nuls només serveixen de cara a la participació, no per res més; el segon recompte separa els vots en blanc dels vots a les candidatures i es descarten els primers, per tant, els vots en blanc només serveixen de cara a la participació. El tercer recompte ja és oficial i serveix per a repartir els escons del parlament, que es fa per mitjà d'una eina estadística proporcional coneguda com la Llei d'Hondt (properament parlaré de les malvestats d'aquest invent del diable), i es fa només amb els vots a les candidatures.

Tenint en compte que les opcions de vot blanc o nul no són pràctiques i que el sistema de recompte és bastant fomut, el vot que s'emet haurà de ser dirigit a alguna candidatura amb opcions reals de manera que sigui útil. En aquestes eleccions on hi ha un piló de candidatures que es presenten (114), queda clar que el règim democràtic admet infinitat d'opcions polítiques, però les cojuntures polítiques i mediàtiques fan que les posiblititats de que noves formacions sense el suport de grans campanyes polítiques entrin al Parlament siguin bastant escasses. No per això se les ha de menystenir, però hi ha la premisa que el nostre vot ha de ser útil, i per tant ha d'anar dirigit a candidatures de més rellevància o amb més possibilitats.

Arribats a aquest punt, cal decidir qui votar. Tenim la sort de que a Catalunya el bipartidisme no ha calat del tot i que encara mantenim un marge ampli de forces que poden ser decisives al Parlament. Això dona peu a que per petita que sigui la representació d'un partit, sempre seran un vot a tenir en compte. Per tant, no les menysprearé ni jo ni el votant, ja que tot aquest arsenal de formacions juga un paper o altre a la vida legislativa. I a qui votar? Quina papereta posaré dins la butlleta?

Aquí entren en joc totes les variables que en àlgebra o càlcul es diria que controlen les funcions, que serien el resultat de les eleccions. És a dir, tots els temes d'actualitat local com són la immigració, l'atur, la situació econòmica i la resta d'aspectes socials com la batalla lingüística i d'altres fets culturals i identitaris o les infraestructures i la gestió que se'n fa. A partir d'aquí, tot és triar el punt de vista. Molts diuen que tots els aspectes van relacionats, a excepció d'alguna o altra formalitat, i que caldrà resoldre-ho per parts o bé començant pel que es consideri prioritari o inici de tots els merders.

Hi ha els Populars que defensen que per resoldre problemes com l'atur i la crisi econòmica cal retornar a un sistema liberal que afavoreixi el consum basat en les premises i criteris empresarials, afavoint el trànsit de mercaderies i logística arreu d'uns cinturons molt marcats, donant tota mena de facilitats a les empreses i reduint els impostos a totes les capes socials creant així una atmosfera de consum que mantingui el sistema financer de les empreses. Evidentment, els impostos deixarien d'afavorir al treballador que no és productiu per tal de guanyar en assistència als pensionistes. I, lògicament, això només seria possible en un clima d'immigració controlada i ordenada, exclusivament legal, on no hi tinguessin cabuda els que vinguessin a aprofitar-se del nostre estat del benestar. I a més, tota la parafernàlia social i cultural seria un llast. Perdó, he escrit això en català? Que som espanyols!

Hi ha els convergents que prediquen si fa no fa el mateix però tot molt més assenyat, tot molt més dialogat, tot molt més català. És a dir, tu no sentiràs a un convergent dir que està d'acord amb els Populars, però que si cal dur a terme polítiques de centre-dreta liberal és per culpa dels sociates, que tot ho espatllen. I així estaríem en el cercle de la gent de bé que opina que tot s'ha de fer pensant en un projecte comú de país que no s'allunyi massa de ningú però que a l'hora sigui ben ferm, com per exemple, mantenint un clima d'immigració legal i ordenada, afavorint el treballador productiu rebaixant impostos a les empreses que tindrien un marge més ample per actuar al territori, promulgant àmplies infraestructures pel pas de mercaderies i logística. Això sí, no cal deixar de banda la magnificient i bella cultura i llengua catalana i un amor incondicional cap a l'eterna pàtria catalana.

També hi ha els famosos socialistes, o més ben dit, els catalanistes d'esquerres. Catalanistes, perquè el seu model d'estat recau en la idea d'una Espanya plural i multinacional, on tota cultura es pogués enmarcar en l'àmbit de les nacionalitats hispàniques ibèriques, reivindicant, això sí, la catalanitat del seu projecte, amb arrels als principis bàsics de nació germana. I d'esquerres perquè el seu model d'orde econòmic i social té molt a veure amb aquelles tesis marxistes tan ideals. La seva opció és organitzar l'administració en sentit d'afavorir les polítiques socials, donar cobertura a totes les capes i situacions socials i regenerar la política en pro d'una esfera propera i amiga del ciutadà. En certa manera, són els últims baluards del progressisme federal que mirava d'unir tots els pobles ibèrics. Això sí, les cojuntures mundials i europees fan que calgui donar suport incondicional a un govern central que procura pel bé de tots, i si això implica haver de prendre decisions poc llustrades que s'acostessin al liberalisme econòmic o fins i tot la centre-dreta, no cabria sinó acceptar-ho amb resignació i adoptar les mesures necessàries.

També hi ha els de l'esquerra republicana, republicans perquè consideren que la paraula resumeix de forma collonuda la seva opció d'orde polític i d'esquerres perquè són d'esquerres i toca ser-ho. Es podria ampliar el seu programa afegint al final de 'Esquerra Republicana' que són de Catalunya, i aquest mateix es podria resumir en un epitafi d'allò més colpidor: 'Catalunya mereix un Estat que practiqui polítiques d'esquerra i que no es degui a ningú; als Espanyols que els bombin.'.
Més clar no es pot ser. Però l'esquerra que practiquen i promulguen no és la del socialisme ideal o del progressisme, sinó que és una esquerra menys internacional, més assambleària, més propera al ric mercat burgès català, més proper a la família i el petit comerç, a la petita empresa que dóna feina a un grup concret de treballadors que permet una pràctica circulació de recursos que genera prou riquesa per mantenir el negoci de l'oasi català. Res que no faci Convergència, però pintat d'esquerres i de republicanisme. I evidentment sommiant i desitjant un Estat Català lliure i democràtic on la cultura catalana pugui sobreviure a una globalització cada dia més hostil enfront els pobles minoritzats.

Hi ha els ecosocialistes, que segons llenguatge del meu pare i de tot el món en general, són comunistes disfressats de hippies ecologistes. Hervíbors, vaja. Gent de la qual la base són gent jove que es passeja mostrant la seva brutícia de vida, mostrant a la vegada com el sistema socialista és un antimirall del capitalisme, ja que la seva vida és neta de malvestats i avarícia i corrupció, allunyada de l'economia de mercat i bla bla bla. Ja sabeu de què va el comunisme. I ecologistes perquè van en bici, no per res més. Estic fart de que m'inflin a paperets quan vaig cap a la facultat.

I la darrera força parlamentària és Ciutadans/Ciudadanos, uns fanàtics del no nacionalisme, disposats a tot, fins i tot a caminar despullats pel carrer (delicte segons ordenances municipals), per tal d'eliminar les diferències entre els ciutadans de segona (els catellanoparlants, oprimits pel règim cultural català de la Generalitat) i la resta de mortals, la gent que parla català. Això i moltes altres coses, com garantir la total llibertat de l'individu, eliminar les prohibicions i donar opcions als treballadors. Quines? No està molt clar, perquè no s'han explicat massa en això, però segur que és la pera.

I en aquestes eleccions han aparegut els sobiranistes de nova fornada. D'ençà els inicis del nou estatut, la primera retallada, l'aprovació i el recurs de PP i més gent davant el tribunal constitucional, el sentiment independentista a Catalunya ha viscut un revifament que curiosament alegava ser provocat per la política centralista de Madrid. La gran bafarada d'oxigen per al foc sobiranista va arribar quan a la petita localitat d'Arenys de Munt (Arenales del Monte) es va organitzar un simulacre de referèndum independentista. Ja vaig escriure un article sobre això, així que aniré al gra. Passats els referèndums, el gran ens nacionalista (CiU i ERC) no apostava clarament per la via separatista i llavors diversos escindits i descontents dels grans partits van fundar el que es coneix com Reagrupament, una amalgama de posicions polítiques i ideol·lògiques que s'agrupen entorn d'una única opció comuna: la independència. No contents amb aquesta gran mole independentista, va sorgir la figura del guia natural de la independència, Joan Laporta, qui decidí que Reagrupament no era prou sòlid com fer res de bo, i es va envoltar d'independentistes més directes, d'aquells que senten profunda animadversió cap a Espanya i que creuen més en Catalunya que en ells mateixos, i va formar Solidaritat Catalana per la Independència. D'aquells que caguen quatribarrats. Llavors arribà la sentència més que desfavorable del Tribunal Constitucional, va haver-hi la gran manifestació catalanista ('aquelarre independentista' segons Duran i Lleida), i representava que llavors ja caminàvem vers la independència.

Un cop tens totes aquestes opcions damunt el taulell de les paperetes, només et queda triar. I triaràs, no et precupis. Només et quedarà aquell neguit de saber si el teu vot haurà valgut la pena o no, de si el teu partit escollit sortirà ben parat o amb les millors expectatives complertes.

Et recomforta saber que has complert amb el teu deure. Has donat la teva opinió per tal de que el país vagi a millor, ja que recordes que, de la mateixa manera que has votat sota la premisa de que el teu vot ha sigut útil, votes un partit triant-lo d'entre una baralla de partits on tots comparteixen l'objectiu de fer el millor pel país, una millora única que no precisa d'una sola via, només cal triar quina creus que arriba abans i millor a l'Estat ideal on tots volem viure.

Però llavors t'assalta el dubte, t'assalta una petita controvèrsia, perquè si tots els partits busquen el millor pel teu país, realment importa qui esculls? Cal malgastar temps en triar quina opció et convé més si al final resulta que totes apelen al mateix? Pensem-ho: realment, has votat fent un exercici mental sòlid de valoració? O has anat a qui millor esgrimia els teus sentiments? Pensa-hi. Si realment t'has deixat guiar per la campanya més preparada, la més atractiva o la més convincent, significa que realment no pensaves en un programa electoral concret, sinó que has anat a buscar el candidat més valorat, el partit que més bé o menys malament et cau, aquell que millor ha sapigut entrar en el teu cervell i descobrir la màquina sentimental que duus i transformar-la en opció política. Realment busquem que governi aquell que millor ens caigui? No caldria buscar l'opció política que més s'adeqüés a l'interès general de les persones? Fem un altre exercici, si us plau, fem-ne un altre. Aturem-nos i mirem a la classe política a la cara.

Si la majoria dels partits apelen als sentiments, és perquè a nivell de programa hauran d'oferir el mateix: la política de país, el projecte de país, el recel a donar pasos ferms per por a un daltabaix social. Tots apelen a la prudència i als errors dels altres partits. Tots fonamenten la seva política en la persona, en l'individu, en l'ens social, en la lluita com a grup i en les decisions pensades. El que han estat fent tota la vida. I ara és quan toca dir: tota aquesta parafernalia sustentada en aires de pompa renovadora i circumstàncies inevitables, tan obligada està perquè realment no hi ha res a oferir? Indepedència, concert econòmic, federalisme descafeïnadíssim i altres grans paraules artificioses oplen la boca del megàfon partidista electoral. Tots s'ofereixen com la salvació, que sigui per on sigui, ha de sortir d'un camí de reforma per anar a parar en una recuperació econòmica, en un augment del PIB, en una societat en superhàbit constant. I com es fa això? Aconseguint que un partit polític desviï l'atenció política cap a un consum prioritari. Com s'aconsegueix això és molt senzill. S'arriba al govern per la dreta o per l'esquerra, s'aplica la llei de l'altruïsme aranzelari i llavors tot l'esforç social es desvia cap al treballador necessitat d'una televisió de plasma.

Imaginem el cas que un empresari compra un camió, pensant que li aportarà beneficis. Obviant la necessitat de combustible i tota la infraestructura per transportar el petroli, el primer que necessita és quelcom a transportar. Busca un negoci que necessiti de transport, i el primer que va a mirar és un magatzem. Resulta que el magatzem necessita televisors que venen del port, llavors ell va al port a buscar el televisor, torna al magatzem i cobra el viatge. Fa més viatges per anar a buscar més televisors, i resulta que no dóna abast perquè el magatzem li demana més televisors dels que pot portar, compra un altre camió i pot cobrir la demanda. Ara el magatzem demana al fabricant de televisors que en fabriqui més perquè el camió del nostre transportista comença a ser massa gran, així que el fabricant porta dos vaixells al port, però resulta que el port és petit, llavors s'ha d'ampliar el port, i com que el port és més gran, poden anar més camions, com hi van més camions, cal una autopista més grossa. Tot això s'aconsegueix gràcies a que l'empresari demana un port més gran al govern, i aquest li diu que a canvi de què, al que l'empresari respon que amb els diners que té podrà donar suport a la campanya política del partit del govern encarregant, per exemple, una enquesta que faci així:

Creu que la situació econòmnica és dolenta? Creu que una política que reestableixi el consum seria favorable? Creu que la creació d'infraestructures afavoreix el transport de mercaderies, i a l'hora la revitalització del consum? Creu que l'actual política de creació d'infraestructures és favorable (entenent-se la pregunta en un marc on el port s'estigués ampliant i l'autopista allargant, venudes convenientment com a obres faraòniques)?

Evidentment, tota pregunta es formula en una direcció que la respota sigui sempre positiva cap al govern i la seva política. Resultat: reelecció i carretera. El nostre empresari té la seva autopista per on fer passar el seu camió on transporta cada vegada més televisions que vénen en vaixells cada cop més nombrosos que atraquen a un port cada més gros.

Quan tot això peta, per exemple, quan la gent ja no compra televisions, l'empresari busca una nova forma de guanyar diners, s'inventa un altre negoci i va a la porta del partit opositor amb les mateixes cartes que abans, i ara en comptes d'una autopista al port demana un aeroport més gran amb un tren que surti d'allà, a canvi del mateix, suport a les campanyes i al partit.

I així entraríem en un bucle infinit el qual no explaio més perquè arribaria diumenge i encara no sabríeu qui votaré. El que vull dir, tal i com s'apunta a la bitàcola tomàtica més punyent, és que la política va tan condicionada per l'economia de mercat que tots els partits estan subjugats a un o altre consum, inclòs el més petit i vegetarià, però tots consum al cap i a la fi. Dirigir l'atenció cap a una o altra banda no és sinó fer una política interessada, que ja es pot disfressar d'independència, socialisme o seny, que no deixa de ser política consumista. La coorporació controla el mercat, i això no és res que s'hagi de canviar. El problema és que si la política va condicionada pel mercat i el consum, vol dir que va a l'hora controlada per la coorporació, per una taula amb cadires plenes de carn billetaire, que només pensa en el benefici d'una empresa.

Un sistema dominat per uns poders fàctics reconeguts i gestionat per uns partits que només busquen mantenir la poltrona del poder parlamentari, que els segueixi donant el benefici, no cal que econòmic, de tenir una paraula més en un món on, tot i ser iguals tots entre tots, alguns ho són més que d'altres. I això no té cura, això no s'arrecla amb les paraules d'un discurs ni ampliant la força parlamentària d'una idea. Això es fa atacant el sistema des de les mans lliures. No vull dir que calgui adoptar la via de la resolució ràpida (violència i hostilitat) o la més ràpida (bomba i a prendre pel cul), sinó la directa, la de l'enfrontament cara a cara amb el poder, davant les bales de goma i les botigues de souvenirs de les Rambles. Allà és on s'ha d'anar a defensar l'autèntica pàtria, que som els ciutadans. L'entesa entre les opcions és una utopia que l'anarquisme mateix va intentar establir, rebutjada per l'empresariat i per la ciutadania farta de perdre llocs de treball. Cal una via que s'enfronti amb el poder només per deixar clar que no està ben repartit, i potser només serà possible amb la figura d'una persona que compti amb reconeixement social i respecte històric. I parlo de l'anacrònica però renovadora figura d'un rei.

Sé que sobta, sé que ho trobareu poc meditat, però creieu-me, no és una mala bogeria. Pensem que la figura d'un rei ara mateix es troba del tot innecessària en la majoria de cercles polítics, tan de dretes com d'esquerres, fins i tot dels que no es declaressin en favor d'una república. Jo fins i tot trobo un desajust temporal el fet que els espanyols mantinguem la monarquia només per raons històriques. Però ja fa temps que em picava la curiositat de saber com es trobava ara mateix la casa carlina de la família borbònica, i redéu que m'han sorprès les troballes. He descobert que la família carlina existeix i que, és més, dirigeixen un partit a Espanya, el Partit Carlí. Resulta que quasi dos-cents anys després de la mort de Ferran VII, la descendència dels pretendents carlins encara perdura, i fins fa poc la titularitat de la corona carlina era per Carles Hug de Borbó-Parma, descendent per línia directa del bo de Felip V. Doncs bé, resulta que investigant sobre aquest personatge he descobert que allà els anys cinquanta vivia exiliat a França, amb la seva família, fins que el seu pare l'envià a finals de la mateixa dècada a Espanya a reestructurar i refundar el moviment carlí després de les anades i vingudes de la Guerra Civil. Doncs resulta que una facció majoritària de dit moviment era ferma opositora del franquisme i compartia la lluita al règim junt amb les nacionalitats històriques com amb els partits d'esquerra. El Partit Carlí vivia en una mena de clandestinitat institucional i mantenia una pugna oberta amb l'altra facció carlina encara més tradicionalista i afí al règim (l'actual Comunión Tradicionalista, ultradreta), i el seu estat moral era baix degut a la falta d'un programa sòlid que els permetés reafirmar-se com a carlins i antifranquistes. I aquí és quan va arribar el Rei, o més ben dit, el pretendent. Carles Hug era un home de fortes conviccions socialistes. Bàsicament va reorganitzar l'ideari del Partit Carlí al voltant del que ell anomenava el Socialisme Autogestionari, una mena de colectivització a mida que pregonava el clàssic retorn a l'usatge tradicional i a un correcte repartiment de la terra. Rollo Engels però sense internacionalisme. A més, va recalcar el caràcter federal dels carlins, donant suport a les causes nacionalistes com la catalana i especialment la basca d'on sorgia la principal font de carlisme. Mort Franco, i passades diverses lluites, el caràcter d'esquerres i democràtic s'ha anat emfatitzant en aquest partit i gràcies precisament a aquest personatge, segons paraules de Josep Maria Solé i Sabaté a l'Avui, "l'únic rei que sí ens defensava".

Igualment que descobert molt recentment tot això, també vaig descobrir fa menys que Carles Hug va morir a Barcelona el 18 d'agost d'aquest any. Amb ell, el Partit Carlí ha esdevingut un ens antifeixista, socialista autogestionari i humanista, a part de catòlic, però això va inclòs en la fitxa. És un partit que no es deu a res ni a ningú, només a un rei que va entendre el paper de rei com al posseïdor del poder de perdre el poder en favor dels súbdits. L'únic rei d'esquerres que he conegut mai.

Són una autèntica singularitat i el seu programa està més treballat que el de qualsevol altre partit. I és per tot això que he explicat que voldria donar el meu vot al Partit Carlí.



Tot això, dimarts al matí ho tenia molt pensat i decidit. Però el mateix dimarts vaig mirar la llista de formacions que es presenten a aquestes eleccions, i vaig descobrir que el Partit Carlí de Catalunya no presenta cap llista a aquestes autonòmiques.

Estic igual que abans. No sé a qui votar. I som a divendres.


Salut i peles!




PD: Properament publicaré un article sobre el Partit Carlí i tota la seva història. Per anar fent boca, podeu anar consultant la seva web, donar un cop d'ull al seu facebook, i allí mateix descobrir la quantitat de branques de que disposen. Si voleu un petit apunt històric colpidor, el vídeo dels fets de Montejurra de 1976. Tot cert.


dilluns, 15 de novembre de 2010

De castells i castellers - Part II - L'ambient a les diades

A la part I vaig parlar de les emocions que suscitaven els castells de les altres colles; veure les imatges d'euforia desfermada de les altres pinyes et provoca tot tipus de reaccions, des de l'empatia fins a la indiferència, passant per la ràbia malaguanyada fins al contagi. Però, què passa quan és la teva colla la que s'exalta, la que esclata de felicitat? És una barreja brutal. Necessites cridar, saltar o pegar bots, depenent d'on sigui la vostra parla llemosina. Necessites fer-ho extensiu a tots els que t'envolten. Vols que aquesta sobredosi d'adrenalina i felicitat no sácabi. Per als que estigueu més donats al futbol, és com quan Iniesta marca un gol en l'últim segon. I d'això en sabem tots...

Però imagineu quan tot això s'envolta d'una aura especial, d'un ambient propi per a l'ocasió, quan només s'espera això. És encara millor. Tenir una alegria sorpresa és sempre benvingut; t'exaltes igual tan si desitges que passi com si només esperes. En canvi, quan has preparat un objectiu, te l'imagines al cap i esperes acomplir-lo, és encara millor quan es fa realitat.

És per això que descarregar el teu millor castell envoltat de l'ambient de la diada pròpia és una sensació que et deixa el cos baldat i content.

Suposo que aquestes paraules seran poc per a la gent dels Minyons de Terrassa, que aquest cap de setmana la volen tornar a liar.




Salut i peles!

dimarts, 9 de novembre de 2010

De castells i castellers - Part I - Tots Sants 2010

Tot i el que he dit en els posts anteriors, cal que subratlli que hi havia una petita part de veritat en la meva vomitera. Tot i això, jo no sóc de la bilis. Jo sóc més de la idea que hi ha un món el qual cal destruir per ser feliços, però lluny de fer una apologia de la destrucció, faig com si fos una cabra boja amiga dels pobres d'esperit.

Jo porto poc temps en el món dels castells, he vist poques actuacions i no he tingut encara oportunitat d'esplaiar una idea sobre els castells i el fet casteller. Però poc a poc vaig creant-me una opinió i una forma de de pensar en aquests verals, coneixent les petites branques d'aquest esbarzer de faixes i mocadors. I fora de les espines que cal anar depurant, sempre hi ha qui et recorda que els castells són agraïts de fer i macos de veure. I a part d'aquest món de foto, hi ha l'èpica i l'emoció. I he de reconèixer que el dia 1 de novembre es va viure un dia històric.

En aquest poc temps que porto he tingut l'oportunitat de viure experiències que m'han donat tombs al cor i m'han eriçat la pell. El meu primer castell, la primera caiguda (o patac que em vaig endur) o el primer concurs tothom ho ha viscut, i per tant no cal que digui com em sentia. Però, per exemple, a la diada de Tots Sants de 2009 de Vilafranca, he de reconèixer que mentre els Verds alçaven el tres de deu se m'accelerava el cor, a cada pis que pujaven sentia el pols a les oïdes. Després va caure i tot allò que vaig dir fa dos posts.

I també se m'ha entelat els ulls, com quan els Gausacs vam descarregar la torre de set al juny d'aquest any.

Són emocions on s'hi barregen eufòria, il·lusió i adrenalina, i quan aquesta bomba sentimental t'explota als ulls i a la pell, necessites dels qui tens al voltant per apaivagar aquest brogit tan bèstia. És per això que castells com el dos de vuit net o el tres de deu amb folre i manilles no poden sinó bocabadar-te i fascinar-te mentre un batec de nervis et recorre el cos quan s'està colocant l'anxaneta i quan baixen els quarts, encara que sigui dels vilafranquins. Més difícil és descriure el que se sent quan la pinya aliena es transforma en una explosió de crits i eufòria desfermada. No saps què fer, no saps què sentir. Pots quedar-te mirant mentre se't dibuixa un somriure d'empatia, pots comentar-ho, pots menystenir-ho, pots fins i tot girar l'esquena i fer que no ho has vist; és bastant difícil mantenir-se en aquestes situacions. Però després se'n parla, ho tornes a veure en algun moment, encara que sigui pel jotubo o pel fàsticbuc, o pel quarts de quinze. I has de reviure el moment, i prendre una petita desició: alegrar-te'n o passar-ne. I fa uns dies que he après que passar-ne és una falsedat tant si vens de les colles petites del Vallès com de qualsevol altra colla del món. És per això que considero el dos de vuit sense folre descarregat dels Castellers de Vilafranca com una proesa de la qual n'hauríem d'estar orgullosos tots els castellers. I si no, guaiteu.



A mi se'm posa la pell de gallina.

Jo no crec que pugui sentir el que aquests en camisa acolxada puguin sentir, ja que no sóc de prendre riscos innecessaris. Però crec que aquesta temporada que ve poden passar coses molt grans.

Salut i peles!


AVÍS: AQUEST POST REQUEREIX LA LECTURA DE POSTS NO DISPONIBLES. LAMENTEM LA SEVA PÈRDUA AIXÍ COM LA DEL MEU GAT DISSECAT. ME L'HAN ROBAT AL MIGDIA.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Castanyes i panellets


Cada dia camino de casa a l'estació de tren, del tren a la facultat i desfaig de tornada. Alguns dies de la setmana camino de casa a la zona d'esports municipal, per això de l'hoquei i la natació, i la resta del poble me'l conec gràcies a la moto. De la resta que passa al món me n'entero gràcies a la ràdio, la tele, els diaris i les xarxes socials.

Doncs bé, en aquesta estona que camino me n'adono més d'una frase que sento en una cançó de Nadau, 'Qu'em çò qui em', 'Som allò que som'. La cançó en sí no és res de l'altre món i la lletra és prou discreta, però aquesta frase en concret em dóna prou arguments per acabar de sentir-la. Parlo de la Castanyada. Crec que tanta por a que es convertís en 'la Castañada', l'ha convertit en Halloween. Got d'aigua i papers sobre la taula.

En tot el recorregut que faig no em trobo massa gent, ni passo per davant de massa comerços fins que no arribo a la UAB, així que tot contacte social pels matins es redueix a la plaça de l'estació i a la plaça cínica. Normalment a totes dues places sempre hi ha una paradeta o dues d'alguna festa, història o merda en general, que et vendran o bé un tall de pastís amb salmonella a 5€ ò bé t'inflaran a paperets que no SERVEIXEN PER A RES. Doncs bé, ara que s'acosta la castanyada sempre espero trobar-me a algú venent panellets contaminats de botulisme o convidant-me a una festa de la castanyada. Pues va a ser que ni panellets ni borratxera de mistel·la amb castanyes. Ara em venen amb Halloween i els nous aires de modernor. Resulta ser que la castanyada és una festa que és massa provinciana i poc internacional i que no serveix del tot com a excusa per muntar una festa divertida. La gent celebra Halloween. HALLOWEEN!! Algú sap què putes celebrem el dia 1 de novembre? El dia de la carbassa? Cagumdéu, semblem nascuts de la tele, hòstia!

A veure, és cert que la puta festa aquesta, que no té ni cap ni peus celebrar-la fora d'ambients anglosaxons, serveix millor com a excusa per muntar una bacanal el dia 31 d'octubre. Els motius són de calajo:

- anar disfressat permet amagar la teva faç monstruosa i el teu físic degenerat per intentar pillar en qualsevol marge d'edat, donat que tampoc ningú coneixerà ni el teu nom ni la teva edat;

- pots atribuir la teva depravació sexual al teu personatge;

- pots tirar la pedra i amagar la mà, ja que ningú s'espera que Jack el destripador posi la marxa enrera;

- pots ruixar-te el cos en alcohol ja que la disfressa l'has comprat als xinos i la llençaràs quan tornis a casa 3 dies després;

... i un llarg etcètera que ara no esmentaré per motius més que obvis.

Namés hi ha una cosa que em podria incentivar a participar al Halloween, que és que a la festa en qüestió pots anar disfressat d'assassí en sèrie i interpretar el teu paper a la perfecció. I ningú sospitaria res.

la meva festa de halloween seria la hòstia


Però la meva pena va més enllà de veure com les bacanals han perdut el seu sentit original i ara s'han d'amagar darrere excuses barates. Vaig un pèl més lluny. Abans als nanos a escola ens feien fer castanyes i panellets a la cuina de Can Brians i a classe d'anglès la profe penjava al suro que li tocava una carbasseta i un ratpenat amb quatre fulls amb històries de por i descrèdit que nosaltres escrivíem. Ara per Halloween els vesteixen com mongòlics descreguts i els diuen que han d'anar a demanar carmelus a les portes dels veïns. I la classe s'omple d'espumes dels xinos i baratijes de la merda aquesta. I la castanyada? A ca la iaia.

Que no us enganyin. Dilluns és Tots Sants. Diumenge la castanyada. I ja tinc l'escopeta al costat de la cadira que he posat darrere la porta. El primer nano que piqui demanant carmels li volo el cap.

Sembla que una excusa per fer més divertit aquest cap de setmana s'ha convertit en un estandart de la nostra vergonya com a poble de mostrar la nostra tradició, de viure-la com una forma ridícula de provincianisme. A casa fem castanyes i panellets des de que sóc petit, i el Halloween és una festa que respecto en tots els ambients on es vulgui fer anar, però que no m'ho venguin com una festa tradicional perquè no ho és. Ja ho han colat amb Santa Claus i la forma europea Pare Noel. Jo no cel·lebro les Bones Festes de l'Ajuntament de Barcelona. Cel·lebro el Nadal amb el tió i els regals me'ls porten els reis.


BONA CASTANYADA A TOTS!


Salut i peles!

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Albada

No tinc per costum publicar cap història de creació pròpia per aquí, però un antic conegut me'n va donar la idea, involuntàriament, i crec que li devia en certa manera. No és res especial, fins i tot pot fer tuf a naïf i poc treballat. Però això no ho decideixo jo.

"L'albada a la serra sempre es fa de bon esperar. La frescor nocturna t'envaeix l'olfacte i els dits de les mans, una mica humits pel tacte amb la rosada. Les roques semblen adormides, com si la fina capa de molsa que les cobreix fos un llençol que costés de desfer. Quan clareja, mirar lluny i comptar els colors és una distracció que et fa despertar uns ulls mandrosos i atapeïts. El més agradable és poder poder veure la primera punta de llum sense que cap núvol ho impedeixi, el que et fa treure el cap del recer dels arbustos perquè cap branca distreta et destorbi. Les olors del vespre anterior encara ocupen un petit racó del nas fred, a gust amb el crepitar del foc de branques de ginesta i matolls. El parell de troncs encara fumeja i recorda una vetllada tranquil·la, de repòs i espies nocturns, com aquell ocell encuriosit per la llum del foc, que abandonà el seu niu i ens despertà a tots.
Tens la sensació d'estar en un petit instant de calor quan abans d'aixecar-te et fregues les cames, i amb les mans vermelles t'espolses els encenalls de muntanya i heura. Llavors és quan et poses a caminar. Amb els rajos incidents del matí, t'oblides de la nit i la rosada es comença a fondre, deixant veure una llera de verds i ocres que t'assenyalen el camí enmig del boscatge. Alguna flor esporuguida es comença a despertar, cridant la primera vespa matussera.
Quan el Sol, cap al migdia, ja t'ha escalfat del tot, seus un moment a la roca per descansar. Tanques els ulls i t'estires un segon, retorçant el cos per desentumir les parts gansoneres. Tornes a seure, aixeques els ulls mig clucs per la llum, i busques no saps què, distret pel moment de descans. Respires, i tot d'olors t'inflen els pulmons, i aquestes et fan buscar els seus amos. A la vora, prens una branqueta de romaní, l'abraces amb els dits i t'emportes el palmell per olorar-lo, recordant que sempre ho fas. El descans fa que els sentits s'aturin més a prop, detenent-se en coses més petites. Si hi ha roselles, trobaràs unes espigues de blat verd a les vores de la roca. N'agafes una, per tenir la ment distreta en notar com els pètals se t'enganxen a entre els dits, com quan arrenques avena. Si el matollar és verd, trobaràs ginesta. Les primeres flors et regalen un groc vistós que has anat acaronant, buscant un branquilló bellugadís que es volgués quedar amb tu, deixant-te la seva olor durant un tros de camí."

Salut i peles!



a modest mesa, qui manà aquesta peça només perquè fes bona olor.

dilluns, 14 de juny de 2010

La no-lectura d'un post em va dur a realitzar aquest comentari. Vaig arribar a temps per no publicar-lo abans de liar-la, perquè en cap moment estava parlant de res que hi hagués escrit al post. Au!


A ver, la selección española es la favorita. ¿Y eso quién lo dice? La prensa, nacional o internacional, da igual. Pero qué más se puede oír: la selección española se cree favorita. ¿Y quién lo dice? AS, MARCA y Cuatro. Bien. Estos dos diarios sumando el canal, aún no se había acabado la liga anterior y ya se veían con el triplete a estas alturas.

La selección no se cree la ganadora, la prensa fervorosa española sí y hace ver como si "la roja" y sus jugadores ya se vieran campeones. Dudo que con Xavi, Puyol y Casillas al frente (ejemplos de humildad deportiva) el vestuario salga a jugar los partidos sabiéndose campeones. Lo que hay en España ahora mismo es ilusión, y no creo que haya fervor. La prensa de Madrid en general utiliza siempre el mismo reclamo para venderse: inflar bulos, historias, triunfos y polémicas para aumentar sus opciones de venda. ¿Y que pasa? Que si la fastidian, pues nada, a otra cosa mariposa. Pero si les suena la flauta, alegría y alboroto para la fiesta nacional, que dura hasta el siguiente mundial o el infinito. Y tiradas de diarios que se venden a millares.

Antes no se jugaba TANTO la baza de la selección, porque no pasábamos de cuartos ni en sueños, pero igualmente el bulo tenía lo suyo. Este año, faltaba que un diario internacional o que el figurín de turno dijera que veía los españoles con el Mundial y ya la teníamos liada. La Roja hasta en la sopa.

Yo sólo quiero recordar que Estados Unidos se nos petó en las semis del Campeonato del Mundo no hará ni un año, y de eso ni Marca, ni As ni Cuatro se acuerdan ya. Al loro.

Yo solo espero que los jugadores del Barça con la equipación roja jueguen como saben y que los demás no molesten mucho.

Salut i peles!

dijous, 25 de març de 2010

Felicitat irracional



L'últim any 2009 es recordarà per un munt de coses que ara mateix no em ve de gust esmentar perquè segur que me'n deixaria un munt, però sí que hi ha una història que molta gent recordarà amb un somriure als llavis, només caldrà pensar-hi.

Parlo de les sis copes del Barça.

Tot i que el futbol és un esport que molts han encertat a qualificar d'un esport de cavallers jugat i admirat per hooligans, no deixa d'agradar-me tant com per jugar-hi amb quatre tarats com jo o com per mirar amb emoció un partit el diumenge al vespre.
Però això del Barça...com a tothom, de petit em regalaren la samarreta i els panatalons del Barça, a més a mi amb el nom de l'Stoichkov. Per celebrar els gols mon pare sempre tirava un masclet, un petard valencià, dels de veritat, no aquesta merda que venen per subnormals i nens agilipollats. Així que sempre he viscut en un ambient prou culer com per ser el que sóc ara.

Aquest any he disfrutat TOT el que un culer somia: petar-nos el Madrid al Camp Nou, que es petessin el Madrid a vuitens, guanyar tots els partits per més de 3 o 4 gols, tornar-nos a petar el Madrid i al Bernabéu i fotre'ls més de cinc gols, vibrar amb les eliminatòries, carregar-nos el Chelsea a semifinals a la champions, guanyar la copa del Rei, guanyar la lliga, anar sobrats a la final de la Champions i guanyar-la a un dels millors equips del món, guanyar les dues supercopes per golejada, omplir Canaletes cada nit màgica, tenir el millor jugador del món i guanyar el títol de campions del món!!

Tot culer sap que el Barça és el millorequip del món, només faltava que ho sapiguéssin els altres, ningú pot dir el contrari, ja està.

Tota la felicitat que em dóna aquest pensament es podria reduir en aquell meravellós mes de maig. Hi penso sovint, i noto el cor com em batega un xic més fort, em dóna un copet per avisar-me que sóc feliç en aquest moment.
L'únic contra que trobo és que ja ho percebo com un fet que em fa sentir nostàlgic, però tal com ha dit en Pep, ho tenim tot guanyat i tot per guanyar. Som eterns només per això.

Fa uns dies van passar pel poble les sis copes, i, collons, què maques!!

dimarts, 23 de març de 2010

dilluns, 15 de març de 2010

Lyon!


Notre pigne pour le Réal!!!

Olympique! Olympique!

Je regret mon rétard pour écriver sur cette histoire... Epique. La grande defaite blanche sous la marée bleue...

Saludo des d'aquí tots els meus enemics a Lyon (que no són pocs) i dir-los que ja no sóc de l'Olympique, encara que els hi estaré agraït durant el que queda de temporada per enviar a en Florentino a ca seva junt amb la nena Ronaldo i els seus 300 milloncejos.

Ja van dos... (i encara me'n queda una)





Ps: demano disculpes pel símils fàcils i poc treballats. Però diré en la meva defensa que estem parlant de futbol

dimecres, 27 de gener de 2010

Piñaza para Díaz Ferrán

Con un par, sí señor. Se sienta ante sus allegados, sus más íntimos camaradas de la patronal, aquellos que comparten sus penas y le apoyan en cualquier memez que diga. Ya ha desayunado, está tranquilo, un poco tocado, normal cuando una empresa tuya ha petado y este año no ganarás millones y millones. No, este año sólo tocan millones. Y tocan, porque él no los ha conseguido, él afirma que juega a la lotería y lo que gana es gracias al número que ha comprado. Y ya está. Así se queda él, ben ample. Esta mañana se ha levantado, ha ido a un compromiso con el Fórum Europa, su comunidad de amiguitos que le reirán lo que sea, y ha decidido que lo que Dios nos da, Díaz Ferrán se lo puede llevar. Ha puesto sus dos huevos encima de la mesa, los ha presentado "¿Qué os parecen? ¿Bonitoes, eh?" y ha soltado: "Lo de AirComet, mira, mala pata, tú. A veces te toca la lotería y otras no. El número de Air Comet salió que no" Evidentemente, supongo que pensará que los pasajeros que no viajaron (7000), el personal de aviones y los demás trabajadores que ha dejado en LA PUTA CALLE opinan igual que él. Su puesto de trabajo no es más que un número de la lotería. Qué estúpidos són, por favor. Es que, ¿a quién se le ocurre comprar billetes de una aerolínea que no "fluctua correctamente en la economía de mercado"? O peor, ¿a quien se le ocurre seguir trabajando en una compañía en la cual se rumoreaba en los pasillos (porque lo que es saberse, no se sabe nada) que podia venderse en un futuro a corto plazo (6 meses)? ¡Con la cantidad de trabajo que hay!
Con un par, sí señor.

Estimado Sr. Díaz Ferrán, a lo mejor la lotería me toca a mí en Navidad y pa reyes a lo mejor me pido un misilaco pa petarle el ojete y mandarle a su puto pueblo a ver si allí le toca la lotería a su madre y le manda a tomar por saco.

Salut i peles